ESPORTS I ATENEU del 24 de novembre de 2014

Miquel Àngel Barrabia, Coordinador de la Tertúlia Esports i Ateneu, va donar la benvinguda als assistents, especialment a Ángel Iturriaga i a David Valero autors del llibre sobre Paulino Alcántara i també als qui venien per primera vegada; i passà la paraula a Mina Pedrós, que va comentar una caricatura de Kubala que el jugador li havia dedicat, i de la qual es va obsequiar amb una còpia a cada un dels presents.

Seguidament, Xavier Bachs, l’altre Coordinador, va fer la presentació del conferenciant, i va dir que en Frederic Porta és llicenciat en Ciències de la Informació i en Relacions Públiques, i compta amb una àmplia trajectòria professional en el món del periodisme, tant en premsa com en ràdio, televisió, internet, i en gabinets de comunicació corporativa i consultoria.

En efecte, va començar a treballar al Diari de Tarragona i a Ràdio Popular de Reus; als vint anys es va incorporar a Televisió Espanyola com a redactor i presentador dels esports a l’informatiu de TVE Catalunya, al temps que col·laborava a El Noticiero Universal, El Periódico i Sport.

El presentador va indicar que en Frederic Porta es va traslladar durant set anys als Estats Units, primer a Phoenix i després a Nova York, on va exercir de corresponsal de TVE, d’El Periódico i de la revista Tribuna; també col·laborà a la revista Superbasket, de la NBA, i a la cadena d’esports ESPN.

L’any 1995, de tornada a Barcelona, es va incorporar a El Periódico com a cap de la secció de política; un any després dirigí i va copresentar el magazine “Bonic Vespre”, de TV3, i posteriorment realitzà retransmissions esportives a Antena3 i Canal Satélite Digital. En el període 2000-2003 va posar en marxa i dirigí el portal Futvol.com. En 2004 va ser cap de premsa del Fòrum Universal de les Cultures, i de 2005 a 2007, director de comunicació de Barcelona d’Infraestructures Municipals (BIMSA). L’any 2008 va ser sotsdirector de Programes de Catalunya Ràdio.

Actualment es dedica a l’assessoria de comunicació i la consultoria, i col·labora en diversos mitjans, com “l’Esportiu” de Punt Diari, i és responsable de la “Col·lecció Narrativa Blaugrana” d’Edicions Saldonar. Ha publicat els llibres “Sempre guanyen els mateixos”, “Kubala: l’heroi que va canviar la història del Barça”, “Contes del camp vell”, i “De blues i grana” (I i II). Per tot plegat, Xavier Bachs es va preguntar: “Qui millor que en Frederic Porta per parlar-nos del Barça dels anys 50?”, i li va passar l’ús de la paraula.

El conferenciant va iniciar la seva xerrada agraint la invitació a parlar a l’Ateneu, les intervencions dels Coordinadors M. A. Barrabia i X. Bachs, i la presència dels tertulians; després, abans d’entrar en matèria, va fer unes reflexions: primera, que la història del Barça encara està per escriure, ¡després de 120 anys!; i segona, que aquesta història ens arriba en forma de llegenda urbana, que no s’acosta a la realitat. “Aquí –va dir- ens movem per percepcions, per fets aïllats; enlloc d’estudiar la història del Club, ens passem la vida analitzant i discutint els resultats de l’últim partit, o les expectatives de guanyar el proper…”

Actualment, va indicar, s’estan descobrint coses fascinants; per exemple, que el Barça té un milió de fotografies encara inèdites; o que guarda una maleta, que porta 42 anys tancada, amb les pertinences personals d’en Samitier; o la primícia informativa de que la Junta va estar a punt d’expulsar Kubala: ja tenia redactat l’escrit, però a l’últim moment no es van atrevir, per qüestions d’imatge.

A continuació, Frederic Porta va fer una detallada exposició del que van ser els anys cinquanta, la dècada prodigiosa, “el Barça de les cinc copes”. El Club fa un salt qualitatiu i passa de ser una entitat esportiva a convertir-se en un fenomen social, en el refugi emocional d’un país, en el pal de paller del catalanisme. El canvi va començar amb el president Agustí Montal i Galobart, que va comprar els terrenys del Camp Nou (llavors denominat “el camp de tota la vida”, perquè estava a tocar de la Maternitat i del Cementiri).

Va comentar l’arribada, l’any 45, d’un personatge que “no s’havia mullat” amb la guerra civil, Pepe Samitier, rei del Paral·lel (que coneix personalment a Maurice Chevalier i a Carlos Gardel), i que es va convertir ràpidament en el referent del Barça: primer, com a entrenador d’èxit, i després com el Secretari Tècnic que fa els grans fitxatges. Era un home molt llest, que tan bon punt guanyà la primera Lliga, traspassà el càrrec d’entrenador a l’Enrique Fernández “perquè la banqueta crema molt”.  En aquella època, a pesar de la pobresa general, el Barça aconseguí un gran nombre de socis, perquè el futbol era el “panem et circenses”.

Quan va venir a jugar l’equip de l’Hungaria, el Reial Madrid va intentar fitxar Kubala (“un jugador molt bo, que tirava les faltes amb efecte, i xutava uns penals com ningú”), però no podia jugar a cap competició oficial perquè el Govern comunista d’Hongria el va denunciar per desertor. Kubala va fitxar amb el Barça perquè li van  oferir que el seu cunyat (Fernando Daucik) fos l’entrenador de l’equip. El Barça va saber aprofitar l’ascendent de Samitier sobre Franco que era un gran afeccionat al futbol, i Samitier, que  tenia entrada directa a El Pardo, va aconseguir que el Govern donés la nacionalitat espanyola al jugador.

En aquest moment neix el Barça de les cinc copes. I es que Kubala, a banda d’un gran jugador, és alhora una gran persona, que es fa amic de tots els companys i cohesiona l’equip. El Barça guanyà la Lliga i la Copa del 51/52, i quan va aconseguir també la Copa Llatina, a París, el poble va rebre amb bogeria a la comitiva de l’equip, des de la frontera fins a Barcelona, com a autèntics herois.

Però amb el temps, Kubala cau malalt de tuberculosi, i al Club li entra el pànic. Samitier busca un recanvi, i fitxa a Di Stefano, l’argentí que estava jugant a Colòmbia. Quan la “saeta rubia” arriba a Barcelona, Kubala ja està curat; però comença a patir lesions greus (en número de 18; entre d’altres, un trencament de lligaments creuats); i a més a més, comença a sortir “de nit i de farra”, amb els seus companys César i Biosca. El joc baixa molt; passen per l’equip diversos entrenadors. I el Real Madrid de Santiago Bernabeu s’emporta a Di Stefano.

El conferenciant comentà també l’època del nou estadi, que serà la ruïna del barcelonisme, perquè el pressupost inicial, de 66 milions es converteix al final en 288 milions, i enfonsa econòmicament el Club. Samitier compra jugadors i més jugadors; triplica l’import de les primes; i al final, aconsegueix fitxar el gran entrenador Helenio Herrera: un home que en sap molt, però amb qui el vestuari sembla “l’exèrcit de Pancho Villa”, perquè tothom –catalans d’una banda, hongaresos de l’altra, i sudamericans de més enllà- va al seu aire. Kubala s’ha fet gran, no és el d’abans; ras i curt, ja no té lloc al Barça; però com que vol arrelar-se, amb la família, a Barcelona, fitxa per l’Espanyol, i es converteix, als ulls del culés, en un traïdor… A la final de Berna del 1961 el Barça es presenta sense president, sense entrenador, amb la gran figura traspassada…; i allí s’inicia la travessa del desert.

El Govern apostà pel Reial Madrid, com ambaixador de l’esport espanyol arreu del món, un Madrid que ha aixecat el cap definitivament, i amb el joc de Di Stefano s’inicia els anys d’hegemonia esportiva de l’equip blanc. Llavors, el fatalisme i el victimisme creen dins el Barça un complex de perdedors, de que no es pot lluitar contra forces superiors… Tanmateix, a mitjans del setanta, un any abans de la mort de Franco, en Cruyff ens portarà de nou la il·lusió.

Com a conclusions de la seva intervenció, en Frederic Porta assenyalà que ha estat necessari que passin dècades per escriure la història del Barça, per deixar constància de com van succeir reialment les coses. I que encara ara, cada vegada que s’investiga dins el Club, es troben històries noves i dades desconegudes. També constata que, un cop més, és l’esport el que configura la societat.

A l’hora del col·loqui, es va crear un animat debat, en el curs del qual el conferenciant va tenir ocasió d’aprofundir i ampliar alguns dels temes apuntats. Seguidament, es va fer la “foto de família”, i Frederic Porta va signar en el Llibre d’Honor de la tertúlia.