-
Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 27 de novembre – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
JJOO de Barcelona’92, periodisme i televisió
Amb: Olga Viza, periodista.
Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)
Jocs Olímpics
Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 30 d’octubre 2017
-
Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 30 d’octubre – sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
Un camí, una fita… de Barcelona 92 a Atlanta 96
Amb: Jordi “Chiqui” Sans, ex jugador de waterpolo.
Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)
Rubèn Peris: La “Volta”, 95 edicions
ESPORTS I ATENEU del 25 de maig de 2015
En Miquel Àngel Barrabia, un dels coordinadors de la tertúlia, dóna la benvinguda als assistents i, en especial al senyor Rubèn Peris, ponent de la tertúlia d’avui. Tot seguit passa la paraula a la senyora Mina Pedròs, qui distribueix còpia i comenta als assistents dues notícies de premsa publicades a La Vanguardia i al diari Dicen els dies 24 i 26 de setembre de 1972 respectivament, relatives a la presentació de la IX Escalada Ciclista al Castell de Montjuïc d’aquell any a la Terrassa Martini i a la qual va assistir, entre d’altres, el ciclista Eddy Merckx.
Rubèn Peris Latorre
Tot seguit pren la paraula Xavier Bachs, també coordinador de la tertúlia, per tal de presentar al ponent. Rubèn Peris Latorre, diu, va néixer el 25 de juliol de 1953 a Barcelona i és un dels grans especialistes en l’organització de proves ciclistes de Catalunya.
Professionalment és des de finals de l’any 2006 el Director de Ciclisme de l’empresa RPM Racing, del Grup Alesport. Anteriorment ha estat Cap de l’Àrea de Relacions Externes i Socials de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) en el període 2000/2006; Cap del Gabinet de Relacions Públiques i Comunicació de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya (1994/2000) i Director Esportiu de Ciclisme dels JJOO de Barcelona’92 (1990/1992).
Vinculat a l’organització de la “Volta” des de fa més de 35 anys des de que l’any 1979 va entrar a formar part de la seva organització, ha exercit de Responsable de Relacions Institucionals i Protocol (1981/1987); de Director d’Organització (1988/1999) i des de l’any 2004 n’és Director General i President de l’entitat organitzadora.
En Rubèn Peris ha estat Cap d’Equip de la Selecció Espanyola de Ciclisme als JJOO d’Atenes 2004 i als JJOO de Londres 2012, és Vicepresident de l’Associació Espanyola d’Organitzacions Ciclistes (AEOC) i de l’Associació Internacional d’Organitzadors de Curses Ciclistes (AIOCC). En el període 2010/2012 va exercir com a Vicepresident de la Real Federación Española de Ciclismo.
L’any 2010 va ser guardonat amb la Medalla de Bronze al Mèrit Esportiu per part del Consejo Superior de Deportes.
Logotip de la “Volta”
La Volta Ciclista a Catalunya, prova centenària del ciclisme, és conjuntament amb el “Tour” de França (1903) i el “Giro” d’Itàlia (1909), una de les proves ciclistes per etapes més antigues del món.
La “Volta” va ser guardonada l’any 1986 per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi i el 1995 amb la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu de la Ciutat de Barcelona.
Avui, la “Volta” és l’únic referent important que ens queda del ciclisme professional internacional a Catalunya, una vegada desaparegudes tan l’Escalada Ciclista a Montjuïc com la Setmana Catalana de Ciclisme. Amb un pressupost que està al voltant del milió i mig d’euros, en Rubèn Peris i els seus col·laboradors continuen fent possible, edició a edició, aquesta històrica prova ciclista.
En Rubèn Peris, acaba dient en Xavier Bachs, ens parlarà de la “Volta”, de la seva història, del seu present i, sobretot, del seu futur.
El ponent, tot seguit, inicia la seva intervenció dient que la Volta Ciclista a Catalunya, coneguda com la “Volta”, va complir 100 anys l’any 2011 i enguany ha estat la seva 95ena edició. Ha superat dues Guerres Mundials, la Guerra Civil Espanyola i ha conviscut amb governs de monarquia, república o dictadura a l’Estat Espanyol, i ha tingut el suport de la Generalitat de Catalunya. La continuïtat en aquestes variades circumstàncies polítiques són la millor prova de l’arrelament que té al nostre país i que va més enllà d’un esdeveniment esportiu.
Als inicis del segle XX, diu en Rubèn Peris, el ciclisme i l’esport en general era practicat per les classes benestants que creuen que Catalunya es mereix una prova similar al “Tour” de França que havia disputat la seva primera edició l’any 1903. Així doncs, el Club Deportivo Barcelona fa seva la idea i assumeix l’organització de la “Volta”, que comença el 6 de gener de 1911 a l’antiga vila de Sarrià. Edició amb tres etapes, 34 participants i un total de 1.700 pessetes en premis (en la darrera edició l’import dels premis ha estat de 109.500.-€).
La “Volta” no es va celebrar entre els anys 1914 i 1919, ambdós inclosos, a conseqüència de la I Guerra Mundial i torna al 1920 organitzada per la Unión Velocípeda Española, antecessora de la Federación Española de Ciclismo, ara ja amb participació internacional.
Finalment, a partir de l’any 1923, va passar a ser organitzada per la Unió Esportiva de Sants. Des d’aleshores s’ha organitzat de forma ininterrompuda (excepte els anys 1937 i 1938 de la Guerra Civil) fins aquesta 95ena edició, corresponent a l’any 2015. A l’any 2006 l’organització de la “Volta” va passar de la Secció Ciclista de la Unió Esportiva de Sants a una entitat constituïda expressament per a la seva organització, Volta Ciclista a Catalunya Associació Esportiva.
L’any 1945 va celebrar la seva 25ena edició i l’any 1970 les seves ”Noces d’Or” en un moment de gran esplendor, però sense cap mena de dubte havia estat Mariano Cañardo, nascut el 1906 a Olite (Navarra) i fet ciclista al barri barceloní de Sant Andreu, qui, amb les seves encara no superades set victòries, ja havia convertit la “Volta” a Catalunya en un fenomen de masses a finals dels anys vint i la dècada dels trenta. Cañardo va vèncer en les edicions de 1928, 29, 30, 32, 35, 36 i 39, quan la pancarta d’arribada no lluïa un altre eslògan de patrocini que “Año de la Victoria. Franco, Franco, Franco”. Llavors la carrera ja era una prova de prestigi, amb nou etapes, sonades festes en cada final d’etapa i una nombrosa representació internacional. 
A partir de l’edició de 2008, quan la crisi econòmica comença a aflorar, la “Volta” veu perillar arribar al seu centenari (2011) per manca de finançament tot i estar inclosa a la màxima categoria del ciclisme mundial. La crisi dificulta enormement trobar patrocinis privats, un dels actius històrics d’aquesta competició. En aquesta situació, s’aconsegueix mobilitzar a la Generalitat de Catalunya, que es fa càrrec del Gran Premi, com va fer entre els anys 1932-1936, i s’aconsegueix preservar la competició, malgrat en l’any del seu centenari, per manca de recursos, no es retransmet per televisió. En les darreres edicions s’ha pogut comptar amb el suport de Turisme de Catalunya, que aposta per la competició amb la marca “Catalunya”.
Des de l’any 2003 es recupera Barcelona (Montjuïc) com a final de la “Volta”. La capital catalana ha acollit totes les edicions des del 1911 en diversos barris de la ciutat com Sants, Gràcia, Barceloneta, Nou Barris o en indrets com l’Arc de Triomf, la Pedrera, la Sagrada Família, Les Rambles, Plaça Catalunya…
S’adjunten una breu història de la “Volta” i el llibre de ruta de 2015 lliurades per Rubèn Peris.
La “Volta” és la tercera competició ciclista per etapes que compta amb més edicions després del “Giro” i del “Tour”, i forma part del calendari “UCI World Tour”. Això suposa que estan obligats a participar en la competició els 18 millors equips ciclistes professionals del món, però també que l’organització resta obligada a pagar-ho tot (hotels, diners de butxaca, etc.). Els costos corresponents a la producció de televisió, que inclou 2 helicòpters, suposa un cost d’aproximadament 300.000.-€ i els premis un cost de 109.500.-€. El pressupost total de la “Volta” es situa actualment en un milió i mig d’euros i està organitzada per una estructura formada per voluntariat.
Miquel Àngel Barrabia, Rubèn Peris i Pere Alcober
Segons en Rubèn Peris, darrerament el ciclisme està ressorgint i deixant enrere èpoques molt difícils, malgrat això la “Volta” es pot continuar organitzant gràcies al treball d’un centenar de voluntaris i al recolzament institucional de la Generalitat de Catalunya, les Diputacions i els Ajuntaments.
Després de la intervenció del conferenciant, que va ser seguida amb molt d’interès, es va obrir un debat, durant el qual el senyor Peris va tenir ocasió de contestar a les diverses intervencions dels tertulians sobre la “Volta” i altres temes relacionats amb la situació actual del ciclisme professional. Finalment, va signar el Llibre d’Honor de la tertúlia, i es va fer la corresponent foto de grup amb els assistents.
Arcadi Alibés: “Viatjar per córrer”
ESPORTS I ATENEU del 27 d’abril de 2015
La sessió s’inicia amb les paraules de Miquel Àngel Barrabia, que com a coordinador contextualitza el contingut de la trobada i recorda als assistents les principals motivacions d’aquesta tertúlia esportiva. Així mateix, comenta la seva recent lectura del llibre “Córrer per ser feliç” escrit pel convidat d’avui, al qual dona la benvinguda a l’Ateneu Barcelonès.
Arcadi Alibés i Riera
A continuació pren la paraula Xavier Bachs, també coordinador de la tertúlia, que resumeix els principals trets del ponent del dia. En aquest sentit, comenta que l’Arcadi Alibés i Riera, va néixer a l’Ametlla de Merola, una petita colònia industrial del Baix Berguerdà, l’any 1959, i que és Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva carrera professional va començar l’any 1978 i s’ha desenvolupat en diversos mitjans, entre ells el diari Sport, el Noticiero Universal, Catalunya Ràdio i TV3. Actualment, és el conductor de cap de setmana dels esports del canal 3/24. En l’àmbit de les retransmissions esportives s’ha especialitzat en el ciclisme i en l’atletisme, tot i que també va prendre part en el Mundial de futbol de Mèxic 86 i en els Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992. Ha retransmès una quinzena d’edicions del Tour de França.
La seva afició principal són les curses de fons, a les que es dedica amb intensitat des del 1983. Ha disputat maratons a tots els continents – inclosa l’Antàrtida – fins a comptar-ne cent vint-i-cinc. La darrera marató en que ha pres part ha estat la de les Vies Verdes (Girona – Sant Feliu de Guíxols) el passat 22 de febrer i la seva propera serà la de Luxemburg, coincidint en data amb la final de la Copa del Rei de futbol.
Porta fetes més de 700 curses i més de 13.000 kilòmetres en cursa (uns 80.000 km en total). Té pendent d’acabar el que anomena “projecte olímpic”, consistent en córrer la marató a totes les ciutats que han acollit Jocs Olímpic de l’era moderna fins, de moment, l’any 2024. Per consumar aquest projecte només li falta la marató de Los Angeles, que té previst fer l’any 2016.
La primera marató de l’Arcadi (New York City 1983)
Tan sols fer esment a algunes curiositats en relació a les 125 maratons corregudes per l’Arcadi Alibés fins ara:
- Participació en la marató més multitudinària: Nova York 2014, 50.530 acabats.
- Participació en la marató menys multitudinària: St. Croix (Illes Verges) 2008, 14 acabats.
- Millor posició absoluta: Glimmen (Holanda) 2012, 3r. Lloc.
- Pitjor posició absoluta: Berlin 2008, lloc 19.748.
- Marató realitzada més al Nord: Midnight Sun Tromso (Noruega), 69º 40’ N.
- Marató realitzada més al Sud: Antàrtida (King George Island), 62º 23’ S.
- Marató realitzada més a l’Est: Auckland (Nova Zelanda), 174º 47’ E.
- Marató realitzada més a l’Oest: Honolulu (Hawaii), 157º 49’ W.
- Marató realitzada a més altura: Ciutat de Mèxic, 2.235 metres.
Marató Illa de Pasqua
Totes aquestes dades les podem tenir perquè l’Arcadi Alibés és una persona organitzada i metòdica. També és una persona molt expressiva i simpàtica, que sap gaudir dels seus petits plaers: l’esport, la gastronomia i el viatjar. Ell es defineix com un “panxacontent” i diu que li agrada viure cada moment al màxim. És “periodista de professió i maratonià d’afició”.
A més de córrer, l’Arcadi ha reflectit les seves experiències atlètiques en tres llibres:
- “Córrer per ser feliç” (Ara Llibres, 2010), publicat just en el moment que va aconseguir acabar la seva marató número 100, on ens dóna 42 motius i 195 raons per córrer, alhora que ens ofereix un veritable manual pràctic per córrer maratons.
- “Les petjades dels herois” (Ara Llibres, 2012), traduït al castellà sota el títol “La huella de los héroes” (Corner, 2012), en el que se submergeix en totes les maratons olímpiques des de la dels Jocs Olímpics d’Atenes de 1896, primers jocs de l’època moderna, fins a la de Pequin de 2008, tot explicant la seva experiència en cadascuna de les maratons de les ciutats que han estat seu dels Jocs Olímpics. El llibre reflecteix la mentalitat dels dos tipus de maratonians, els que busquen la glòria olímpica i els que corren perquè n’han fet una filosofia i una manera de viure.
- “100 motius per córrer” (Cossetània, 2014), en el que ens proposa 100 motius, 100 raons per practicar aquest esport tan senzill, tan atractiu i tan popular.
L’Arcadi en cursa
Les maratons importants, s’han convertit des de fa anys en un gens menyspreable atractiu per a la captació del turisme esportiu i del posicionament esportiu internacional d’una ciutat. En una altra ocasió, a la tertúlia “Esports i Ateneu”, també volem abordar el tema des d’aquesta perspectiva. En tot cas, avui, va dir el presentador, l’Arcadi Alibés ens parlarà d’una de les seves grans passions vitals: “viatjar per córrer”.
La xerrada s’inicia amb una distinció important relativa a l’esport en general: hi ha dues vessants que conviuen, per una banda l’esport professional i de competició, i per una altra l’esport popular. En el cas de l’Arcadi, es produeix una combinació de tots dos perfils, ja que la seva feina és informar sobre l’esport espectacle, mentre que la seva afició és l’esport popular.
Sens dubte, un dels aspectes a comentar sobre l’atletisme popular és el “boom” que està vivint l’anomenat “running” Segons els experts, cal cercar l’embrió del boom de córrer amb la victòria del nord-americà Frank Shorter a la marató de Munic 72, amb milions de compatriotes seus sent testimonis per televisió. Les motivacions per iniciar la pràctica de córrer poden resumir-se en dos: fugir del sedentarisme –amb tot el que comporta- i la simple diversió. A més, aquesta activitat té alguns avantatges logístics que faciliten que la gent s’hi dediqui i que hagi agafat tanta volada, com són el fet que no calguin instal·lacions específiques i que no sigui necessari comptar amb companys, com succeeix en els esports d’equip. Hi ha un altre factor diferencial que gairebé és únic en el món de l’esport, com és el fet que en les competicions es poden barrejar els atletes professionals amb els populars.
Cal parar atenció també a un nou fenomen vinculat al fet de córrer i en concret a les maratons: el corredor viatger, que aprofita les maratons per veure món. Pot semblar quelcom anecdòtic, però en realitat l’anomenat “turisme de maratons” és una activitat en ple auge que ajuda a les ciutats que organitzen aquests esdeveniments a posicionar-se en el panorama internacional. Actualment estem vivint la consolidació de la Marató de Barcelona com a destinació turística. No cal dir que l’Arcadi és un practicant assidu d’aquest tipus de viatges.
Arcadi Alibés signant el llibre d’honor de la tertúlia
També ens explica –com dèiem abans- que al 2016 per fi podrà fer la Marató de Los Angeles, ajornada els anys 2011, 2012, 2013, 2014 i 2015 per motius professionals. Entre les més de cent maratons disputades només ha protagonitzat dos abandonaments, un a Saint Louis i l’altre a Boston, totes dues per la mateixa lesió muscular al bessó, ja que les havia de córrer de manera consecutiva. I la cursa on més ha patit, sens dubte, a la Marató de l’Havana, amb unes condicions climàtiques extremes, especialment pel que fa a la humitat.
L’Arcadi també ha corregut dues maratons peculiars que es fan el primer de gener, la de Zuric, just a les 00.00 hores del primer dia de l’any, i la de les Illes Verges a les 5 de la matinada. A tall d’anècdota, ens explica que a l’esmentada marató de Luxemburg –aquella que coincideix amb la final de la Copa del Rei- existia la possibilitat de triar el número del dorsal i que per tant tindrà el plaer de córrer amb el dorsal 1714.
Per cloure la seva exposició ens alerta dels riscos de la pèrdua de respecte de la gent a les llargues distàncies, com ara la marató, provocada per la multiplicació de les proves extremes i la seva difusió abundant als mitjans de comunicació.
En acabar la seva intervenció es va obrir un torn d’intervencions dels oients, que va donar pas a un interessant col·loqui. Al finalitzar, l’Arcadi Alibés va signar el llibre d’honor de la tertúlia “Esports i Ateneu” i es va procedir a realitzar la corresponent fotografia de grup.
Foto dels participants a la tertúlia
Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 23 de febrer 2015
-
Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 23 de febrer – Sala Pompeu Fabra, 14.00 h.
L’atletisme com a vocació
Amb: María Vasco, atleta especialista en proves de marxa (1990-2013), medalla de bronze als Jocs Olímpics de Sydney (2000) i primera atleta espanyola en aconseguir una medalla olímpica.
Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)
David Valero i Ángel Iturriaga: “El Barça dels anys 20, la primera edat d’or”
ESPORTS I ATENEU del 24 de febrer de 2014
Miquel Àngel Barrabia, un dels Coordinadors de la tertúlia va iniciar la reunió saludant els assistentes i agraint la seva presència; seguidament, informà que a la tertúlia prevista pel 31 de març tindrem com a ponent al senyor Ramon Agenjo, Secretari-Conseller de S.A. DAMM, Patró Director de la Fundació Damm i President del CF DAMM. El títol de la tertúlia és “El CF DAMM, formador de persones i viver de grans jugadors”. També va comentar que dos dels assistents a aquesta tertúlia, el professor d’Història Carles Santacana i el periodista Frederic Porta vindran de ponents en futures trobades.
Miquel Àngel Barrabia va agrair a Ángel Iturriaga la seva presència i, també la de diversos il·lustres contertulis com l’antic directiu del FC Barcelona Jacint Borràs, la de l’empresari Josep Bobé i la de l’editor José Estévez.
Tot seguit, l’altre coordinador de la tertúlia, Xavier Bachs va fer la presentació del conferenciant, Ángel Iturriaga Barco, que va realitzar la xerrada en solitari per l’absència de David Valero Carreras, contertulià habitual d’”Esports i Ateneu”, que es trobava malalt i es va veure obligat a excusar la seva presència.
Ángel Iturriaga Barco, va néixer a Logronyo l’any 1974, és Diplomat d’Estudis Avançats (DEA) en Història Contemporània per la Universitat de La Rioja i membre del Grupo de Investigación de Historia de Nuestro Tiempo (GIHNT). Ha publicat diversitat d’articles científics relacionats amb la història actual tant en la seva vesant social com política. Així mateix, ha participat en cicles de conferències i comunicacions en diversos seminaris i congressos nacionals i internacionals d’Història Contemporània.
En els darrers anys ha centrat gran part de les seves investigacions en la Història del futbol. Les seves darreres publicacions han estat “Diccionario de jugadores del FC Barcelona” (any 2010) i “Diccionario de técnicos y directivos del FC Barcelona” (any 2011), ambdós publicats per Editorial Base, així com el “Diccionario de jugadores y técnicos de la selección española” (any 2013) publicat per la editorial madrilenya T&B. Col·labora en diversos mitjans escrits i radiofònics, tant nacionals com sud-americans, així com en diverses revistes de l’àmbit esportiu i divulgatiu, com “Panenka”, “Perarnau Magazine” o “Grupo Kaiser”.
Portada del llibre “Paulino”
David Valero i Ángel Iturriaga son coautors de la biografia novel·lada sobre Paulino Alcántara “Paulino, el primer crac de la història del Barça”, publicada l’any 2013, la qual forma part de la col·lecció “Narrativa Blaugrana” d’Edicions Saldonar, que dirigeix el periodista Frederic Porta.
Després d’una breu introducció per part del conferenciant, es va passar al dinar. La tertúlia versà sobre el Barça dels anys 20, moment clau en la història barcelonista, ja que durant aquest període el futbol es va transformar en un fenomen de masses i el FC Barcelona es convertí en l’entitat esportiva més important de Catalunya. La conferència es va centrar en aspectes esportius, la majoria d’ells desconeguts per al gran públic, fet pel qual els autors de “Paulino” creuen que és necessari reivindicar els aspectes purament esportius d’una època que té molt que explicar també en l’aspecte social i polític.
Iturriaga va començar emmarcant aquesta Edat d’Or, que tindria com a inici simbòlic el 31 de maig de 1919, dia en què van debutar Ricardo Zamora i Josep Samitier en un amistós davant d’una selecció de soldats aliats de la Primera Guerra Mundial. A partir d’aquest moment es va crear un equip hegemònic que va dominar el futbol català i espanyol amb mà de ferro. El ponent va marcar l’any 1931 com l’any en què finalitza aquesta primera gran etapa en la història de l’equip blaugrana. Durant aquest espai de temps, el club va aconseguir 10 Copes de Catalunya, 5 Campionats d’Espanya i la primera Lliga de la història, la disputada en la temporada 1928-1929. El co-autor de “Paulino” va fer un repàs dels jugadors més representatius d’aquella generació, des de Piera a Alcántara, passant per Sancho, Torralba, Plattkó o Walter.
Equip del FC Barcelona dels anys 20
Posteriorment, va posar l’accent en l’evolució de l’equip de les mans del tècnic Jack Greenwell, home clau a l’hora d’introduir tàctiques revolucionàries per a aquella època, així com mètodes d’entrenament que s’apropaven més al que podem entendre com a esport professional. Així mateix, va fer un repàs als tècnics que va tenir el FC Barcelona en aquella època, fent especial esment a Romà Forns, primer entrenador català de la història del club, que a més va dirigir al primer equip durant una part de la primera Lliga conquistada pel club.
La segona part de la xerrada va versar sobre un tema del que amb prou feines s’ha escrit i que és de gran interès des del punt de vista esportiu: els enfrontaments davant equips estrangers, especialment britànics i centreeuropeus, autèntics reptes que malgrat tenir caràcter amistós, es disputaven com si fossin oficials. Iturriaga va assenyalar que va haver-hi anys en què van arribar a disputar-se 22 amistosos internacionals en el Camp de Les Corts, partits que eren seguits amb gran passió pels espectadors.
Ángel Iturriaga Barco
Es van destacar alguns partits emblemàtics, com el disputat el 25 de desembre de 1921 davant el Sparta de Praga en una trobada que va servir d’inauguració de l’Estadi de la Foixarda, i que estava programat dins dels actes de la candidatura olímpica de Barcelona. També es van comentar altres partits mítics, com els disputats davant el MTK, en el qual l’afició va quedar encisada del porter hongarès Plattkó, que poc temps després es va convertir en el substitut de Zamora en la porteria blaugrana.
Igualment es van assenyalar tot un seguit d’amistosos internacionals com els disputats davant el Torino o especialment els jugats davant equips professionals britànics, com el Birmingham, Newcastle o Motherwell. En els darrers anys de la dècada, dos partits van atreure especialment l’atenció dels afeccionats. Un va ser el disputat davant el Nacional de Montevideo, un equip ple de jugadors que van aconseguir la medalla d’or en els Jocs Olímpics de París de 1924 i que posteriorment serien campions en el primer Mundial de la història. Igualment, es va destacar que la selecció argentina va triar al Barça com a banc de proves abans de disputar els Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928. L’equip blaugrana va aconseguir endossar un sorprenent 4-1 a una selecció “albiceleste” que amb prou feines un mes després va ser capaç d’aconseguir la medalla d’argent en els Jocs. Aquest resultat va tenir un ampli ressò a Argentina i va servir perquè el Barça realitzés aquest mateix any una gira per aquell país, sempre de la mà de Carlos Gardel, il·lustre “culé” i amic íntim d’alguns jugadors de l’equip, especialment de Samitier.
Seguidament, va començar el torn d’intervencions, que va tenir una durada aproximada de mitja hora. Els assistents van donar la seva visió sobre el tema i van fer aportacions molt interessants. En un clima agradable i molt amè, la sobretaula va finalitzar amb una idea sostinguda per la gairebé totalitat dels tertulians, la necessitat de mantenir la memòria històrica. No sabem qui som si no sabem d’on venim.
Fotografia d’alguns dels tertulians presents
Josep Lluís Vilaseca: “La crisi econòmica en l’esport i la bombolla futbolística”
ESPORTS I ATENEU del 28 d’octubre de 2013
Miquel Àngel Barrabia, un dels Coordinadors d’”Esports i Ateneu” va iniciar la reunió saludant els assistentes; seguidament, informà que acaba de publicar-se un llibre sobre Paulino Alcántara, “Paulino, el primer crac de la història del Barça”, del que és coautor el company de la Tertúlia David Valero i l’escriptor Àngel Iturriaga; comunicà també que la propera tertúlia se celebrarà el dia 25 de novembre sobre “Barcelona World Race, l’univers de la navegació oceànica”; a càrrec d’Andor Serra Merckens.
Josep Lluís Vilaseca i Guasch
Seguidament, l’altre coordinador de la tertúlia, Xavier Bachs presentà el conferenciant, Josep Lluís Vilaseca, de qui va dir que és advocat; mutualista i polític; barceloní i barcelonista. Vinculat al món de l’esport des de jove, va ser membre de la Junta Directiva del FC Barcelona de 1966 a 1977, sota la presidència d’Agustí Montal. Director General d’Esports i posteriorment Secretari General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya des de 1980 a 1995 durant un període altament fructífer de la política esportiva catalana, destacant-se especialment per la dotació d’equipaments esportius a una bona part del territori català, la creació de l’INEFC, del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i la candidatura, procés d’organització i celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona’92. Va ser també diputat per CiU al Parlament de Catalunya des de 1995 a 1997; Jurat dels premis de la Fundación Príncipe de Asturias; i membre de la Comissió Jurídica i de Disciplina de la UEFA. Està en possessió de la Creu de Sant Jordi, de l’Ordre del Mèrit de la UEFA, i Medalla d’Or al Mèrit Esportiu de la Ciutat de Barcelona.
Actualment –va afegir-, és membre del Comité Olímpico Español, President del Tribunal Español de Arbitraje Deportivo d’aquest organisme i membre de la Comisión Directiva del Consejo Superior de Deportes, com a persona de reconegut prestigi en el món de l’esport. És també president de la Fundació Agrupació.
Tot seguit, va passar la paraula a Josep Lluís Vilaseca, el qual va iniciar la seva intervenció felicitant l’Ateneu per haver creat una tertúlia dedicada específicament al món de l’esport. Va indicar que la crisi ha afectat molt l’esport en general; però que l’esport català té unes arrels molt fondes tant en el temps como en la seva imbricació dins la societat civil, i va posar com exemple el Centre Excursionista de Catalunya, que ha anat creixent amb la ciutat, i té ja més de 150 anys. “En un país amb aquests arrels, -va dir-, l’esport no pot morir”.
No obstant, va advertir de que tant l’esport espanyol com el català han d’adaptar-se a la situació real actual, la d’una economia que està molt tocada, i d’una globalització que afecta tot el món, imposant uns canvis de mentalitat.Seguidament es va referir a la situació oficial de l’esport. El 1980 va ser nomenat Director General d’Esports, màxim responsable de l’esport a Catalunya, per un període de dos anys; però el seu mandat es va perllongar per tretze anys més (8 anys com a Director General d’Esports i 7 anys ja com a Secretari General de l’Esport), degut a la preparació i execució dels Jocs Olímpics del 92. Però després els Directors o Secretaris Generals només han estat de promig dos anys i escaig al càrrec; temps insuficient per poder dur a terme polítiques esportives sòlides.
I altre tant es pot dir del Consejo Superior de Deportes: des de 1980 han passat onze Secretarios de Estado: amb només dos anys de promig al càrrec és impossible dur a terme cap projecte.
El conferenciant va parlar després de la situació dels esports de competició, esports als quals es dedica una gran quantitat de diners i en els quals Catalunya es troba en primera línia. Hi participen en la seva dinamització l’INEFC amb el Centre d’Alt Rendiment, els ajuntaments, les diputacions i quasi totes les institucions.
Es va referir concretament al futbol, el motor i el tennis. Del primer va destacar que tenim el millor equip del món, el FC Barcelona, i que amb això queda tot dit. Referent al motor, el proper diumenge tindrem tres campions del món, cosa que no ha passat mai en cap país; i que ha estat possible per la gran tradició que el motor té a Catalunya, on l’afició ve de lluny;i n’és un exemple el RACC; el Circuit de Barcelona-Catalunya ha acabat de donar-li força.
En quant al tennis, va dir que els jugadors catalans ho han guanyat tot. I això només ho pot aconseguir un país com el nostre, amb una vocació i una afició tennística grans, que ha anat augmentant pas a pas, fins arribar al triomf; abocant-hi diners, es pot guanyar una o dues temporades; però els grans resultats només arriben amb paciència, i treballant-hi dur.
Miquel Àngel Barrabia, Josep Lluís Vilaseca i Albert Bayó
Es va referir seguidament, als Jocs Olímpics, va dir que Joan Antoni Samaranch, ens els va facilitar; i que els havia potenciat donant-los-hi l’enorme difusió internacional que ara tenen. Des dels Jocs del 92 hi ha un abans i un després de l’esport espanyol: varem aconseguir dotze medalles!
Finalment, Josep Lluís Vilaseca va referir-se a la bombolla futbolística. Va recordar que el futbol està regulat per les dues institucions privades (sense connotacions polítiques) més grans del món, la FIFA i la UEFA, que han aconseguit per als campionats mundials i la champions fama planetària.
La bombolla –va dir- sorgeix per la mentalitat de que sense futbol no es pot viure: la gent, si passa quinze dies sense partits, ja no sap de què parlar; això passava el segle passat i també passa ara, tots els governs han quedat atrapats, per aquesta realitat.
I la bombolla creix de forma accelerada. El 1990, quan els clubs de futbol devien 35.000 milions de pessetes (uns 210 milions d’euros), a més del deute a la Seguretat Social, Javier Gómez Navarro, que era Secretario de Estado de Deportes, va intentar frenar aquest desgavell, posant en marxa el pla de convertir els Clubs en societats anònimes, donant-los-hi més percentatge de les travesses, per sanejar els seus comptes, i per controlar-los. Però la cosa no va funcionar: el 2012 el deute havia pujat a 750 milions d’euros: una xifra de tal magnitud, que és impossible que els Clubs la puguin arribar a pagar mai.
Si una empresa deixa de pagar a Hisenda o a la Seguretat Social –va dir- l’embarguen i l’executen; però en el futbol és diferent. A Rafael Cortés Elvira, el Secretario de Estado que va aplicar la llei al Sevilla i al Celta, fent-los baixar a segona divisió per no haver regularitzat els comptes, li van organitzar tals manifestacions, que als pocs dies va haver de fer-se enrere, acabant per crear aquella estranya lliga de 22 equips.
El conferenciant va remarcar que tot això només s’explica “perquè és un problema polític, i no hi ha Govern que s’atreveixi a punxar la bombolla. Els Secretarios de Estado, quan arriben al càrrec, es troben amb aquest pastís; però com que només duren dos o tres anys, el deixen pel seu successor; i així seguim en aquesta situació d’incoherència”.
El senyor Vilaseca va acabar la seva exposició preguntant-se si la bombolla explotarà; però es va mostrar confiat en que no, i que s’intentarà desinflar-la poc a poc. Però per aconseguir-ho caldrà fer canvis extraordinaris, com organitzar una primera divisió de setze equips, que s’autofinancin; i que els equips es mentalitzin que els que no tinguin els comptes en ordre, o es regularitzen, o desapareixen.
Després de la molt interessant intervenció del conferenciant, es va establir un animat col·loqui, després del qual va firmar en el Llibre d’honor de la Tertúlia, i va posar amb els assistents per a la “foto de família”.
Josep Lluís Vilaseca signant el Llibre d’Honor de la tertúlia
Tertúlies 