ESPORTS I ATENEU del 25 de maig de 2015
En Miquel Àngel Barrabia, un dels coordinadors de la tertúlia, dóna la benvinguda als assistents i, en especial al senyor Rubèn Peris, ponent de la tertúlia d’avui. Tot seguit passa la paraula a la senyora Mina Pedròs, qui distribueix còpia i comenta als assistents dues notícies de premsa publicades a La Vanguardia i al diari Dicen els dies 24 i 26 de setembre de 1972 respectivament, relatives a la presentació de la IX Escalada Ciclista al Castell de Montjuïc d’aquell any a la Terrassa Martini i a la qual va assistir, entre d’altres, el ciclista Eddy Merckx.
Rubèn Peris Latorre
Tot seguit pren la paraula Xavier Bachs, també coordinador de la tertúlia, per tal de presentar al ponent. Rubèn Peris Latorre, diu, va néixer el 25 de juliol de 1953 a Barcelona i és un dels grans especialistes en l’organització de proves ciclistes de Catalunya.
Professionalment és des de finals de l’any 2006 el Director de Ciclisme de l’empresa RPM Racing, del Grup Alesport. Anteriorment ha estat Cap de l’Àrea de Relacions Externes i Socials de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) en el període 2000/2006; Cap del Gabinet de Relacions Públiques i Comunicació de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya (1994/2000) i Director Esportiu de Ciclisme dels JJOO de Barcelona’92 (1990/1992).
Vinculat a l’organització de la “Volta” des de fa més de 35 anys des de que l’any 1979 va entrar a formar part de la seva organització, ha exercit de Responsable de Relacions Institucionals i Protocol (1981/1987); de Director d’Organització (1988/1999) i des de l’any 2004 n’és Director General i President de l’entitat organitzadora.
En Rubèn Peris ha estat Cap d’Equip de la Selecció Espanyola de Ciclisme als JJOO d’Atenes 2004 i als JJOO de Londres 2012, és Vicepresident de l’Associació Espanyola d’Organitzacions Ciclistes (AEOC) i de l’Associació Internacional d’Organitzadors de Curses Ciclistes (AIOCC). En el període 2010/2012 va exercir com a Vicepresident de la Real Federación Española de Ciclismo.
L’any 2010 va ser guardonat amb la Medalla de Bronze al Mèrit Esportiu per part del Consejo Superior de Deportes.
Logotip de la “Volta”
La Volta Ciclista a Catalunya, prova centenària del ciclisme, és conjuntament amb el “Tour” de França (1903) i el “Giro” d’Itàlia (1909), una de les proves ciclistes per etapes més antigues del món.
La “Volta” va ser guardonada l’any 1986 per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi i el 1995 amb la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu de la Ciutat de Barcelona.
Avui, la “Volta” és l’únic referent important que ens queda del ciclisme professional internacional a Catalunya, una vegada desaparegudes tan l’Escalada Ciclista a Montjuïc com la Setmana Catalana de Ciclisme. Amb un pressupost que està al voltant del milió i mig d’euros, en Rubèn Peris i els seus col·laboradors continuen fent possible, edició a edició, aquesta històrica prova ciclista.
En Rubèn Peris, acaba dient en Xavier Bachs, ens parlarà de la “Volta”, de la seva història, del seu present i, sobretot, del seu futur.
El ponent, tot seguit, inicia la seva intervenció dient que la Volta Ciclista a Catalunya, coneguda com la “Volta”, va complir 100 anys l’any 2011 i enguany ha estat la seva 95ena edició. Ha superat dues Guerres Mundials, la Guerra Civil Espanyola i ha conviscut amb governs de monarquia, república o dictadura a l’Estat Espanyol, i ha tingut el suport de la Generalitat de Catalunya. La continuïtat en aquestes variades circumstàncies polítiques són la millor prova de l’arrelament que té al nostre país i que va més enllà d’un esdeveniment esportiu.
Als inicis del segle XX, diu en Rubèn Peris, el ciclisme i l’esport en general era practicat per les classes benestants que creuen que Catalunya es mereix una prova similar al “Tour” de França que havia disputat la seva primera edició l’any 1903. Així doncs, el Club Deportivo Barcelona fa seva la idea i assumeix l’organització de la “Volta”, que comença el 6 de gener de 1911 a l’antiga vila de Sarrià. Edició amb tres etapes, 34 participants i un total de 1.700 pessetes en premis (en la darrera edició l’import dels premis ha estat de 109.500.-€).
La “Volta” no es va celebrar entre els anys 1914 i 1919, ambdós inclosos, a conseqüència de la I Guerra Mundial i torna al 1920 organitzada per la Unión Velocípeda Española, antecessora de la Federación Española de Ciclismo, ara ja amb participació internacional.
Finalment, a partir de l’any 1923, va passar a ser organitzada per la Unió Esportiva de Sants. Des d’aleshores s’ha organitzat de forma ininterrompuda (excepte els anys 1937 i 1938 de la Guerra Civil) fins aquesta 95ena edició, corresponent a l’any 2015. A l’any 2006 l’organització de la “Volta” va passar de la Secció Ciclista de la Unió Esportiva de Sants a una entitat constituïda expressament per a la seva organització, Volta Ciclista a Catalunya Associació Esportiva.
L’any 1945 va celebrar la seva 25ena edició i l’any 1970 les seves ”Noces d’Or” en un moment de gran esplendor, però sense cap mena de dubte havia estat Mariano Cañardo, nascut el 1906 a Olite (Navarra) i fet ciclista al barri barceloní de Sant Andreu, qui, amb les seves encara no superades set victòries, ja havia convertit la “Volta” a Catalunya en un fenomen de masses a finals dels anys vint i la dècada dels trenta. Cañardo va vèncer en les edicions de 1928, 29, 30, 32, 35, 36 i 39, quan la pancarta d’arribada no lluïa un altre eslògan de patrocini que “Año de la Victoria. Franco, Franco, Franco”. Llavors la carrera ja era una prova de prestigi, amb nou etapes, sonades festes en cada final d’etapa i una nombrosa representació internacional. 
A partir de l’edició de 2008, quan la crisi econòmica comença a aflorar, la “Volta” veu perillar arribar al seu centenari (2011) per manca de finançament tot i estar inclosa a la màxima categoria del ciclisme mundial. La crisi dificulta enormement trobar patrocinis privats, un dels actius històrics d’aquesta competició. En aquesta situació, s’aconsegueix mobilitzar a la Generalitat de Catalunya, que es fa càrrec del Gran Premi, com va fer entre els anys 1932-1936, i s’aconsegueix preservar la competició, malgrat en l’any del seu centenari, per manca de recursos, no es retransmet per televisió. En les darreres edicions s’ha pogut comptar amb el suport de Turisme de Catalunya, que aposta per la competició amb la marca “Catalunya”.
Des de l’any 2003 es recupera Barcelona (Montjuïc) com a final de la “Volta”. La capital catalana ha acollit totes les edicions des del 1911 en diversos barris de la ciutat com Sants, Gràcia, Barceloneta, Nou Barris o en indrets com l’Arc de Triomf, la Pedrera, la Sagrada Família, Les Rambles, Plaça Catalunya…
S’adjunten una breu història de la “Volta” i el llibre de ruta de 2015 lliurades per Rubèn Peris.
La “Volta” és la tercera competició ciclista per etapes que compta amb més edicions després del “Giro” i del “Tour”, i forma part del calendari “UCI World Tour”. Això suposa que estan obligats a participar en la competició els 18 millors equips ciclistes professionals del món, però també que l’organització resta obligada a pagar-ho tot (hotels, diners de butxaca, etc.). Els costos corresponents a la producció de televisió, que inclou 2 helicòpters, suposa un cost d’aproximadament 300.000.-€ i els premis un cost de 109.500.-€. El pressupost total de la “Volta” es situa actualment en un milió i mig d’euros i està organitzada per una estructura formada per voluntariat.
Miquel Àngel Barrabia, Rubèn Peris i Pere Alcober
Segons en Rubèn Peris, darrerament el ciclisme està ressorgint i deixant enrere èpoques molt difícils, malgrat això la “Volta” es pot continuar organitzant gràcies al treball d’un centenar de voluntaris i al recolzament institucional de la Generalitat de Catalunya, les Diputacions i els Ajuntaments.
Després de la intervenció del conferenciant, que va ser seguida amb molt d’interès, es va obrir un debat, durant el qual el senyor Peris va tenir ocasió de contestar a les diverses intervencions dels tertulians sobre la “Volta” i altres temes relacionats amb la situació actual del ciclisme professional. Finalment, va signar el Llibre d’Honor de la tertúlia, i es va fer la corresponent foto de grup amb els assistents.
Va fer us de la paraula, en primer lloc, Jordi Casassas, qui assegurà que les sessions de les tertúlies de l’Ateneu no es fan amb la xerinola i la disbauxa que reflecteix la portada de llibre; ben al contrari, és debat amb una serietat absoluta. Indicà que “l’Ateneu és un referent a Barcelona i a Catalunya; i ho és, en part important, per l’aportació del voluntariat, de la gent que hi deixa hores i treballs, com són els integrants de les tertúlies”. Recalcà que l’Ateneu és el que és, en bona part, gràcies a persones que, com la Mina, mantenen l’activitat i el vigor de les tertúlies i el debat civilitzat i constructiu, setmana a setmana, amb entrega total.
Ferran Mascarell que ens ha fet el pròleg del llibre, conjuntament amb el president de l’Ateneu Jordi Casassas. Amb Lluís Juste de Nin, autor de l’espectacular portada, reflex d’una tertúlia a la sala Pompeu Fabra. I amb Salvador Giner, Xavier Rubert de Ventós, Rosa Maria Malet, Agustí Alcoberro, Lluís Bassat i Salvador Claramunt, per citar alguns.
Va indicar que al llibre es recullen les Sortides Culturals, que s’organitzen mensualment amb la intenció de “revisitar” els indrets del patrimoni cultural del país. Ja s’han realitzat 58 visites, amb gran èxit de participació. Entre els “guies” de luxe que ens han acompanyat, va recordar als socis i amics:
A continuació, va demanar la intervenció d’alguns dels convidats i protagonistes del llibre, que eren a la sala. Va pujar en primer lloc a l’estrat Maite Calvo, directora de l’oficina del Parlament Europeu a Barcelona, la qual va recordar la tertúlia celebrada l’octubre del 2013, a la seu del Parlament Europeu a Barcelona, conjuntament amb Espai Ateneu i Cruïlla. Va indicar que des de la seu a Barcelona del Parlament Europeu tenen molt contacte amb l’Ateneu, “que és com una catedral laica de les idees”; i que l’Espai Ateneu és com una manifestació del caràcter polièdric de la Mina Pedrós, a la qual va encoratjar a seguir en la seva tasca, per assolir l’edició del tercer, del quart i… per què no?, del desè volum del “Debat de les Idees”.
Seguidament, va pujar a l’estrat en Joaquim Ferrer, per recordar que una de les coses que més li va agradar del seu pas per la tertúlia Espai Ateneu va ser que, en acabar-se, la Mina li comunicà que havien batut el rècord de duració dels debats; això volia dir que la tertúlia funciona, perquè els Ateneus són l’arma secreta de la cultura; i la clau està en la presència i en l’atenció del públic. En el segle XIX van néixer els Ateneus per suplir unes grans mancances de la societat: alguns portaven incorporades cooperatives, caixes de resistència, etc. En el camp de la cultura, va dir, el “rovell de l’ou” són les tertúlies, on es forgen projectes, suggeriments, comentaris; a l’Ateneu Barcelonès hi ha moltes tertúlies, la qual cosa és un bon símptoma.
A continuació, Mina donà la paraula a José Antonio González Casanova, al qual va felicitar pel premi Gaziel que recentment li havien atorgat Editorial RBA i la Fundació Godó. González Casanova, després de referir-se molt afectuosament a l’època en que Mina Pedrós va ser alumna seva a la Facultat de Dret, “una Mina Pedrós molt joveneta, elegant, intel·ligent i cordial”, va indicar que l’originalitat de la tertúlia Espai Ateneu radica en que des del primer moment ha manifestat el seu interès pel diàleg i pels debats; això sorprèn en una societat on veiem que el jovent està tot el dia amb els mòbils, on la comunicació, a pesar dels nous i potents medis, és casi nul·la. Aquesta tertúlia, va indicar, és una gran conservadora de la conversació i, alhora, afavoreix la relació humana.
Seguidament, intervingué en Josep M. Loperena; corroborant les paraules de l’editor M. Baratech, va dir que, efectivament, al nostre país no es llegeixen llibres, i va explicar un parell d’anècdotes pròpies per confirmar-ho. Es referí seguidament a l’autocensura que avui en dia hi ha als medis: “Jo he participat, va dir, a moltes tertúlies de ràdio i televisió, fins que vaig dir “prou!”, perquè no em permetien parlar del que jo penso; hi ha unes normes no escrites, per les quals has de seguir la ideologia i el pensament del grup al qual pertanyen els media; és una autocensura tremenda; i com que jo deia el que volia, sense atenir-me a les indicacions, em van fer fora. “I tot això, va afegir, és el que no passa a la tertúlia “Espai Ateneu”: aquí es parla amb total llibertat i sense cap tipus de censura; segur que aquí vaig dir coses que no van agradar a tothom, però hi ha pluralitat i llibertat, i es pot discutir de tot”.
A continuació, Enric Majó va recordar la conferència que va donar, sota el títol de “Resistiré!”, que va treure d’una cançó del Duo Dinámico; i indicà que per a un actor “l’important és resistir”; mesos després, en una edició dels premis “Goya”, va sentir una gran satisfacció quan les figures del teatre espanyol allí presents van avançar cantant el “Resistiré”. I va acabar la seva intervenció felicitant la Mina per l’ambient que regna a la seva tertúlia.
El va seguir en l´ús de la paraula Joan Pera, el qual va recordar que, quan el van invitar a participar en la tertúlia, va preparar durant quinze dies la seva intervenció, escrivint un text molt documentat sobre la situació del teatre durant els últims cinquanta anys. “Després d’esmenar-lo i de tornar-lo a esmenar, va dir, el vaig sotmetre a la consideració de la meva secretària, que és la meva dona, i aquesta el va trobar perfecte. El dia de la conferència, a l’entrada de l’Ateneu, em vaig trobar unes amigues que, en veurem, em van saludar afectuosament, i em van dir: “Què bé que avui sigui vostè el conferenciant! Oi que ens farà riure?”. En aquell moment em vaig oblidar de tot el que havia preparat, i em vaig posar a parlar de forma planera, com en realitat corresponia en una tertúlia”. Va afegir que és un professional del teatre, i quan sent parlar a les grans figures com l’Enric Majó, o d’altres, es deleix. A Barcelona, va indicar, el teatre té un problema, similar al problema dels llibres que ha dit abans l’editor; i és que hi ha 65 locals de teatre, mig milió de butaques al mes; però com que hi va poca gent, els actors no es guanyen la vida; i a més a més, segons les estadístiques oficials, el públic és casi sempre el mateix, de gents de l’eixample, no dels barris.
També Josep Maria Bricall que es va incorporar al final a l’acte, pronuncià unes paraules i elogià la tasca de l’Espai Ateneu.
Finalment, va pujar a l’escenari Lluís Juste de Nin, al qual Mina va qualificar de gran empresari i gran il·lustrador, tot i que ell es defineixi com a “ninotaire”: és l’autor de la coberta del llibre. Juste de Nin va indicar que coneix i valora la tasca que suposen el funcionament setmanal de l’ “Espai Ateneu” i l’edició d’aquest llibre, perquè ell és coordinador d’una altra tertúlia, fundada el 2009 a l’Ateneu, que aplega un grup de gent procedent de diferents àmbits del catalanism I per no repetir-se amb tot el que havien dit els qui l’havien precedit en l’ús de la paraula, va acabar felicitant als tertulians presents, i a la Mina pel seu mestratge.
Lluís Foix és, a més a més, un antic amic de l’Espai Ateneu. Com va recordar Mina Pedrós en fer la presentació, el conferenciant ja va estar a la tertúlia, el 3 de març de 2009, poc després de la investidura del flamant president Obama, que ell havia presenciat, per parlar-nos d’un tema tan candent com ”Què es pot esperar del president Obama?” Tot i que ens va dir que era massa aviat per a aventurar pronòstics, amb la seva lucidesa i experiència ens va comentar que no calia fer-se masses il•lusions i expectatives sobre el futur mandat Obama, tenint en compte la situació crítica mundial que ja es perfilava, de la que, va pronosticar, costaria molt de temps sortir-se’n; i va afegir que la crisi passaria factura a molts del governs d’aleshores.
Va recordar els molts grans escriptors que han utilitzat el llenguatge per fer periodisme, i els periodistes que han estat considerats com grans escriptors. Tots, va dir, podem escriure i fer-ho bé; tothom pot escriure com Víctor Hugo. El periodisme és un camí; i hi ha milers i milers de periodistes: de manera que el llenguatge està guanyant.
Tertúlies 