Sortida cultural de la Tertúlia ESPAI ATENEU

15/11/2014     PASSEIG PER LA HISTORIA DE GIRONA

Dissabte 15 de novembre vam anar a Girona, feia un dia una mica enteranyinat, però normal per aquesta època de l’any. Vam anar directes cap allà, sense deturar-nos ni un minut, perquè teníem un dia atapeït. Vam tenir el luxe de que ens acompanyés Jaume de Puig i Oliver, un gironí insigne, teòleg, vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans i un gran medievalista. Llicenciat en teologia per la Universitat Gregoriana de Roma, en filosofia per la Universitat de València, diplomat en filosofia medieval per l’École Pratique des Hautes Études de París i doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona, ha estudiat la història del lul·lisme i de l’arnaldisme en els segles XIV i XV i  les figures del dominicà gironí Nicolau Eimeric i de Ramon Sibiuda. Cal dir també, que a part de tot això i més, en Jaume de Puig va resultar ser un guia magnífic, amb una paciència excepcional.

En sortir de Barcelona, vam enfilar cap al Montseny, a l’alçada de Sant Celoni els colors vermells i daurats de la tardor eren magnífics i els boscos i els conreus tenien un aire misteriós amb la boirina d’aquell dia. A prop de Maçanet de la Selva, els cultius de cereals anaven traient el cap,  encatifant  de verd el paisatge ocre de la tardor. Vam arribar a Girona cap a les 11:30 i ens vam dirigir a l’estació de l’AVE, on ens havia de recollir un trenet que s’havia especialment encarregat i que ens dugué a Torre Gironella. El passeig que ens va fer fins arribar a la Torre va ser bonic i accidentat. Vam arribar fent el camí de fora muralla, que travessa en part el riu Galligants i mena fins Sant Pere de Galligants, un monestir benedictí que queda just a fora de la muralla nord de la ciutat. Just una mica abans d’arribar-hi vam haver de baixar del nostre tren, el pendent i el camí encara una mica moll de la puja dels dies anteriors li impedien avançar i relliscava contínuament. No cal dir que vam haver d’empènyer una mica i caminar un trosset. Després ens vam tornar a pujar, fins arribar a Torre Gironella. Durant els anys 50 i 60, el bonic camí que havíem travessat estava ple de barraques, ara però és un paratge excepcional. Des de Torre Gironella, la panoràmica de la Vall de Sant Daniel i del Montjuïc gironí és fantàstica.

En arribar a tocar d’un munt de pedres tallades d’antic, el senyor de Puig ens assenyalà el punt just on s’aixeca la vella Torre Gironella, mig enrunada, on un avantpassat seu va morir defensant la ciutat dels francesos. La Torre, que havia sobreviscut un munt de centúries, quedà destrossada durant la Guerra del Francès, les tropes napoleòniques la volaren per impedir-ne la defensa. Però els orígens de Torre Gironella són més antics, encara es pot veure una antiga porta romana que servia per entrar a una vella torre de guaita quadrangular. En època medieval, cap allà el s. XI, Torre Gironella ja era rodona, s’aprofitaren els antics carreus romans per bastir-ne una de nova. Fet i fet, la torre  està ubicada en el vèrtex de l’antiga muralla romana del s. I a. C, que dibuixava una ciutat triangular, però a l’època medieval ja s’havia estès molt més. La torre va patir uns quants accidents durant la seva existència i va ser reconstruïda unes quantes vegades i sempre tingué una funció defensiva, al setge de 1809 la torre aguantà, però a la fugida de les tropes franceses de la ciutat, el 1814, la torre fou destruïda i ara es conserva més o menys com era. Vam travessar la torre, el paratge en el seu interior té molt d’encant, i ens dirigírem al barri de la Força Vella, a l’interior de l’antiga ciutat.

El barri de la Força Vella té un desnivell considerable i en època medieval fou el barri eclesiàstic, on vivia la flor i nata dels magnats religiosos. Té un munt de palaus, com l’episcopal, i un reguitzell d’edificis pietosos, d’una ostentació considerable per a l’època en que foren construïts. El senyor de Puig ens explicà com la Pia Almoina es va poder fer gràcies als diners que el bisbat de Girona invertí en la conquesta de Mallorca i València. Després d’això vam arribar a la Catedral de Girona i a l’entrada ens van deturar.  Encara es pot veure la marca on començava l’antic temple romà de la ciutat. El fòrum de Gerunda estava dividit en dues parts, per adaptar-se a la topografia de la ciutat, a la part de baix, on acaben actualment les escalinates de la Seu, estava el mercat i a dalt, on comença la Seu, estaven els temples. Vam deixar la catedral i ens vam dirigir a visitar una petita basílica, molt bonica, la de Sant Feliu.

Sant Feliu va ser un màrtir gironí molt venerat,  la basílica que l’honora té els seus orígens en els primers temps del cristianisme, per allà el s. IV, quan s’hi assentà una petita comunitat cristiana. Tot fa pensar que va ser construïda sobre una antiga necròpoli, perquè en l’absis de l’església hi ha 8 sarcòfags paleocristians i romans dels s. III i IV que el senyor de Puig ens va explicar amb tot detall.  També vam poder veure el sepulcre gòtic de Sant Narcís. Vam sortir de Sant Feliu admirats i ens vam dirigir a l’antic Call de Girona, per visitar el centre Bonastruc Ça Porta. Vam passar per la cruïlla de Sobreportes i per la plaça de la Catedral i vam agafar el carrer de la Força i ens vam endinsar per un carreró petit, el de Sant Llorenç que ens va dur directament cap al Centre Ça Porta. Allà vam poder veure una mica com era la vida dels jueus en la Girona medieval, una Girona convulsa i violenta com la major part de les societats medievals europees. Sembla que els jueus arribaren a la ciutat de Girona entrat el s. IX i s’establiren a la zona del Call, documentat ja al s. XII i que desaparegué al s. XV. La majoria de jueus eren artesans i com a tot arreu hi havia unes quantes famílies riques que controlaven la comunitat, entre aquestes estaven els Ravaia, els Astruc i els Saporta, en la casa d’una d’aquestes famílies està ubicat el Centre Bonastruc Ça Porta. El senyor de Puig ens va fer una petita introducció del món de les Aljames medievals i ens explicà una mica que era la Càbala, ja que els jueus gironins a diferència dels barcelonins n’eren grans aficionats. La càbala era un sistema per intentar comprendre i arribar a l’essència divina a través de l’espiritualitat, era una via mística.  El call de Girona va donar grans savis, entre ells el metge i rabí Nahmànides, que visqué entre finals del s. XII i mitjans del XIII i que nasqué a Girona i morí a Jerusalem. Al Centre Bonastruc Ça Porta vam poder veure les peces arqueològiques trobades en l’excavació de l’antiga sinagoga i les inscripcions de l’antic cementeri. La casa és molt bonica i té un patí encantador. Vam sortir del Call vora les dues i vam marxar corre-cuita cap a Quart, que és un petit municipi situat al sud de Girona, perquè allà teníem la taula parada a les dues. 

El restaurant Siloc, a La Creueta al terme de Quart, és fantàstic; el menjar va ser exquisit i el lloc és magnífic, una masia del s. XVIII i un jardí molt bonic. A part de menjar bé, vam poder gaudir d’unes bones havaneres, perquè unes taules més enllà de la nostra hi havia un grup que en cantaven i ho feien molt bé. Siloc és un lloc recomanable, que vaig apuntar en la llista de restaurants a tornar. Cap a les 4, vam marxar de nou a Girona, a visitar la Seu per dintre. A Girona, vam fer baixar el menjar pujant els 99 esglaons que menen a la Catedral. I un cop dintre vam poder admirar aquella església amb una de les naus gòtiques més amples que es coneixen, el senyor de Puig ens va explicar els racons més importants i l’estructura de l’edifici, que va anar variant des de l’inici; quan es va projectar molt més petita fins que es va anar allargant fins arribar on és. També vam poder veure unes maquetes, que mostraven com era la zona en època romana i de com va anar canviant després. La visita a la ciutat de Girona va ser molt interessant i realment va valdre la pena d’anar amb un guia tant magnífic i agradable com el senyor Jaume de Puig. Al tornar a Barcelona ja era de nit, però encara teníem el cap a Girona i pensàvem en un passeig per la Devesa.

Per Mercè Álvarez