María Vasco: “L’atletisme com a vocació”

ESPORTS I ATENEU del 23 de febrer de 2015

Miquel Àngel Barrabia, un dels dos Coordinadors d’Esports i Ateneu, inicià la tertúlia agraint als assistents la seva presència i, molt especialment, al senyor Albert Batlle i Bastardas, regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona en el període 1995-2003 i actual director general dels Mossos d’Esquadra – Policia de la Generalitat.

Prossegueix comunicant als presents que l’endarreriment de l’hora habitual d’inici de la tertúlia ha estat produïda per un compromís professional ineludible de la ponent. A les 14.45 hores arriba la senyora María Vasco, acompanyada del senyor Pere Alcober. Miquel Àngel Barrabia agraeix a la senyora Vasco haver acceptat fer de ponent a la tertúlia “Esports i Ateneu” d’avui, així com l’esforç realitzat al venir directament a aquesta des de Sevilla, on participà en actes promocionals vinculats a la marató d’aquesta ciutat celebrada ahir. També aprofita per agrair al contertulià Pere Alcober haver realitzat les gestions oportunes amb la ponent i fer possible la seva intervenció en aquesta tertúlia de l’Ateneu Barcelonès.

María Vasco durant la seva presentació

María Vasco durant la seva presentació

A continuació, Xavier Bachs, l’altre Coordinador, va fer la presentació de la ponent. Va dir que María Vasco Gallardo, va néixer a Viladecans, Baix Llobregat, l’any 1975, catalana de fortes arrels andaluses, titulada en esteticisme, esportista especialitzada en la disciplina de marxa atlètica i primera dona espanyola en aconseguir una medalla olímpica en atletisme.

María Vasco es va iniciar al món de l’atletisme des de molt petita, als 10 anys. Des del començament va fer evident la seva naturalitat per fer marxa. Tenia com a exemple molt proper a dues marxadores catalanes com María Reyes Sobrino i Mari Cruz Díaz, així com a un altre gran de la marxa atlètica catalana com Valentí Massana, tots ells naturals de Viladecans i fent honor al Baix Llobregat com a bressol de la marxa atlètica.

Va guanyar nombrosos campionats de Catalunya i d’Espanya a les categories inferiors. L’any 1990 va participar en la seva primera competició internacional, el Campionat del Món Júnior de la IAAF, on quedà en 15è lloc. A Espanya, va ser la dominadora absoluta de la marxa atlètica femenina durant més de deu anys (1996-2005). La seva primera gran cita internacional fou el Campionat del Món de Göteborg l’any 1995. Des de 1999 va deixar de banda els 10 km i es va centrar als 20 km.

María Vasco - Sydney 2000

María Vasco – Sydney 2000

El punt d’inflexió en la carrera esportiva de María Vasco es va produir al aconseguir la medalla de bronze als Jocs Olímpics de Sydney 2000, malgrat no estar entre les favorites i perquè es tractava de la primera medalla olímpica de l’atletisme espanyol femení. Ha participat en 5 Jocs Olímpics.

Del seu palmarès internacional, gairebé tot en 20 km marxa, cal destacar cronològicament el següent: Campionat d’Europa Sots-23, medalla d’argent en 10 km marxa (Turku, 1997); vint-i-vuitè lloc als Jocs Olímpics d’Atlanta 1996; medalla de bronze als Jocs Olímpics de Sydney 2000; medalla de bronze a la Copa d’Europa de Marxa (Cheboksary, 2003); medalla de bonze a la Copa del Món de Marxa (Naumburg, 2004); setè lloc i Diploma Olímpic als Jocs Olímpics d’Atenes 2004; quart lloc al Campionat del Món d’Atletisme (Helsinki, 2005); medalla de bronze al Campionat del Món d’Atletisme (Osaka, 2007); cinquè lloc i Diploma Olímpic als Jocs Olímpics de Pekín 2008; medalla d’Or a la Copa d’Europa de Marxa (Metz, 2009); medalla d’Or a la Copa del Món de Marxa (Chihuahua, 2010); quart lloc a la Copa d’Europa de Marxa (Olhao, 2011) i desè lloc als Jocs Olímpics de Londres 2012.

tv01-600x338

Entrevista de TVE (tdp) a María Vasco (2010)

També, entre d’altres, va batre els rècords d’Espanya absoluts en 3.000, 5.000 i 10.000 metres en Pista i en 5, 10 i 20 km en Ruta.

Ha estat guardonada com a Millor atleta espanyola (2000), Millor atleta catalana (1998 a 2001 i els anys 2004, 2007 i 2008) i és Filla adoptiva de Viladecans (2012).

María Vasco es retira lesionada als 20 km del B10

S’ha distingit en la marxa atlètica per la seva depurada tècnica, i això queda demostrat perquè en tota  la seva vida esportiva com a marxadora d’elit tan sols fou desqualificada una vegada. María Vasco és sincera i directa, de caràcter fort, amb una increïble capacitat per afrontar el sofriment. Reiteradament s’ha pronunciat en contra de les pràctiques de dopatge en l’esport i sovint també ha estat crítica amb el funcionament de les estructures federatives de l’atletisme espanyol.

Al mes de novembre de 2013, mitjançant una roda de premsa a Viladecans, anuncia la finalització de la seva carrera com a marxadora després de vint-i-set anys de pràctica continuada d’una disciplina tan exigent i específica. En aquesta roda de premsa declara que “sempre he sabut que la meva carrera tenia data de caducitat i volia ser jo qui la decidís. I aquest moment ha arribat”. En l’acte oficial del seu acomiadament, va recordar el seu pas pel Campionat d’Europa d’Atletisme Barcelona 2010, en el qual s’hagué de retirar lesionada i manifestà que “de les victòries se’n aprèn molt, però més de les derrotes. Miro el meu palmarès i em falta aquesta medalla en un Europeu”. Pocs dies desprès, en una entrevista a la premsa, va dir: “Ara hi ha que buscar-se un treball perquè no sóc com un futbolista i no puc viure del que he guanyat”.

María Vasco, una de les atletes espanyoles més importants de tots els temps, ens ha volgut acompanyar avui a la tertúlia “Esports i Ateneu” de l’Ateneu Barcelonès per parlar de la seva experiència com a esportista d’elit i, especialment, de les seves activitats i futur professional després d’aquesta exemplar carrera esportiva.

tv05-600x338

 Entrevista de TV3 a María Vasco (Viladecans, gener de 2014)

La ponent inicia la seva intervenció manifestant la importància que per a ella tenen els valors que aporta l’esport i diu que sempre es pregunta als esportistes, a la fi de la seva carrera esportiva professional, si realment la renuncia que aquesta ha comportat a moltes coses ha estat compensada. María Vasco no ho dubte, es considera una dona afortunada per haver pogut fer el que li ha agradat: “He estat el que volia ser”, i afegeix “sóc conscient que he nascut dotada per fer marxa, però això sí, ha calgut treballar molt fort per dedicar-m’hi professionalment i estar vint anys a l’elit és molt difícil, i més sent una dona”. En l’atletisme d’elit, com en d’altres esports, “t’acabes jugant en un dia multitud d’hores de dur entrenament i dedicació absoluta, amb el resultat d’un dia et jugues la beca, la supervivència econòmica… has d’estar en un estat òptim en el moment precís, ni una hora abans ni una hora després ”.

Com a bona marxadora, diu tenir “sempre els peus a terra” i saber perfectament que després dels Jocs Olímpics de Londres 2012 ja no tenia gaire futur en l’atletisme d’elit. Tenia clar que per a ella a Londres “s’acabava la dedicació com a professional de la marxa atlètica”, però que “l’esport, com la vida, m’ha fet forta”. Creu que “al final, els èxits esportius assolits queden en un segon pla, per sobre sempre hi ha els valors i les relacions humanes que t’emportes”.

Preparant la Marató de Barcelona

Preparant la Marató de Barcelona

Pel que fa al tema del dopatge, María Vasco és totalment bel·ligerant i denuncia el fet que en alguns llocs és una pràctica perfectament organitzada. Advoca per combatre la visió de que “si no dones positiu no vas dopat” i perquè l’esportista “accepti que la seva vida esportiva s’acaba i no sempre es pot guanyar una medalla”, en tot cas, ella té molt clar que “el què més he estimat en el meu esport és la meva salut”.

En relació al futur dels esportistes d’elit després de la seva carrera professional, María Vasco diu que tradicionalment molts d’ells han continuat vinculats a l’esport, bé col·laborant amb gimnasos o posant botigues d’esports, però que “no hi ha cap suport des de les federacions per afrontar la retirada”. Així mateix, asseverà que a Espanya no hi ha cap pla pels atletes que es retiren ni per part de les institucions públiques ni del món federatiu. Amb aquesta perspectiva, s’ha de parlar de situacions de depressió, i fins i tot d’algun cas de suïcidi. En contraposició a aquesta realitat, esmentà el cas italià, país on gairebé es garanteix un treball quan has estat medallista olímpic o d’un campionat del món. La ponent diu que “l’esportista té l’obligació d’espavilar-se, però les federacions esportives i les administracions públiques també tenen l’obligació de donar-li suport”.

Quan al seu present i al seu futur està i vol continuar vinculada a l’esport, però no en qualitat d’entrenadora d’atletes d’elit, sinó treballant a l’esport base i dedicant-se al running com a element de motivació personal i salut: “al que vulgui fer esport se l’ha d’entrenar per fora i per dins”. No descarta dedicar-se professionalment a una de les seves vocacions, el món de la moda; fusionar moda i esport, llançar una futura línia de roba…

María Vasco signa al Llibre d'Honor de la tertúlia

María Vasco signa al Llibre d’Honor de la tertúlia

Vessa passió quan parla del seu grup aleví de marxadores de l’escola d’atletisme del Club Atletisme Gavà, i en especial, quan fa referència a l’Érika Duro, perquè disposa d’una facilitat innata per adaptar-se a les dificultats tècniques de la marxa, una disciplina on la tècnica és bàsica.

I María Vasco “malgrat les seves dificultats per córrer aixecant els dos peus”, bromeja, s’ha posat el repte d’acabar la Marató de Barcelona d’aquest any, i per això s’entrena des de fa temps amb el seu entrenador dels darrers anys, Rafael “Fali” Sánchez.

Després de la intervenció de la conferenciant, que va ser seguida amb molt d’interès, es va obrir un debat, durant el qual María Vasco va tenir ocasió de contestar i donar la seva opinió a les diverses intervencions dels tertulians sobre els temes tractats en la seva exposició. Finalment, María Vasco va signar el Llibre d’Honor d’Esports i Ateneu, i es va fer la corresponent foto amb els participants de la tertúlia.

Foto dels participants a la tertúlia

Jordi Vallverdú: “Barcelona i els grans esdeveniments esportius internacionals”

ESPORTS I ATENEU del 26 de gener de 2015

Miquel Àngel Barrabia, un dels dos Coordinadors d’Esports i Ateneu, inicià la tertúlia dedicant un record a Josep Sardà, Secretari General del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona (CEEB), traspassat ahir sobtadament. Tots els assistents varen considerar adient enviar una nota de condol. Seguidament saludà els tertulians que assistien per primera vegada, i va avançar els temes a desenvolupar en les properes tertúlies.

DSC_2008

Jordi Vallverdú i Gimeno

A continuació, Xavier Bachs, l’altre Coordinador, va fer la presentació del ponent. Va dir que Jordi Vallverdú i Gimeno, barceloní de Sant Andreu, és llicenciat en Ciències Econòmiques, i diplomat en Alta Direcció d’Empreses per l’IESE. Va ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona de 1979 a 1987, Vicepresident de la Diputació de Barcelona i Diputat President de l’Àrea d’Esports i Joventut, de 1983 a 1987; durant aquest darrer període va ser membre del Comitè Executiu per a la Candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics.

Va redactar la memòria de constitució i posà en marxa Barcelona Promoció Instal·lacions Olímpiques, SA (societat anònima municipal per al manteniment, gestió i promoció de les principals instal·lacions olímpiques: Estadi Olímpic de Montjuïc, Palau Sant Jordi, Palau dels Esports i Velòdrom d’Horta), de la qual va ser director general des del setembre de 1988 fins a la seva integració a Barcelona de Serveis Municipals, SA l’any 2003. Va ser director de l’Estadi Olímpic de Montjuïc durant els Jocs Olímpics de 1992. També ha estat Conseller Delegat de Parc Zoològic de Barcelona, SA (1990-1995) i Vicepresident del FC Barcelona (1993-1997).

Va destacar les tasques de Jordi Vallverdú a nivell internacional, assenyalant, entre d’altres, que va ser cofundador de l’European Arenas Association (EAA), i Vicepresident primer de 1991 a 2004. Vicepresident de l’European Stadium Management Association  (ESMA) en el període 1995-2001. Representant europeu al Comitè d’Arenas de la International Association of Assembly Managers (IAMM) en el període 2000-2006 i membre del seu Board Europeu de 2006 a 2012 (actualment denominada International Association of Venue Managers – IAVM).

Des de 1994 és assessor i consultor per a projectes de planificació, gestió i desenvolupament de palaus multiús; instal·lacions esportives; palaus de congressos; festivals de música; centres esportius, comercials i lúdics. L’any 2000 fou guardonat pel COI amb l’Ordre Olímpica, la màxima distinció del moviment olímpic.

B10anunciCrossCountryALTA

Cartell de promoció del B10

El conferenciant va iniciar la seva intervenció indicant que “l’aventura que varem endegar el 1981, amb la presentació de la Candidatura als Jocs Olímpics del 92” ha aconseguit per a Barcelona tres coses molt importants: la profunda transformació de la ciutat, la internacionalització de la seva imatge (“posar Barcelona en el mapa” en frase feliç de Pascual Maragall), i dotar-la de noves instal·lacions esportives d’alt nivell, que han fet possible, després, la captació de grans esdeveniments esportius internacionals.

 Com era Barcelona vint-i-tants anys abans dels Jocs, i què és vint-i-tants anys després?

Abans només es feien esdeveniments molt puntuals: els campionats d’Europa de Natació del 1970 (que van permetre construir les piscines Picornell); el Campionat d’Europa de Bàsquet del 73; la final de la Recopa de futbol del 82; la inauguració i una semifinal de la Copa del Món de Futbol del 82; el Campionat del Món de Ciclisme en Pista del 84 (que va permetre construir el Velòdrom d’Horta); més la Final de la Champions League de futbol i la Final de la World Cup d’atletisme, totes dues de 1989, que es van aconseguir quan ja teníem l’etiqueta de “Barcelona, ciutat olímpica”.

20th European Athetics Championships – B10 – Espot promocional

Després dels Jocs del 92 estem fent gairebé un o dos grans esdeveniments esportius cada any: American Bowl de futbol americà (1993 i 1994); Campionat del Món Indoor d’Atletisme (1995); finals de l’Europeu Sots 21 de Futbol i Campionat del Món de Futbol Sala (1996); World Bowl de futbol americà i FIBA Eurobasket (1997); Final Four de Bàsquet (1998, 2003 i 2011 tant de la FIBA com de l’Euroleague); finals de la Copa Davis de Tennis (2000 i 2009); Campionats del Món de Natació (2003 i 2013); Jocs de Policies i Bombers (2003); sortida del Barcelona-Dakar (2005); Premis Laureus de l’Esport (2006 i 2007); Congrés Mundial de Medicina Esportiva (2008); Etapa del Tour de França (2009); Campionats d’Europa d’Atletisme (2010); Global Sports Forum (2010, 2011 i 2012); Campionats del Món Junior d’Atletisme i Gala del Centenari de la IAAF (2012); X-Games i Campionats del Món d’Handball (2013); Copa del Món de Bàsquet i la Final de la ISU Grand Prix de patinatge sobre gel (2014).

BCN2013

Cartell de promoció de BCN2013

A part dels grans esdeveniments puntuals, Barcelona és l’única ciutat del món amb les tres grans proves del motor: Fórmula 1, Moto GP i el Campionat del Món de Ral·lis. També tenim el Concurs de Salts Internacional (CSIO), la Barcelona World Race (cada dos o tres anys), la Marató de Barcelona, etc. Cal destacar que la globalització del FC Barcelona en els darrers anys ha ajudat també a que la ciutat de Barcelona sigui coneguda arreu del món.

De cara als propers anys aspirem als Jocs Olímpics d’Hivern del 2026 i, des de la setmana passada, som candidats a organitzar els primers Roller Games del 2017, Campionats del Món de les “nou proves” d’esports sobre patins.

Les grans proves esportives, què aporten a la ciutat?

En primer lloc, una gran projecció internacional; exemples: 3.500 milions de persones van veure, el 1992, la cerimònia d’obertura dels Jocs de Barcelona; 386 milions de persones van veure els Campionats d’Europa d’Atletisme de 2010; o que els Campionats del Món de Natació de 2013 van generar, només durant els dies de la seva durada, 13.000 notícies a la premsa mundial i van tenir 4.500 milions d’espectadors per televisió.

En segon lloc, l’atracció de més visitants, tan directes, amb un alt percentatge d’estrangers,  com indirectes, de gent que ha vist la ciutat per televisió, o de gent que torna amb els seus familiars.

En tercer lloc, l’impacte econòmic sobre la ciutat i el seu entorn: allotjaments, transports, etc (com a mostra, el Campionat d’Europa d’Atletisme va tenir un impacte directe de 42,3 milions d’euros); així com la creació de noves empreses, treballs de rehabilitació de les instal·lacions, etc. A més a més, els grans esdeveniments esportius han ampliat les zones esportives de la ciutat, com la Vila Olímpica o la Vall d’Hebrón.

I en quart lloc, fomenten l’esport, especialment el d’alta competició, ja que les proves necessiten uns bons resultats esportius per donar millor imatge de la organització; la prova és que la Copa del Món de Futbol del 82 va tenir una organització molt bona, però com que l’equip d’Espanya va fer el ridícul, esportivament parlant, aquella Copa es recorda com un gran desastre.

Final ISU Grand Prix Barcelona 2014 (imatges de BTV)

Tots aquests aspectes positius fan, per contra, que moltes ciutats intentin també aconseguir l’adjudicació dels esdeveniments esportius, creant-se una gran competència que incrementa els costos, perquè les Federacions Internacionals exigeixen uns cànons econòmics cada cop més elevats, i uns serveis i característiques de les instal·lacions cada cop més costosos; de vegades “ens ho hem de pensar molt” abans de presentar una candidatura, especialment davant les ofertes desmesurades de ciutats de països emergents, amb diners fàcils; un exemple: pels Campionats del Món d’Atletisme del 2019, Barcelona va presentar una proposta valorada en 50 milions d’euros; i els va guanyar Doha, una ciutat que va presentar una proposta de 120 milions.

Com a reflexió final, en Jordi Vallverdú va indicar que Barcelona ha de renunciar a competir econòmicament quan els costos son desproporcionats, i contrarestar les ofertes d’altres amb l’actuació d’un lobby esportiu, creat a partir de l’experiència dels molts dirigents que tots els esdeveniments esportius han generat aquests anys a la nostra ciutat: lobby que amb els seus contactes internacionals ajudi a influir sobre els òrgans de decisió de cada esdeveniment, i també faciliti la captació d’alts nivells de patrocini que permetin completar les candidatures.

DSC_2021

Jordi Vallverdú signant al Llibre d’Honor de la tertúlia

Després de la intervenció del conferenciant, que va ser seguida amb molt d’interès, es va obrir un debat, durant el qual el senyor Vallverdú va tenir ocasió de contestar a les diverses intervencions dels tertulians sobre el Campionat del Món de Natació del 2013, el Jocs del Mediterrani Tarragona 2017 i altres temes relacionats amb la gestió de grans esdeveniments esportius. Finalment, va signar el Llibre d’Honor de la tertúlia, i es va fer la corresponent foto de família amb els assistents.

Alexandra Panayotou: “El somriure de l’ultrafons”

ESPORTS I ATENEU del 27 de gener de 2014

En Pere Alcober va fer la presentació de la conferenciant, Alexandra Panayotou, que és una persona, va dir, que sempre somriu; que parla quatre idiomes i mig (el mig és el català), i que actualment resideix al Montseny.

Alexandra Panayotou

Alexandra Panayotou

Alex, que és com la coneixen els seus amics i en el món esportiu, va néixer a Irlanda l’any 1970, de família grega; va estudiar psicologia i filosofia, graduant-se amb matrícula d’honor. Va començar a córrer als 30 anys i en quatre anys va assolir un nivell esportiu d’elit. L’any 2004 va quedar 2a a la Marató de Barcelona i 4a als Campionats de Grècia de Marató. Des del 2006 es dedica en exclusiva a l’ultrafons, especialitzant-se en reptes en solitari associats a una causa solidària.

Alex, va dir en Pere Alcober, ha aconseguit finalitzar amb èxit tots i cadascun dels desafiaments que s’ha plantejat i mai ha abandonat en un repte o una cursa, demostrant que la seva capacitat de superació d’obstacles i el seu poder mental estan molt desenvolupats. En més d’una ocasió, ha arribat a la meta rient i plorant a la vegada: plors pel dolor i l’esgotament, i rialles per l’alegria del triomf.

Seguidament va recordar alguns dels més importants desafiaments:

  • Ha recorregut 315 quilòmetres en solitari durant 50 hores en el Regne Unit, acabant en el camp del Norwich City.
  • Ha enllaçat els 1.000 quilòmetres que separen els Pirineus d’oest a est en 12 dies.
  • Ha cobert el trajecte Montserrat-Matagalls-Montserrat, 166 quilòmetres i més de 12.000 metres de desnivell, en menys de 28 hores.
  • Palafrugell-Barcelona, 220 quilòmetres en solitari i sense parar, enllaçant amb la Marató de Barcelona, en 34 hores.
  • Ha completat els 1.208 quilòmetres que separen Barcelona de Santiago de Compostela corrent durant 21 dies.
  • Com a recolzament i promoció dels Campionats Europeus d’Atletisme de Barcelona (B10) que van tenir lloc l’any 2010, l’any 2009 va córrer 2.010 quilòmetres en 31 dies. D’aquesta experiència va néixer el llibre “La sonrisa del ultrafondo” que va donar nom a la “xerrada”.
06/07/2009 - Alex arriba a l'Estadi Olímpic de Montjuïc (31 jornades i 2010 quilòmetres)

06/07/2009 – Alex arriba a l’Estadi Olímpic de Montjuïc
(31 jornades i 2010 quilòmetres)

En Pere Alcober va acabar la presentació indicant que, a més d’atleta d’alt nivell, l’Alexandra Panayotou es dedica actualment a programes d’excel·lència i a oferir conferències i sistemes de desenvolupament personal per a executius, compartint filosofia i valors.

Seguidament, la conferenciant va començar la seva intervenció referint-se als inicis de la seva carrera esportiva: “La gente que me conoce ahora piensa que siempre fui muy deportista; la realidad es que yo llevé, hasta los 30 años, una vida muy desordenada: fumaba dos paquetes diarios, salía casi cada noche de fiesta, no hacía ningún tipo de ejercicio; y aunque había acabado los estudios, no me veía capaz de hacer nada en la vida, no terminaba lo que empezaba, iba de fracaso en fracaso, i veía el porvenir muy negro … Pero nunca es tarde para cambiar, si uno se lo propone y se decide a afrontar y superar los obstáculos: esta es la lección que intento transmitir a la gente”.

Va referir que va anar a un gimnàs a “fer cinta” per estabilitzar el pes; el propietari, que ja havia fet dos cops la marató de Grècia, li va dir que participés en una carrera de pujada i baixada a l’Olimpo, 2.700 m.; es va inscriure, sense saber de què anava; només li van advertir que es talles les ungles dels peus, perquè s’acaba amb els peus sagnant; la pujada va anar relativament bé, però a la baixada estava tan esgotada que ja no podia ni caminar, anava mig arrossegant-se… i no obstant va arribar la segona. ¡Era el primer cop que acabava una carrera! I aquell dia va saber que tenia un do, un punt fort, i que calia aprofitar-lo.

Head shot Alex runner

Mes y medio después hice mi primera maratón; llegué fresca y en buena forma, con 3h. 22m.; tanto, que me aconsejaron que participase en la Maratón de Grecia de 2004. Como le había cogido el gusto a correr, me apunté y, sin preparador ni fisioterapeuta, ni nadie de mi entorno que me dijese lo que tenía que hacer, corrí y quedé en cuarto lugar. Ese mismo año quedé segunda en la maratón de Barcelona”.

Va explicar que, després de patir una forta crisi en la seva vida privada, va decidir canviar el “xip” de la seva ment: tot i que estava travessant el pitjor moment de la seva existència, en una situació que creia que no tenia sortida, es va agafar a una cosa segura, la seva força mental; i començà a treballar en allò on sabia que era millor que els altres: la seva capacitat per córrer, l’ultrafons.

Després, va afegir, ha fet moltes maratons; i es prepara amb un programa estricte d’entrenaments: els dilluns i dimecres, corre 42 km.; els divendres, de 50 a100 km; i els dimarts i dijous, de 10 a25 km.  I així s’ha fet un lloc en el món de l’ultrafons, que ara és el seu esport favorit, on guanya les curses amb facilitat.

Va explicar, amb detall, com va realitzar alguns dels desafiaments, i com en cada un va haver de posar a prova la superació, l’autodisciplina, etc. valors que són importants en l’esport, però que són encara més importants en la vida quotidiana.

En Barcelona, a finales del 2007, -va afegit-, me llegó la idea de unir el deporte con las causas solidarias; por ejemplo, salí desde aquí sola, con mi mochila, para hacer los 1.208 km. del Camino de Santiago, corriendo durante 21 días; para mí fue como un peregrinaje. Luego, me he ido planteando retos cada vez más difíciles; porque cada carrera representa vivir unos días en el infierno, inmersa en una burbuja de dolor y sufrimiento; y siempre han sido actuaciones a favor de causas solidarias”.

Photo In Focus 1Va acabar la seva intervenció dient que aquests nous reptes solidaris els afronta amb l’idea de que és el millor que pot fer. La seva filosofia és l’excel·lència:  no només intenta guanyar, sinó que hi posa el major esforç; si acceptem un repte, hem de dedicar-li totes les forces, i pensar que no ho fem només per nosaltres sinó també perquè tenim un compromís amb una causa solidària o en les persones del nostre entorn.

En acabar la conferència, es va obrir un torn d’intervencions dels oients, que va donar pas a un interessant debat.

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 27 de gener 2014

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 27 de gener – Sala Pompeu Fabra, 14 h.

El somriure de l’ultrafons

        Amb: Alexandra Panayotou, 2a a la Marató de Barcelona i 4a als Campionats de Grècia de Marató de l’any 2004, des de l’any 2006 es dedica en exclusiva a l’ultrafons. A més d’atleta d’alt nivell, Alexandra es dedica actualment a programes d’excel·lència i a oferir conferències i sistemes de desenvolupament personal per a executius, compartint filosofia i valors.

    2_foto_alexandra-

 
Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)