ESPORTS I ATENEU del 28 de setembre de 2015

Pere Alcober va fer la presentació de la conferenciant, indicant que l’Anna Corbella nasqué a Barcelona, el 1976, en una família de navegants, i des dels quatre anys sortia a la mar amb els seus pares, en un vaixell Dufour 31, els caps de setmana i les vacances. Amb els anys, aquesta afició per navegar s’ha convertit en una autèntica passió.

És llicenciada en veterinària i té un màster en Comunicació Científica. Li agrada la muntanya i muntar en bici, segurament com a contrast del mar, que és ara la seva feina. És una navegant meticulosa i perfeccionista; li agrada controlar-ho tot, ja que després, al mig de l’oceà, les coses es descontrolen soles.

Va recordar després el seu impressionant palmarès esportiu:

En vela lleugera: 1a de la Copa d’Espanya, any 1996; campiona d’Espanya femenina, 1997; campiona de Catalunya classe 420 i campiona d’Espanya classe 470, 1999; durant dues temporades formà part de l’equip preolímpic.

En regates d’altura classe mini, a dos: 5a a la Regata Mare Nostrum, 2001; 4a a la Mini Med a dos, 2004; 1a al Trofeu Taylor Woodrow, 2007; va fer el circuit de qualificació 1000 milles en solitari, 2007; 1a femenina en el Promichet Select en solitari, 2009; i 1a en la Regata Mare Nostrum, 2014.

Proves transatlàntiques: 1a femenina a la Transat 650, 2009, junt amb Gerard Marín; 11a al Transat AG, 2012 i 3a a l’Ocean Masters New York-Barcelona Race, 2014. 6a en la Barcelona World Race 2010/2011, amb l’anglesa Dee Caffari; i 3a en la Barcelona World Race 2014-15, amb Gerard Marín.

Seguidament, l’Anna Corbella va iniciar el seu parlament indicant que té abundants anècdotes i aventures de les moltes proves en què ha participat. Va recordar que durant l’ultima World Race, 2014/2015, “quan portava més de vuitanta dies de navegació, amb el Gerard Marín, mentre filmava un vídeo que ens havien demanat els patrocinadors, en un moviment brusc del vaixell vaig caure uns tres metres, i em vaig trencar els lligaments creuats d’una cama; els del “servei de consulta vint-i-quatre hores” de la Técnon m’explicaren, via satèl·lit, com entablillar-me la cama; ho vaig fer, però a les 24 hores m’ho vaig haver de treure, del mal que em feia, i el pobre Gerard va carregar amb tota la feina; afortunadament, va succeir quan faltaven pocs dies per arribar a la meta, davant l’hotel W de Barcelona. Un cop a la ciutat, em varen operar, i encara estic en període de recuperació”.

Per arribar a fer una World Race, que és la volta al món a dos a vela, va dir, cal una preparació prèvia de sis o set anys. Ella sempre havia compaginat la navegació amb la seva vida particular; però cap el 2007 va començar a implicar-se en projectes importants, i aviat va comprovar que dedicar-se a la navegació com a professió tenia un alt cost personal i econòmic; no obstant, es va decidir: va deixar la feina i la família i durant dos anys va treballar per aconseguir fer-se un lloc en el món de l’alta competició a vela; havent inclús de demanar diners als amics i familiars.

Però va tenir sort: Després de creuar l’Atlàntic en solitari, el 2009, cosa que era la primera dona que ho aconseguia a Espanya i que va produir una gran expectació, la firma Gaes, que volia formar un equip femení, la cridà oferint-li l’oportunitat de la seva vida: el patrocini. “Busco una companya d’equip –assenyala- i contacto amb l’anglesa Dee Caffari, una noia que ja havia fet dos cops la volta al món, i tenia un vaixell i un equip muntat; la porto a sopar al Born, li proposo de fer juntes la World Race i el projecte es posa en marxa: durant nou mesos anem preparant aquesta segona aventura; aventura perquè feia la cursa amb una companya, però ara, en canvi, amb un patrocinador, ja no tinc l’angoixa dels diners”.

“Sortírem a finals del 2010, i en 102 dies, 19 hores i 17 minuts vàrem fer la volta al món, cobrint els més de 46.000 km de recorregut, i quedant en 6è lloc.  L’aventura era navegar per uns llocs desconeguts, sobre tot els mars de l’Antàrtida, que són molt feréstecs,  amb moltes i tremendes tempestes i aïllats al mig dels oceans, en una immensa solitud: et passes setmanes i setmanes sense veure ni un vaixell, ni una illa; i això mentre fas torns les 24 hores, i no tens ocasió ni de conversar amb el teu company, al que pràcticament no veus”.

“Però, alhora, l’experiència de la cursa és preciosa: d’una banda la majestuositat del mar; i d’altra, l’emoció de la navegació que t’obliga a treballar al màxim tot el temps, que t’enganxen; puc dir que vaig gaudir i viure a fons la travessa, amb moments meravellosos i únics, tot i que la companya anglesa era una mica rara i difícil en els moments de tensió, tal vegada per l’esforç d’haver-nos d’entendre en anglès”.

Va explicar després com va anar la seva segona World Race, la 2014/2015. “Vaig estar quatre anys preparant-la, però dos dies abans de partir, la meva companya ho va deixar, i vaig haver de buscar a corre-cuita una altra persona.  Vaig trucar al Gerard Marín, que ja tenia experiència, i va acceptar participar-hi (tot i que tenia una nena de tres mesos); però en realitat tant ell com jo érem dos passerells en el món de la ultra-competició: els altres participants venien tots amb furgonetes carregades de materials, equips tècnics, ajudants…i nosaltres ens presentarem gairebé sense mitjans”.

“La part positiva és que vàrem acabar la regata en tercer lloc, recorrent 52.100 km. en 91 dies, 5 hores i 9 minuts. La part negativa, que la meva experiència personal amb el Gerard va ser la pitjor de la meva vida: érem absolutament diferents, amb dues maneres de navegar oposades; fèiem torns de guàrdia de dues hores successives, tant de dia com de nit, de manera que casi no ens vèiem; la relació va empitjorar, i va arribar un dia que ja no ens parlàvem; i sort que, en un moment de discussió, varem posar “les cartes sobre la taula” i les coses es van re-enfocar, acabant la prova en bona relació”.

Va indicar que ha participat amb el Gerard en noves proves com la New York-Barcelona Race i han acabat sent quasi iguals, tant en la manera de pensar com en la de navegar, i avui és el seu millor company de curses.

Finalment, es va referir als seus projectes actuals. Un d’ells, ajudar als joves regatistes; a tal fi, han constituït una associació sense ànim de lucre, una espècie d’ONG, la “Base Mini”, per ajudar a tots aquells que volen creuar l’Atlàntic amb aquest tipus de vaixell, o simplement que els interessa la vela oceànica i el que cerquen és informació. També està preparant la Volta al Món en solitari; una prova on has de competir amb gent amb molta experiència i molt pressupost, que disposen de bons vaixells.

A l’hora del col·loqui, va poder ampliar alguns punts d’interès; per exemple, a pregunta d’en Jesús Conte, sobre la soledat del navegant, va dir que, “efectivament, en una cursa et trobes molt sol; no veus absolutament ningú, i arribes a tenir al·lucinacions, com veure persones amb les quals parles, i et contesten; això és freqüent que et passi quan portes uns dies de navegació en solitari, i ella n’és testimoni. A més a més, dormir és complicat, perquè el vaixell no para mai, dia i nit; i fa un soroll molt fort, permanent i atabalador en trencar l’aigua; hi ha moments en que pots dormir unes hores, posant el pilot automàtic, però en la majoria és impossible“.

A preguntes d’en Pere Alcober, sobre si se sentia en inferioritat pel fet de ser dona, va indicar que “hi ha molts més homes navegants que dones; i que físicament, les dones tenen menys força; però que en tota la seva carrera mai ningú l’ha qüestionat pel fet de ser noia; i durant la navegació, dins un vaixell, el tracte entre homes i dones és estrictament d’igual a igual“.

Joan Mir preguntà quin dels dos havia treballat més durant la World Race, i l’Anna Corbella va comentar que “el Gerard era més agressiu, i ella més conservadora; però que desprès s’havien igualat“. Mir  recordà la frase de Dennis Conner, patró del mític vaixell Stars & Stripes, de que la Copa Amèrica (que té un pressupost de 120 milions de dòlars) era la partida de pòquer més gran del món de la navegació.

Enric Torelló es va interessar per la preparació física i psíquica que es necessita per competir; i li va explicar “que no estan regulades, però que ella va al gimnàs sis dies a la setmana i, després de les curses, rep sessions d’un psiquiatra esportiu, perquè necessita una vàlvula d’escapada després de 91 o 102 dies de solitud o amb la presència constant d’un altre“.

També va contestar preguntes sobre temes com les reparacions a bord,  la informació especial i les ajudes del servei meteorològic, etc. Finalment, Anna Corbella va signar el Llibre d’Honor de la tertúlia, i es va fer la corresponent fotografia junt amb els nombrosos assistents.