Tertúlia amb Josep Maria Solé Sabaté

ESPORTS I ATENEU del 25 de febrer de 2019

Extracte de la presentació realitzada per Carles Santacana

Nascut l’any 1950 a Lleida.

Josep Maria Solé Sabaté

Doctor en història per la Universitat de Barcelona i llicenciat en filosofia. Exerceix de professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. És especialista en la Guerra Civil Española i la postguerra. Fou delegat del Centre d’Història Contemporània de Catalunya en la recuperació de la documentació catalana a l’exili (1985-1991) i el primer director del Museu d’Història de Catalunya (1996-2000).

L’any 2006, la Generalitat el nomenà coordinador general del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre i el 10 d’octubre de 2011 va ser nomenat director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

És autor de 14 llibres sobre la Guerra Civil i la postguerra. Ha dirigit, escrit i coordinat diversos llibres d’aquesta temàtica i ha escrit molts articles en publicacions nacionals i internacionals, a més de participar en diversos congressos mundials. És un gran referent al món del Barça i la guerra. Coautor, amb el periodista Jordi Finestres, de “El Barça en guerra (1936-1939)“.

Carles Santacana, Josep Ma. Solé i Jordi Vallverdú

Entre les seves obres destaquen: “La repressió de la guerra i la postguerra a la comarca del Maresme (1936-1945)” (1983), “La repressió franquista a Catalunya (1938-1953)” (1985), “Catalunya sota les bombes (1936-1939)” (1986), “La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939)” (1989), “L’exèrcit i Catalunya (1898-1936): la premsa militar espanyola i el fet català” (1990), “Sunyol, l’altre president afusellat” (1996), “El Barça de la postguerra” (1998), “España en llamas: la Guerra Civil desde el aire“(2003), “Guerra i propaganda: fotografies del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya” (2006). “El franquisme contra Esquerra. Els alcaldes i diputats afusellats d’Esquerra Republicana de Catalunya” (2007) i “La infància a Catalunya” (2007).

També ha dirigit diferents obres col·lectives com “El franquisme a Catalunya: 1939-1977” (2000), “Història de la Generalitat de Catalunya i els seus presidents” (2003) i “Caldes de Montbui, 1936-1939” (2008).

Fotografia de grup amb Josep Maria Solé Sabaté

Tertúlia amb Carles Viñas

ESPORTS I ATENEU del 26 de novembre de 2018

Extracte de la presentació realitzada per Carles Santacana

Nascut l’any 1972 a Barcelona.

Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (UB) i membre del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual (GRANMA).

Carles Santacana i Carles Viñas

Durant la seva activitat d’investigació ha analitzat l’extremisme polític i esportiu, els estils juvenils i el rerefons social de l’esport. Ha publicat diversos assajos com  Skinheads a Catalunya (2004), El mundo ultra. Los radicales del fútbol español (2005) o Tolerància zero. La violència a l’esport (2006) entre d’altres. També es coautor de diverses obres col·lectives. Actualment compagina la docència universitària amb la col·laboració en diversos mitjans de comunicació i la publicació d’articles de divulgació històrica en diferents revistes especialitzades.

 

Fotografia de grup amb en Carles Viñas

Tertúlia amb Jordi Osúa

ESPORTS I ATENEU del 17 de setembre de 2018

Presentació realitzada per Carles Santacana

Carles Santacana va fer la presentació de Jordi Osúa, doctor en ciències de l’activitat física i l’esport, especialista de l’obra esportiva de Manuel Vázquez Montalbán, tema que escollí per a la seva tesi doctoral.

Carles Santacana i Jordi Osúa

Jordi Osúa és l’autor i editor del llibre “Manuel Vázquez Montalbán, Barça, cultura i esport“, Editorial Base, 2018.

Vázquez Montalbán va ser un dels primers intel·lectuals a prendre’s seriosament l’esport, tal i com queda reflectit en una part de la seva prolífica obra de gairebé 700 escrits (1960-2003). Aquests escrits, relatius a l’esport, l’analitzen com un dels elements fonamentals de la cultura popular i com una potent eina per desxifrar els processos socials.

El pensament esportiu “montalbanià” es pot delimitar a l’entorn de tres aspectes: les connotacions polítiques i socials del futbol espanyol, la desvirtuació política i econòmica de l’esport i la reivindicació del simbolisme del FC Barcelona.

Jodi Osúa signant el Llibre d’Honor de la tertúlia

Fotografia de grup de la tertúlia amb Jordi Osúa

Carles Santacana: El Barça del franquisme a la transició (1968-1978)

ESPORTS I ATENEU del 23 de novembre de 2015

La sessió s’inicia amb les paraules de Miquel Àngel Barrabia, que com a coordinador fa saber als assistents que la participació en la tertúlia és de les més altes que s’han vist, amb prop de trenta participants.

01

Miquel Àngel Barrabia, Carles Santacana i Frederic Porta

A continuació pren la paraula Xavier Bachs, també coordinador de la tertúlia, que resumeix els principals trets del ponent del dia. En Carles Santacana i Torres és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha publicat una vintena de llibres i va dirigir durant uns anys el Centre de Documentació i Estudis del Barça. A més, imparteix classes a la Universitat de Barcelona, és consultor de la Universitat Oberta de Catalunya i President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

09 Els camps de recerca en els quals ha treballat han estat la Història cultural, la Història social i de l’esport i la Història local. Un dels seus temes de recerca ha estat el paper cultural i polític del Futbol Club Barcelona en el tardofranquisme i la transició, més concretament, la vinculació entre el món cultural i sectors de la resistència catalanista i antifranquista a través del significat simbòlic d’aquest club esportiu. En relació amb l’àmbit que ens ocupa, és l’autor del llibre “El Barça i el franquisme, crònica d’uns anys decisius per a Catalunya (1968-1978), Editorial Mina, 2005.

Actualment, és membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès, va ser Ponent de la secció d’Història a finals dels anys 80 i col·laborador de la revista “Ateneu”. També és un dels autors de la història de l’Ateneu publicada el 2006 i ha participat en la presentació del projecte de l’Arxiu de la Paraula de la nostra biblioteca.

Per acabar la presentació, i a tall d’anècdota, Xavier Bachs recorda la idoneïtat de la data de la tertúlia que tot just comença, pocs dies després del 40è aniversari de la mort de Franco i encara sota els efectes del 0-4 del Barça al Santiago Bernabéu.

05

Agustí Montal i Costa, president del CF Barcelona (1969)

En la seva exposició, Carles Santacana recorda que un cop acabada la Guerra Civil, l’any 1939, el FC Barcelona representa tot allò que el franquisme rebutja i, per tant, el Club es veu obligat en certa manera a “desnaturalitzar-se” per poder sobreviure. No serà fins molt més tard, al 1968, en que es recuperarà el fil de la catalanitat destruït amb la Guerra Civil. Les juntes directives que decideixen redreçar el club i tornar-lo cap els seus orígens com a altaveu del catalanisme són, en primer lloc la presidida per Narcís de Carreras i Guiteras (1968-69) i, en segon, l’encapçalada per Agustí Montal i Costa (1969-1977).

Un dels aspectes què, paradoxalment, va resultar clau en aquest procés de re-catalanització de l’entitat van ser les contínues agressions que es rebien per part del règim, que van actuar com a “reforços positius” de l’esperit del club. En aquest sentit, cal fer esment a tot un seguit de fets de gran transcendència social dins del barcelonisme:

  • Final de la Copa del Generalísimo de 1968: El Barça aconsegueix la victòria  a la final jugada davant del Real Madrid a l’estadi dels blancs. La reacció del públic va ser el llançament massiu d’ampolles de vidre contra els jugadors catalans. Per acabar de reblar el clau, un mes després, Santiago Bernabéu -president aleshores del Real Madrid- fa unes cèlebres declaracions on afirma que “me encanta Cataluña a pesar de los catalanes”. Se sap que en un informe secret de la policia es criticava durament Bernabéu per les conseqüències polítiques d’aquestes declaracions, unes conseqüències gens desitjades pel règim.

“La final de les ampolles”, 11 de juliol de 1968

  • Penal de Guruceta: el dia 6 de juny de 1970, l’àrbitre basc Emilio Carlos Guruceta es va inventar un penal contra el Barça en uns quarts de final de la Copa del Generalísimo que el club català disputava contra el Real Madrid al Camp Nou. L’escàndol va ser fenomenal i, curiosament, gràcies a la Llei de Premsa promulgada només quatre anys abans (“Llei Fraga“) els mitjans van poder fer-se’n ressò amb certa llibertat. Com a conseqüència d’aquest escàndol, el president Montal faria una roda de premsa mostrant un “memorial de greuges”.
10

“El penal de Guruceta”, Nou Camp, 6 de juny de 1970

  • Escàndol dels oriünds: A inicis dels anys setanta el futbol espanyol té les fronteres tancades als futbolistes estrangers, i l’única manera de fitxar forans és demostrant que el jugador en qüestió té avantpassats espanyols. Arriben a la Lliga espanyola gran quantitat de futbolistes sud-americans -els «oriünds»- amb documentació falsificada, però la federació espanyola només invalida els fitxatges dels blaugranes Heredia i Cos. El Barça s’indigna davant d’aquesta nova cacicada i encarrega a l’advocat Miquel Roca Junyent l’elaboració d’un informe demostrant que la majoria d’oriünds no tenen cap vincle familiar amb Espanya. La contundència d’aquest informe, “l’informe Roca“, acaba forçant a la federació a l’apertura de fronteres, circumstància que permetrà que al 1973 el club català es faci amb els serveis de Johan Cruyff.
04

Gol de Johan Cruyff al Atlético de Madrid (22/12/1973)

En un altre ordre de coses, les passes més visibles en el procés de re-catalanització que en aquell temps va fer el club són les següents:

  • Al 1970 el butlletí del club comença a fer servir la llengua catalana.
  • Al 1972 els carnets de soci ja són en català.
  • En aquest mateix període ja hi ha un intent no reeixit de que la megafonia de l’Estadi s’expressi en català.
  • Al 1973 intenten recuperar la denominació inicial de FC Barcelona en comptes de Club de Fútbol Barcelona. S’aconseguiria al 1974, coincidint amb el 75è aniversari del club.

0708A banda del procés vinculat amb la llengua, és molt transcendent la vinculació entre el Barça i la cultura, que recupera la tradició d’abans de la Guerra. Curiosament, el període entre 1968 i 1975 esportivament és molt fluix, però està marcat per aquest ímpetu catalanista.

Tot aquest procés va descarrilar al 1978 quan arriba Núñez a la presidència amb l’slogan «Per un Barça triomfant», on es proposa foragitar el catalanisme de dins del club. Fins al 2003 no es recupera la idea de que no cal triar entre implicació política i èxits esportius.

02

Carles Santacana i Torres

És important recordar que als anys 60 també calia lluitar contra la idea marxista de que el futbol és l’opi del poble. El primer en trencar aquest fals mite és Manuel Vázquez Montalbán, que comença a escriure sobre el Barça i sobre el que aquest club representa a la societat.

Finalment, tampoc no cal oblidar que abans de la mort de Franco, el president Montal va intentar que els dirigents dels clubs fossin triats per tots els socis a través de sufragi directe, però ningú no li va donar suport (ni tan sols els clubs bascos, Athletic i Real Sociedad).

Una vegada acabada la intervenció pel ponent, es produí un interessant intercanvi d’opinions i de vivències pròpies dels diferents participants a la tertúlia, procedint posteriorment a fer-se la corresponent fotografia de grup i donant-se per finalitzada aquesta.

03

Fotografia dels participants a la tertúlia

Avançament properes tertúlies “Esports i Ateneu”

 

Properes tertúlies “Esports i Ateneu”:

  • 28 de setembre, Anna Corbella, navegant oceànica i primera regatista catalana en donar la volta al món, “La volta al món a vela”
  • 26 d’octubre, Albert Agustí, President Sport Cultura Barcelona i del Reial Club de Tennis Barcelona, “Barcelona i l’esport”
  • 23 de novembre, Carles Santacana, professor d’Història contemporània de la Universitat de Barcelona, “El Barça del franquisme a la transició (1968-1978)”