Tertúlia amb Jordi Osúa

ESPORTS I ATENEU del 17 de setembre de 2018

Presentació realitzada per Carles Santacana

Carles Santacana va fer la presentació de Jordi Osúa, doctor en ciències de l’activitat física i l’esport, especialista de l’obra esportiva de Manuel Vázquez Montalbán, tema que escollí per a la seva tesi doctoral.

Carles Santacana i Jordi Osúa

Jordi Osúa és l’autor i editor del llibre “Manuel Vázquez Montalbán, Barça, cultura i esport“, Editorial Base, 2018.

Vázquez Montalbán va ser un dels primers intel·lectuals a prendre’s seriosament l’esport, tal i com queda reflectit en una part de la seva prolífica obra de gairebé 700 escrits (1960-2003). Aquests escrits, relatius a l’esport, l’analitzen com un dels elements fonamentals de la cultura popular i com una potent eina per desxifrar els processos socials.

El pensament esportiu “montalbanià” es pot delimitar a l’entorn de tres aspectes: les connotacions polítiques i socials del futbol espanyol, la desvirtuació política i econòmica de l’esport i la reivindicació del simbolisme del FC Barcelona.

Jodi Osúa signant el Llibre d’Honor de la tertúlia

Fotografia de grup de la tertúlia amb Jordi Osúa

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 17 de setembre 2018

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 17 de setembre – Hotel Sehrs Rivoli Rambla, 14.00 h.

Manuel Vázquez Montalbán: itel·lectualitat i futbol

        Amb: Jordi Osúa, Doctor en ciències de l’activitat física i de l’esport. Autor del llibre “Manuel Vázquez Montalbán, Barça, cultura i esport”, Editorial Base, 2018.

 

 

 

 

 

 

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

 

Tertúlia amb Manolo Flores

ESPORTS I ATENEU del 28 de maig de 2018

Extracte de la presentació realitzada per Toni Bové

Nascut l’any 1951 a Mérida. Es va iniciar en el món del bàsquet a Catalunya, on es traslladà a viure de ben petit. Considerat un dels millors jugadors espanyols dels anys 70. Jugava d’aler i destacava per la seva rapidesa al contra-atac, bon tir exterior i per la seva gran personalitat a la pista.

Manolo Flores

Sempre en clubs catalans, s’inicià al CB L’Hospitalet el 1967, RCD Espanyol i finalment al FC Barcelona, on, durant 14 temporades, demostrà la seva qualitat, arribant a ser capità durant la segona meitat dels anys 70 fins a la seva retirada, en finalitzar la temporada 1983-1984. Va jugar 128 partits oficials amb la selecció espanyola de bàsquet (entre 1972 i 1981) amb la qual guanyà la medalla de plata al Campionat d’Europa de Barcelona de 1973 i un cop amb la selecció europea.

Un cop abandonà el bàsquet com a jugador va iniciar la seva carrera d’entrenador, que l’ha dut a dirigir al primer equip del FC Barcelona en diverses ocasions i on aconseguí la Recopa d’Europa i el Mundial de Clubs. Posteriorment ha dirigit a altres conjunts com el Càceres CB, amb el qual va arribar a ser subcampió de la Copa del Rei. Actualment forma part de l’organigrama tècnic del Futbol Club Barcelona.

Manolo Flores, en presència de Toni Bové, signa el Llibre d’Honor de la tertúlia

Fotografia de grup de la tertúlia amb Manolo Flores

Carles Santacana: El Barça del franquisme a la transició (1968-1978)

ESPORTS I ATENEU del 23 de novembre de 2015

La sessió s’inicia amb les paraules de Miquel Àngel Barrabia, que com a coordinador fa saber als assistents que la participació en la tertúlia és de les més altes que s’han vist, amb prop de trenta participants.

01

Miquel Àngel Barrabia, Carles Santacana i Frederic Porta

A continuació pren la paraula Xavier Bachs, també coordinador de la tertúlia, que resumeix els principals trets del ponent del dia. En Carles Santacana i Torres és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha publicat una vintena de llibres i va dirigir durant uns anys el Centre de Documentació i Estudis del Barça. A més, imparteix classes a la Universitat de Barcelona, és consultor de la Universitat Oberta de Catalunya i President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

09 Els camps de recerca en els quals ha treballat han estat la Història cultural, la Història social i de l’esport i la Història local. Un dels seus temes de recerca ha estat el paper cultural i polític del Futbol Club Barcelona en el tardofranquisme i la transició, més concretament, la vinculació entre el món cultural i sectors de la resistència catalanista i antifranquista a través del significat simbòlic d’aquest club esportiu. En relació amb l’àmbit que ens ocupa, és l’autor del llibre “El Barça i el franquisme, crònica d’uns anys decisius per a Catalunya (1968-1978), Editorial Mina, 2005.

Actualment, és membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès, va ser Ponent de la secció d’Història a finals dels anys 80 i col·laborador de la revista “Ateneu”. També és un dels autors de la història de l’Ateneu publicada el 2006 i ha participat en la presentació del projecte de l’Arxiu de la Paraula de la nostra biblioteca.

Per acabar la presentació, i a tall d’anècdota, Xavier Bachs recorda la idoneïtat de la data de la tertúlia que tot just comença, pocs dies després del 40è aniversari de la mort de Franco i encara sota els efectes del 0-4 del Barça al Santiago Bernabéu.

05

Agustí Montal i Costa, president del CF Barcelona (1969)

En la seva exposició, Carles Santacana recorda que un cop acabada la Guerra Civil, l’any 1939, el FC Barcelona representa tot allò que el franquisme rebutja i, per tant, el Club es veu obligat en certa manera a “desnaturalitzar-se” per poder sobreviure. No serà fins molt més tard, al 1968, en que es recuperarà el fil de la catalanitat destruït amb la Guerra Civil. Les juntes directives que decideixen redreçar el club i tornar-lo cap els seus orígens com a altaveu del catalanisme són, en primer lloc la presidida per Narcís de Carreras i Guiteras (1968-69) i, en segon, l’encapçalada per Agustí Montal i Costa (1969-1977).

Un dels aspectes què, paradoxalment, va resultar clau en aquest procés de re-catalanització de l’entitat van ser les contínues agressions que es rebien per part del règim, que van actuar com a “reforços positius” de l’esperit del club. En aquest sentit, cal fer esment a tot un seguit de fets de gran transcendència social dins del barcelonisme:

  • Final de la Copa del Generalísimo de 1968: El Barça aconsegueix la victòria  a la final jugada davant del Real Madrid a l’estadi dels blancs. La reacció del públic va ser el llançament massiu d’ampolles de vidre contra els jugadors catalans. Per acabar de reblar el clau, un mes després, Santiago Bernabéu -president aleshores del Real Madrid- fa unes cèlebres declaracions on afirma que “me encanta Cataluña a pesar de los catalanes”. Se sap que en un informe secret de la policia es criticava durament Bernabéu per les conseqüències polítiques d’aquestes declaracions, unes conseqüències gens desitjades pel règim.

“La final de les ampolles”, 11 de juliol de 1968

  • Penal de Guruceta: el dia 6 de juny de 1970, l’àrbitre basc Emilio Carlos Guruceta es va inventar un penal contra el Barça en uns quarts de final de la Copa del Generalísimo que el club català disputava contra el Real Madrid al Camp Nou. L’escàndol va ser fenomenal i, curiosament, gràcies a la Llei de Premsa promulgada només quatre anys abans (“Llei Fraga“) els mitjans van poder fer-se’n ressò amb certa llibertat. Com a conseqüència d’aquest escàndol, el president Montal faria una roda de premsa mostrant un “memorial de greuges”.
10

“El penal de Guruceta”, Nou Camp, 6 de juny de 1970

  • Escàndol dels oriünds: A inicis dels anys setanta el futbol espanyol té les fronteres tancades als futbolistes estrangers, i l’única manera de fitxar forans és demostrant que el jugador en qüestió té avantpassats espanyols. Arriben a la Lliga espanyola gran quantitat de futbolistes sud-americans -els «oriünds»- amb documentació falsificada, però la federació espanyola només invalida els fitxatges dels blaugranes Heredia i Cos. El Barça s’indigna davant d’aquesta nova cacicada i encarrega a l’advocat Miquel Roca Junyent l’elaboració d’un informe demostrant que la majoria d’oriünds no tenen cap vincle familiar amb Espanya. La contundència d’aquest informe, “l’informe Roca“, acaba forçant a la federació a l’apertura de fronteres, circumstància que permetrà que al 1973 el club català es faci amb els serveis de Johan Cruyff.
04

Gol de Johan Cruyff al Atlético de Madrid (22/12/1973)

En un altre ordre de coses, les passes més visibles en el procés de re-catalanització que en aquell temps va fer el club són les següents:

  • Al 1970 el butlletí del club comença a fer servir la llengua catalana.
  • Al 1972 els carnets de soci ja són en català.
  • En aquest mateix període ja hi ha un intent no reeixit de que la megafonia de l’Estadi s’expressi en català.
  • Al 1973 intenten recuperar la denominació inicial de FC Barcelona en comptes de Club de Fútbol Barcelona. S’aconseguiria al 1974, coincidint amb el 75è aniversari del club.

0708A banda del procés vinculat amb la llengua, és molt transcendent la vinculació entre el Barça i la cultura, que recupera la tradició d’abans de la Guerra. Curiosament, el període entre 1968 i 1975 esportivament és molt fluix, però està marcat per aquest ímpetu catalanista.

Tot aquest procés va descarrilar al 1978 quan arriba Núñez a la presidència amb l’slogan «Per un Barça triomfant», on es proposa foragitar el catalanisme de dins del club. Fins al 2003 no es recupera la idea de que no cal triar entre implicació política i èxits esportius.

02

Carles Santacana i Torres

És important recordar que als anys 60 també calia lluitar contra la idea marxista de que el futbol és l’opi del poble. El primer en trencar aquest fals mite és Manuel Vázquez Montalbán, que comença a escriure sobre el Barça i sobre el que aquest club representa a la societat.

Finalment, tampoc no cal oblidar que abans de la mort de Franco, el president Montal va intentar que els dirigents dels clubs fossin triats per tots els socis a través de sufragi directe, però ningú no li va donar suport (ni tan sols els clubs bascos, Athletic i Real Sociedad).

Una vegada acabada la intervenció pel ponent, es produí un interessant intercanvi d’opinions i de vivències pròpies dels diferents participants a la tertúlia, procedint posteriorment a fer-se la corresponent fotografia de grup i donant-se per finalitzada aquesta.

03

Fotografia dels participants a la tertúlia

Frederic Porta: “El Barça dels anys 50”

ESPORTS I ATENEU del 24 de novembre de 2014

Caricatura de Kubala signada

Caricatura de Kubala signada

Miquel Àngel Barrabia, Coordinador de la Tertúlia Esports i Ateneu, va donar la benvinguda als assistents, especialment a Ángel Iturriaga i a David Valero autors del llibre sobre Paulino Alcántara i també als qui venien per primera vegada; i passà la paraula a Mina Pedrós, que va comentar una caricatura de Kubala que el jugador li havia dedicat, i de la qual es va obsequiar amb una còpia a cada un dels presents.

Seguidament, Xavier Bachs, l’altre Coordinador, va fer la presentació del conferenciant, i va dir que en Frederic Porta és llicenciat en Ciències de la Informació i en Relacions Públiques, i compta amb una àmplia trajectòria professional en el món del periodisme, tant en premsa com en ràdio, televisió, internet, i en gabinets de comunicació corporativa i consultoria.

En efecte, va començar a treballar al Diari de Tarragona i a Ràdio Popular de Reus; als vint anys es va incorporar a Televisió Espanyola com a redactor i presentador dels esports a l’informatiu de TVE Catalunya, al temps que col·laborava a El Noticiero Universal, El Periódico i Sport.

El presentador va indicar que en Frederic Porta es va traslladar durant set anys als Estats Units, primer a Phoenix i després a Nova York, on va exercir de corresponsal de TVE, d’El Periódico i de la revista Tribuna; també col·laborà a la revista Superbasket, de la NBA, i a la cadena d’esports ESPN.

L’any 1995, de tornada a Barcelona, es va incorporar a El Periódico com a cap de la secció de política; un any després dirigí i va copresentar el magazine “Bonic Vespre”, de TV3, i posteriorment realitzà retransmissions esportives a Antena3 i Canal Satélite Digital. En el període 2000-2003 va posar en marxa i dirigí el portal Futvol.com. En 2004 va ser cap de premsa del Fòrum Universal de les Cultures, i de 2005 a 2007, director de comunicació de Barcelona d’Infraestructures Municipals (BIMSA). L’any 2008 va ser sotsdirector de Programes de Catalunya Ràdio.

Frederic Porta durant la seva intervenció

Frederic Porta durant la seva intervenció

Actualment es dedica a l’assessoria de comunicació i la consultoria, i col·labora en diversos mitjans, com “l’Esportiu” de Punt Diari, i és responsable de la “Col·lecció Narrativa Blaugrana” d’Edicions Saldonar. Ha publicat els llibres “Sempre guanyen els mateixos”, “Kubala: l’heroi que va canviar la història del Barça”, “Contes del camp vell”, i “De blues i grana” (I i II). Per tot plegat, Xavier Bachs es va preguntar: “Qui millor que en Frederic Porta per parlar-nos del Barça dels anys 50?”, i li va passar l’ús de la paraula.

El conferenciant va iniciar la seva xerrada agraint la invitació a parlar a l’Ateneu, les intervencions dels Coordinadors M. A. Barrabia i X. Bachs, i la presència dels tertulians; després, abans d’entrar en matèria, va fer unes reflexions: primera, que la història del Barça encara està per escriure, ¡després de 120 anys!; i segona, que aquesta història ens arriba en forma de llegenda urbana, que no s’acosta a la realitat. “Aquí –va dir- ens movem per percepcions, per fets aïllats; enlloc d’estudiar la història del Club, ens passem la vida analitzant i discutint els resultats de l’últim partit, o les expectatives de guanyar el proper…

Actualment, va indicar, s’estan descobrint coses fascinants; per exemple, que el Barça té un milió de fotografies encara inèdites; o que guarda una maleta, que porta 42 anys tancada, amb les pertinences personals d’en Samitier; o la primícia informativa de que la Junta va estar a punt d’expulsar Kubala: ja tenia redactat l’escrit, però a l’últim moment no es van atrevir, per qüestions d’imatge.

A continuació, Frederic Porta va fer una detallada exposició del que van ser els anys cinquanta, la dècada prodigiosa, “el Barça de les cinc copes”. El Club fa un salt qualitatiu i passa de ser una entitat esportiva a convertir-se en un fenomen social, en el refugi emocional d’un país, en el pal de paller del catalanisme. El canvi va començar amb el president Agustí Montal i Galobart, que va comprar els terrenys del Camp Nou (llavors denominat “el camp de tota la vida”, perquè estava a tocar de la Maternitat i del Cementiri).

06

Va comentar l’arribada, l’any 45, d’un personatge que “no s’havia mullat” amb la guerra civil, Pepe Samitier, rei del Paral·lel (que coneix personalment a Maurice Chevalier i a Carlos Gardel), i que es va convertir ràpidament en el referent del Barça: primer, com a entrenador d’èxit, i després com el Secretari Tècnic que fa els grans fitxatges. Era un home molt llest, que tan bon punt guanyà la primera Lliga, traspassà el càrrec d’entrenador a l’Enrique Fernándezperquè la banqueta crema molt”.  En aquella època, a pesar de la pobresa general, el Barça aconseguí un gran nombre de socis, perquè el futbol era el “panem et circenses”.

Kubala

Kubala

Quan va venir a jugar l’equip de l’Hungaria, el Reial Madrid va intentar fitxar Kubala (“un jugador molt bo, que tirava les faltes amb efecte, i xutava uns penals com ningú”), però no podia jugar a cap competició oficial perquè el Govern comunista d’Hongria el va denunciar per desertor. Kubala va fitxar amb el Barça perquè li van  oferir que el seu cunyat (Fernando Daucik) fos l’entrenador de l’equip. El Barça va saber aprofitar l’ascendent de Samitier sobre Franco que era un gran afeccionat al futbol, i Samitier, que  tenia entrada directa a El Pardo, va aconseguir que el Govern donés la nacionalitat espanyola al jugador.

En aquest moment neix el Barça de les cinc copes. I es que Kubala, a banda d’un gran jugador, és alhora una gran persona, que es fa amic de tots els companys i cohesiona l’equip. El Barça guanyà la Lliga i la Copa del 51/52, i quan va aconseguir també la Copa Llatina, a París, el poble va rebre amb bogeria a la comitiva de l’equip, des de la frontera fins a Barcelona, com a autèntics herois.

Però amb el temps, Kubala cau malalt de tuberculosi, i al Club li entra el pànic. Samitier busca un recanvi, i fitxa a Di Stefano, l’argentí que estava jugant a Colòmbia. Quan la “saeta rubia” arriba a Barcelona, Kubala ja està curat; però comença a patir lesions greus (en número de 18; entre d’altres, un trencament de lligaments creuats); i a més a més, comença a sortir “de nit i de farra”, amb els seus companys César i Biosca. El joc baixa molt; passen per l’equip diversos entrenadors. I el Real Madrid de Santiago Bernabeu s’emporta a Di Stefano.

Equip del Barça dels anys 50

Equip del Barça dels anys 50

El conferenciant comentà també l’època del nou estadi, que serà la ruïna del barcelonisme, perquè el pressupost inicial, de 66 milions es converteix al final en 288 milions, i enfonsa econòmicament el Club. Samitier compra jugadors i més jugadors; triplica l’import de les primes; i al final, aconsegueix fitxar el gran entrenador Helenio Herrera: un home que en sap molt, però amb qui el vestuari sembla “l’exèrcit de Pancho Villa”, perquè tothom –catalans d’una banda, hongaresos de l’altra, i sudamericans de més enllà- va al seu aire. Kubala s’ha fet gran, no és el d’abans; ras i curt, ja no té lloc al Barça; però com que vol arrelar-se, amb la família, a Barcelona, fitxa per l’Espanyol, i es converteix, als ulls del culés, en un traïdor… A la final de Berna del 1961 el Barça es presenta sense president, sense entrenador, amb la gran figura traspassada…; i allí s’inicia la travessa del desert.

El Govern apostà pel Reial Madrid, com ambaixador de l’esport espanyol arreu del món, un Madrid que ha aixecat el cap definitivament, i amb el joc de Di Stefano s’inicia els anys d’hegemonia esportiva de l’equip blanc. Llavors, el fatalisme i el victimisme creen dins el Barça un complex de perdedors, de que no es pot lluitar contra forces superiors… Tanmateix, a mitjans del setanta, un any abans de la mort de Franco, en Cruyff ens portarà de nou la il·lusió.

Com a conclusions de la seva intervenció, en Frederic Porta assenyalà que ha estat necessari que passin dècades per escriure la història del Barça, per deixar constància de com van succeir reialment les coses. I que encara ara, cada vegada que s’investiga dins el Club, es troben històries noves i dades desconegudes. També constata que, un cop més, és l’esport el que configura la societat.

A l’hora del col·loqui, es va crear un animat debat, en el curs del qual el conferenciant va tenir ocasió d’aprofundir i ampliar alguns dels temes apuntats. Seguidament, es va fer la “foto de família”, i Frederic Porta va signar en el Llibre d’Honor de la tertúlia.

Foto de "família" dels contertulians

Foto de “família” dels contertulians