ESPORTS I ATENEU del 28 d’octubre de 2013

Miquel Àngel Barrabia, un dels Coordinadors  d’”Esports i Ateneu”  va iniciar la reunió saludant els assistentes; seguidament, informà que acaba de publicar-se un llibre sobre Paulino Alcántara, “Paulino, el primer crac de la història del Barça”, del que és coautor el company de la Tertúlia David Valero i l’escriptor Àngel Iturriaga; comunicà també que la propera tertúlia se celebrarà el dia 25 de novembre sobre “Barcelona World Race, l’univers de la navegació oceànica”; a càrrec d’Andor Serra Merckens.

Seguidament, l’altre coordinador de la tertúlia, Xavier Bachs presentà el conferenciant, Josep Lluís Vilaseca, de qui va dir que és advocat; mutualista i polític; barceloní i barcelonista. Vinculat al món de l’esport des de jove, va ser membre de la Junta Directiva del FC Barcelona de 1966 a 1977, sota la presidència d’Agustí Montal. Director General d’Esports i posteriorment Secretari General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya des de 1980 a 1995 durant un període altament fructífer de la política esportiva catalana, destacant-se especialment per la dotació d’equipaments esportius a una bona part del territori català, la creació de l’INEFC, del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i la candidatura, procés d’organització i celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona’92. Va ser també diputat per CiU al Parlament de Catalunya des de 1995 a 1997; Jurat dels premis de la Fundación Príncipe de Asturias; i membre de la Comissió Jurídica i de Disciplina de la UEFA. Està en possessió de la Creu de Sant Jordi, de l’Ordre del Mèrit de la UEFA, i Medalla d’Or al Mèrit Esportiu de la Ciutat de Barcelona.

Actualment –va afegir-, és membre del Comité Olímpico Español, President del Tribunal Español de Arbitraje Deportivo d’aquest organisme i membre de la Comisión Directiva del Consejo Superior de Deportes, com a persona de reconegut prestigi en el món de l’esport. És també president de la Fundació Agrupació.

Tot seguit, va passar la paraula a Josep Lluís Vilaseca, el qual va iniciar la seva intervenció felicitant l’Ateneu per haver creat una tertúlia dedicada específicament al món de l’esport. Va indicar que la crisi ha afectat molt l’esport en general; però que l’esport català té unes arrels molt fondes tant en el temps como en la seva imbricació dins la societat civil, i va posar com exemple el Centre Excursionista de Catalunya, que ha anat creixent amb la ciutat, i té ja més de 150 anys. “En un país amb aquests arrels, -va dir-, l’esport no pot morir”.

No obstant, va advertir de que tant l’esport espanyol com el català han d’adaptar-se a la situació real actual, la d’una economia que està molt tocada, i d’una globalització que afecta tot el món, imposant uns canvis de mentalitat.Seguidament es va referir a la situació oficial de l’esport. El 1980 va ser nomenat Director General d’Esports, màxim responsable de l’esport a Catalunya, per un període de dos anys; però el seu mandat es va perllongar per tretze anys més (8 anys com a Director General d’Esports i 7 anys ja com a Secretari General de l’Esport), degut a la preparació i execució dels Jocs Olímpics del 92. Però després els Directors o Secretaris Generals només han estat de promig dos anys i escaig al càrrec; temps insuficient per poder dur a terme polítiques esportives sòlides.

I altre tant es pot dir del Consejo Superior de Deportes: des de 1980 han passat onze Secretarios de Estado: amb només dos anys de promig al càrrec és impossible dur a terme cap projecte.

El conferenciant va parlar després de la situació dels esports de competició, esports als quals es dedica una gran quantitat de diners i en els quals Catalunya es troba en primera línia. Hi participen en la seva dinamització l’INEFC amb el Centre d’Alt Rendiment, els ajuntaments, les diputacions i quasi totes les institucions.

Es va referir concretament al futbol, el motor i el tennis. Del primer va destacar que tenim el millor equip del món, el FC Barcelona, i que amb això queda tot dit. Referent al motor, el proper diumenge tindrem tres campions del món, cosa que no ha passat mai en cap país; i que ha estat possible per la gran tradició que el motor té a Catalunya, on l’afició ve de lluny;i n’és un exemple el RACC; el Circuit de Barcelona-Catalunya ha acabat de donar-li força.

En quant al tennis, va dir que els jugadors catalans ho han guanyat tot. I això només ho pot aconseguir un país com el nostre, amb una vocació i una afició tennística grans, que ha anat augmentant pas a pas, fins arribar al triomf; abocant-hi diners, es pot guanyar una o dues temporades; però els grans resultats només arriben amb paciència, i treballant-hi dur.

Es va referir seguidament, als Jocs Olímpics, va dir que Joan Antoni Samaranch, ens els va facilitar; i que els havia potenciat donant-los-hi l’enorme difusió internacional que ara tenen. Des dels Jocs del 92 hi ha un abans i un després de l’esport espanyol: varem aconseguir dotze medalles!

Finalment, Josep Lluís Vilaseca va referir-se a la bombolla futbolística. Va recordar que el futbol està regulat per les dues institucions privades (sense connotacions polítiques) més grans del món, la FIFA i la UEFA, que han aconseguit per als campionats mundials i la champions fama planetària.

La bombolla –va dir- sorgeix per la mentalitat de que sense futbol no es pot viure: la gent, si passa quinze dies sense partits, ja no sap de què parlar; això passava el segle passat i també passa ara, tots els governs han quedat atrapats, per aquesta realitat.

I la bombolla creix de forma accelerada. El 1990, quan els clubs de futbol devien 35.000 milions de pessetes (uns 210 milions d’euros), a més del deute a la Seguretat Social, Javier Gómez Navarro, que era Secretario de Estado de Deportes, va intentar frenar aquest desgavell, posant en marxa el pla de convertir els Clubs en societats anònimes, donant-los-hi més percentatge de les travesses, per sanejar els seus comptes, i per controlar-los. Però la cosa no va funcionar: el 2012 el deute havia pujat a 750 milions d’euros: una xifra de tal magnitud, que és impossible que els Clubs la puguin arribar a pagar mai.

Si una empresa deixa de pagar a Hisenda o a la Seguretat Social –va dir- l’embarguen i l’executen; però en el futbol és diferent. A Rafael Cortés Elvira, el Secretario de Estado que va aplicar la llei al Sevilla i al Celta, fent-los baixar a segona divisió per no haver regularitzat els comptes, li van organitzar tals manifestacions, que als pocs dies va haver de fer-se enrere, acabant per crear aquella estranya lliga de 22 equips.

El conferenciant va remarcar que tot això només s’explica “perquè és un problema polític, i no hi ha Govern que s’atreveixi a punxar la bombolla. Els Secretarios de Estado, quan arriben al càrrec, es troben amb aquest pastís; però com que només duren dos o tres anys, el deixen pel seu successor; i així seguim en aquesta situació d’incoherència”.

El senyor Vilaseca va acabar la seva exposició preguntant-se si la bombolla explotarà; però es va mostrar confiat en que no, i que s’intentarà desinflar-la poc a poc. Però per aconseguir-ho caldrà fer canvis extraordinaris, com organitzar una primera divisió de setze equips, que s’autofinancin; i que els equips es mentalitzin que els que no tinguin els comptes en ordre, o es regularitzen, o desapareixen.

Després de la molt interessant intervenció del conferenciant, es va establir un animat col·loqui, després del qual va firmar en el Llibre d’honor de la Tertúlia, i va posar amb els assistents per a la “foto de família”.