Tertúlia amb Natàlia Arroyo

gener 29, 2020gener 29, 2020 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 27 de gener de 2020

Els coordinadors de la tertúlia, Miquel Àngel Barrabia i Xavier Bachs, inicien l’acte agraint a la ponent haver acceptat la seva participació en la tertúlia “Esports i Ateneu” de l’Ateneu Barcelonès, així com a en Toni Padilla, cap d’esports del diari ARA, fer-ne la seva presentació.

Així mateix, agraeixen les gestions realitzades pels senyors Albert Orriols i David Valero-Carreras per fer possible la presència d’ambdós en aquesta tertúlia.

Extracte de la presentació realitzada per Toni Padilla, cap d’esports del diari ARA

Natàlia Arroyo Clavell

Esplugues de Llobregat, 1986.

Natàlia Arroyo és ex-jugadora de futbol, periodista i l’actual seleccionadora de la Selecció femenina de futbol de Catalunya (Federació Catalana de Futbol). Treballa com a redactora de l’equip d’esports del diari Ara i col·labora en les retransmissions de futbol de la Cadena SER i GOL Televisión.

Toni Padilla, Natàlia Arroyo i Ramon Besa

El 25 de novembre de 2014 va ser escollida nova seleccionadora de la selecció femenina de futbol catalana després que aquesta desaparegués el 1998. També és la seleccionadora de la selecció femenina de futbol de Catalunya sots 16.

En Toni Padilla treballa amb ella des de fa gairebé deu anys a la redacció del diari ARA. Quan li va proposar treballar amb ell, va coincidir amb l’inici de la seva responsabilitat com a seleccionadora de la selecció femenina de futbol de Catalunya sots 16 (octubre de 2010).

Comenta que la Natàlia Arroyo és capaç de viure moltes “vides” a la vegada i ressalta la seva capacitat d’anàlisi. Redactora del diari ARA, comentarista de ràdio i televisió, participant en tertúlies futbolístiques, entrenadora de futbol…

Natàlia Arroyo durant la seva intervenció

Assevera que és una persona amb talent, que sap escoltar. La defineix com a capaç, incansable i molt treballadora, malgrat té una “creu”… és una dona en un món d’homes. És una gran professional (dona) en un món molt masclista, el món del futbol.

En Toni Padilla acaba la presentació de la Natàlia Arroyo dient que està convençut que el millor d’ella està encara per venir.

Les seves múltiples facetes i experiència, acompanyades de l’empenta de la seva jovenesa, ens ha permès parlar amb molt d’interès de “Dona i futbol”.

Fotografia dels participants a la tertúlia “Esports i Ateneu”

Tertúlia amb Josep Antoni Pujante

Novembre 29, 2019gener 27, 2020 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 25 de novembre de 2019

Jordi Casassas, Josep Antoni Pujante i Enrique Peláez

S’inicià l’acte agraint al ponent haver acceptat la seva participació en la tertúlia “Esports i Ateneu” de l’Ateneu Barcelonès, així com les gestions realitzades pel senyor Enrique Peláez per fer-ho possible. Així mateix, es donà la benvinguda a la tertúlia al senyor Jordi Casassas, President de l’Ateneu, tot agraint-li haver volgut compartir amb nosaltres aquesta interessant sessió.

Extracte de la presentació realitzada per Xavier Bachs

Josep Antoni Pujante i Conesa

Barcelona, 1956.

Josep Antoni Pujante és metge, alpinista i escriptor. Actualment, és director de Relacions Internacionals i Cooperació Sanitària del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Xavier Bachs, Jordi Casassas i Josep Antoni Pujante

D’esperit nòmada, la muntanya és per a Josep Antoni Pujante l’expressió de l’esperit salvatge que tots portem a dins. És explorador i aventurer. Membre de diverses associacions mèdiques i esportives.

Fou el primer alpinista català en completar tots els cims més alts de cada continent “Seven Summits”. Pujà al Kilimanjaro (1986), el Mont Vinson (1992), el Carstensz i l’Everest (1993), l’Aconcagua i l’Elbrus (1994), i acabà amb el McKinley (1995).

Al juliol del 1999 completà el projecte Set Illes-Set Cims, amb l’ascensió als cims més alts d’Austràlia, Groenlàndia, Nova Guinea, Borneo, Madagascar i Baffin.

Participà en diverses expedicions com a metge i alpinista: Manāslu (1988), Cho Oyu (1990) i K2 (1998).

Fou cap de l’Expedició Internacional Annapurna (2000), que commemorà els 50 anys de la primera ascensió mundial a un 8.000.

Ha escrit nombrosos llibres en què recull les vivències en els projectes alpinístics.

doctor Josep Antoni Pujante

Entre molts d’altres: Alimentación en la alta montaña (1991), Amics i muntanyes (1993), Catalunya als set cims del món: la primera ascensió a les muntanyes més altes de tots els continents (1996), Más allá de las siete cimas (1997), Rumbo a las 7 islas: aventuras en las mayores islas del planeta (2008), Everest podio supremo (2010), etc.

El 1977 el Comitè Olímpic Internacional li concedí l’Orde Olímpica i fou el primer esportista català amb aquest guardó.

Des del 2004 és president del Panathlon Internacional de Barcelona, associació dedicada a la difusió i la promoció dels valors de l’esport i l’olimpisme.

Qui millor que el doctor Josep Antoni Pujante per parlant-se de medicina, esport i cultura?

Fotografia de grup de la tertúlia

Josep Antoni Pujante i Miquel Àngel Barrabia

Finalitzada la tertúlia, el ponent va fer lliurament a l’Ateneu Barcelonès d’un exemplar dedicat dels seus llibres “Hacia las cumbres del Arco Iris” i “Odisea y victoria” per a nodrir el fons de la Biblioteca de l’Ateneu.

D’altra banda, el President de l’Ateneu Barcelonès, Jordi Casassas, lliurà al doctor Pujante un exemplar dedicat del llibre “L’Ateneu i Barcelona, 1 segle i 1/2 d’acció cultural”, tot agraint-li la seva participació.

Tertúlia amb Javier Villamayor

Març 4, 2018Juny 16, 2018 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 26 de febrer de 2018

Extracte de la presentació realitzada per Xavier Bachs

Javier Villamayor Caamaño va néixer a Tarragona l’any 1978. És Tercer tinent d’alcalde, Conseller Comissionat dels Jocs Mediterranis 2018, Ciutat Intel·ligent i Seguretat Ciutadana de l’Ajuntament de Tarragona.

Llicenciat en Dret per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (2001). L’any 2000 va obtenir una beca Erasmus per finalitzar els estudis de Dret a la Università degli Studi di Trento (2001). Màster en Polítiques Públiques i Socials per la Universitat Pompeu Fabra i The Johns Hopkins University (2003). Màster en Economia, Gestió i Política Sanitària per la London School of Economics and Political Science (Regne Unit, 2009-2011).

Intervenció de Javier Villamayor

La seva trajectòria professional s’inicià a la Diputació de Barcelona l’any 2003 com a tècnic superior, adscrit al Servei de Promoció de Polítiques d’Igualtat i, posteriorment, a la Direcció d’Acció Local Institucional (2005). Ha estat el cap de l’Oficina de Planificació i Avaluació de Polítiques de l’Àrea de Presidència des del 2007 fins el maig del 2011.

Actualment és regidor del Grup Municipal Socialista de l’Ajuntament de Tarragona i responsable dels Jocs del Mediterrani Tarragona 2018.

Javier Villamayor i Miquel Àngel Barrabia

Tarragona va ser escollida seu dels XVIII Jocs del Mediterrani el 15 d’octubre de 2011, jocs que finalment se celebraran del 22 de juny a l’1 de juliol d’enguany. Deu dies de jocs que tindran lloc en 16 municipis diferents (inclosos Barcelona i Castelldefels), en 33 disciplines esportives i amb la participació de 4.000 esportistes de 26 països. Mil jutges, mil periodistes i uns vuit-mil voluntaris.

Fotografia dels participants a la tertúlia

Tertúlia amb Jordi “Chiqui” Sans

Novembre 19, 2017Novembre 22, 2018 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 30 d’octubre de 2017

Jordi “Chiqui” Sans va jugar a la selecció espanyola de waterpolo i va ser internacional en 483 ocasions des de l’any 1982 a l’any 2000.

Guanyà la medalla d’or als JJOO d’Atlanta’96 i la d’argent als JJOO de Barcelona’92 i participà en un total de cinc JJOO, cinc mundials i sis europeus.

Lolo Ibern, Jordi “Chiqui” Sans i Jordi Vallverdú a l’Ateneu Barcelonès

Miquel Àngel Barrabia i Jordi “Chiqui” Sans

Fotografia de grup de la tertúlia “Esports i Ateneu”

Carles Santacana: El Barça del franquisme a la transició (1968-1978)

gener 12, 2016Novembre 22, 2018 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 23 de novembre de 2015

La sessió s’inicia amb les paraules de Miquel Àngel Barrabia, que com a coordinador fa saber als assistents que la participació en la tertúlia és de les més altes que s’han vist, amb prop de trenta participants.

Miquel Àngel Barrabia, Carles Santacana i Frederic Porta

A continuació pren la paraula Xavier Bachs, també coordinador de la tertúlia, que resumeix els principals trets del ponent del dia. En Carles Santacana i Torres és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha publicat una vintena de llibres i va dirigir durant uns anys el Centre de Documentació i Estudis del Barça. A més, imparteix classes a la Universitat de Barcelona, és consultor de la Universitat Oberta de Catalunya i President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

Els camps de recerca en els quals ha treballat han estat la Història cultural, la Història social i de l’esport i la Història local. Un dels seus temes de recerca ha estat el paper cultural i polític del Futbol Club Barcelona en el tardofranquisme i la transició, més concretament, la vinculació entre el món cultural i sectors de la resistència catalanista i antifranquista a través del significat simbòlic d’aquest club esportiu. En relació amb l’àmbit que ens ocupa, és l’autor del llibre “El Barça i el franquisme, crònica d’uns anys decisius per a Catalunya (1968-1978)“, Editorial Mina, 2005.

Actualment, és membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès, va ser Ponent de la secció d’Història a finals dels anys 80 i col·laborador de la revista “Ateneu”. També és un dels autors de la història de l’Ateneu publicada el 2006 i ha participat en la presentació del projecte de l’Arxiu de la Paraula de la nostra biblioteca.

Per acabar la presentació, i a tall d’anècdota, Xavier Bachs recorda la idoneïtat de la data de la tertúlia que tot just comença, pocs dies després del 40è aniversari de la mort de Franco i encara sota els efectes del 0-4 del Barça al Santiago Bernabéu.

Agustí Montal i Costa, president del CF Barcelona (1969)

En la seva exposició, Carles Santacana recorda que un cop acabada la Guerra Civil, l’any 1939, el FC Barcelona representa tot allò que el franquisme rebutja i, per tant, el Club es veu obligat en certa manera a “desnaturalitzar-se” per poder sobreviure. No serà fins molt més tard, al 1968, en que es recuperarà el fil de la catalanitat destruït amb la Guerra Civil. Les juntes directives que decideixen redreçar el club i tornar-lo cap els seus orígens com a altaveu del catalanisme són, en primer lloc la presidida per Narcís de Carreras i Guiteras (1968-69) i, en segon, l’encapçalada per Agustí Montal i Costa (1969-1977).

Un dels aspectes què, paradoxalment, va resultar clau en aquest procés de re-catalanització de l’entitat van ser les contínues agressions que es rebien per part del règim, que van actuar com a “reforços positius” de l’esperit del club. En aquest sentit, cal fer esment a tot un seguit de fets de gran transcendència social dins del barcelonisme:

Final de la Copa del Generalísimo de 1968: El Barça aconsegueix la victòria a la final jugada davant del Real Madrid a l’estadi dels blancs. La reacció del públic va ser el llançament massiu d’ampolles de vidre contra els jugadors catalans. Per acabar de reblar el clau, un mes després, Santiago Bernabéu -president aleshores del Real Madrid- fa unes cèlebres declaracions on afirma que “me encanta Cataluña a pesar de los catalanes”. Se sap que en un informe secret de la policia es criticava durament Bernabéu per les conseqüències polítiques d’aquestes declaracions, unes conseqüències gens desitjades pel règim.

“La final de les ampolles”, 11 de juliol de 1968

Penal de Guruceta: el dia 6 de juny de 1970, l’àrbitre basc Emilio Carlos Guruceta es va inventar un penal contra el Barça en uns quarts de final de la Copa del Generalísimo que el club català disputava contra el Real Madrid al Camp Nou. L’escàndol va ser fenomenal i, curiosament, gràcies a la Llei de Premsa promulgada només quatre anys abans (“Llei Fraga“) els mitjans van poder fer-se’n ressò amb certa llibertat. Com a conseqüència d’aquest escàndol, el president Montal faria una roda de premsa mostrant un “memorial de greuges”.

“El penal de Guruceta”, Nou Camp, 6 de juny de 1970

Escàndol dels oriünds: A inicis dels anys setanta el futbol espanyol té les fronteres tancades als futbolistes estrangers, i l’única manera de fitxar forans és demostrant que el jugador en qüestió té avantpassats espanyols. Arriben a la Lliga espanyola gran quantitat de futbolistes sud-americans -els «oriünds»- amb documentació falsificada, però la federació espanyola només invalida els fitxatges dels blaugranes Heredia i Cos. El Barça s’indigna davant d’aquesta nova cacicada i encarrega a l’advocat Miquel Roca Junyent l’elaboració d’un informe demostrant que la majoria d’oriünds no tenen cap vincle familiar amb Espanya. La contundència d’aquest informe, “l’informe Roca“, acaba forçant a la federació a l’apertura de fronteres, circumstància que permetrà que al 1973 el club català es faci amb els serveis de Johan Cruyff.

Gol de Johan Cruyff al Atlético de Madrid (22/12/1973)

En un altre ordre de coses, les passes més visibles en el procés de re-catalanització que en aquell temps va fer el club són les següents:

Al 1970 el butlletí del club comença a fer servir la llengua catalana.

Al 1972 els carnets de soci ja són en català.

En aquest mateix període ja hi ha un intent no reeixit de que la megafonia de l’Estadi s’expressi en català.

Al 1973 intenten recuperar la denominació inicial de FC Barcelona en comptes de Club de Fútbol Barcelona. S’aconseguiria al 1974, coincidint amb el 75è aniversari del club.

A banda del procés vinculat amb la llengua, és molt transcendent la vinculació entre el Barça i la cultura, que recupera la tradició d’abans de la Guerra. Curiosament, el període entre 1968 i 1975 esportivament és molt fluix, però està marcat per aquest ímpetu catalanista.

Tot aquest procés va descarrilar al 1978 quan arriba Núñez a la presidència amb l’slogan «Per un Barça triomfant», on es proposa foragitar el catalanisme de dins del club. Fins al 2003 no es recupera la idea de que no cal triar entre implicació política i èxits esportius.

Carles Santacana i Torres

És important recordar que als anys 60 també calia lluitar contra la idea marxista de que el futbol és l’opi del poble. El primer en trencar aquest fals mite és Manuel Vázquez Montalbán, que comença a escriure sobre el Barça i sobre el que aquest club representa a la societat.

Finalment, tampoc no cal oblidar que abans de la mort de Franco, el president Montal va intentar que els dirigents dels clubs fossin triats per tots els socis a través de sufragi directe, però ningú no li va donar suport (ni tan sols els clubs bascos, Athletic i Real Sociedad).

Una vegada acabada la intervenció pel ponent, es produí un interessant intercanvi d’opinions i de vivències pròpies dels diferents participants a la tertúlia, procedint posteriorment a fer-se la corresponent fotografia de grup i donant-se per finalitzada aquesta.

Fotografia dels participants a la tertúlia

Albert Agustí: Barcelona i l’esport

gener 11, 2016Novembre 22, 2018 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 26 d’octubre de 2015

En Miquel Àngel Barrabia, un dels coordinadors de la tertúlia, dóna la benvinguda als assistents i, en especial al senyor Albert Agustí, President de Sport Cultura Barcelona, del Reial Club Tennis Barcelona – 1899 i ponent de la tertúlia d’avui, així com a la senyora Rocío de Aguilera, Secretària General Executiva de Sport Cultura Barcelona. Tot seguit passa la paraula al senyor Jordi Vallverdú, qui fa la presentació del senyor Albert Agustí.

Jordi Vallverdú i Albert Agustí

Pren la paraula Jordi Vallverdú, membre de la tertúlia “Esports i Ateneu”, per tal de presentar al ponent. Albert “Beto” Agustí García-Navarro, diu, va néixer el 22 de juny de 1958 i és MBA per ESADE.

Professionalment està vinculat al món de l’esport des de 1988, en que formà part de l’estructura executiva del COOB’92 (Comitè Organitzador del JJOO de Barcelona’92), en qualitat de Director de Màrqueting Internacional. Des d’aleshores ha estat Director General del Circuit de Catalunya (1992-1995), de Media Planning Group (1995-2000), de ISL Spain (2000-2002) i de Santa Mónica Sports (2002-2003). Posteriorment, ha estat CEO d’Havas Sports & Entertainment Iberia (2003-2010), President d’Havas Sports & Entertainment Iberia (2010-2011) i CEO de l’Associació de Clubs de Bàsquet (2011-2013). En l’actualitat exerceix com a consultor de projectes esportius i d’entreteniment.

Com a dirigent esportiu, continua Jordi Vallverdú, Albert Agustí és President del Reial Club de Tennis Barcelona – 1899 (des de l’any 2008), President del Comitè Organitzador del Barcelona Open de Tennis (ATP 500), President de Sport Cultura Barcelona, Sotspresident primer de la Real Federación Española de Tenis (RFET) i membre del Comitè Executiu de Turisme de Barcelona i President del seu programa Barcelona Sports.

Així mateix, va ser fundador i organitzador del Global Sports Forum Barcelona que se celebrà a la ciutat en el període 2009-2012.

L’any 2010 va ser distingit com a Millor Dirigent Professional per l’Associació Catalana de Dirigents de l’Esport i l’any 2011 guardonat amb la Medalla de Bronze al Mèrit Esportiu pel Consejo Superior de Deportes (CSD).

Tot seguit en Jordi Vallverdú li cedeix la paraula al senyor Albert Agustí per a que ens parli de Barcelona i l’esport.

Imatge de promoció del Campionat del Món de Natació BCN2013

Comença el senyor Albert Agustí fent referència a quan, l’any 1988, va entrar com a Director de Màrqueting Internacional al COOB’92, la que va ser la seva primera vinculació com a professional en el món de l’esport. Així mateix, agraeix a l’Ateneu Barcelonès donar-li l’oportunitat de parlar de les seves dues grans passions: l’esport i la ciutat de Barcelona.

La ciutat de Barcelona, diu el ponent, disposa d’una excel·lent qualitat de vida, és oberta i acollidora, inclusiva, integradora, solidària, innovadora i creativa, compromesa i responsable, participativa, està interconnectada, és competent i competitiva. Té una situació geogràfica ideal, mediterrània, amb un clima temperat, que la fan una oferta molt atractiva de cara a atreure l’atenció internacional. Per a demostrar-ho, tan sols cal fer esment a la seva posició en els principals rànquings internacionals dels darrers anys.

D’altra banda, diu Albert Agustí, no hi ha gaires ciutats al món amb la trajectòria d’èxit d’organització i vinculació a l’esport com Barcelona, sent una ciutat modèlica pel que fa a la rendibilització de les inversions destinades a l’organització d’actes esportius de primer nivell internacional, amb retorns econòmics i socials positius.

Més de les dues terceres parts de les vegades en què s’anomena la ciutat de Barcelona a nivell internacional, té a veure amb l’esport, incloent-hi això sí, al FC Barcelona, i disposa d’un dels calendaris esportius més complets del món. En els darrers anys, Barcelona ha estat seu de pràcticament totes les grans manifestacions de les diferents especialitats esportives de primer nivell.

Així mateix, l’esport i les competicions esportives que es disputen a la ciutat, són un dels principals arguments promocionals de Barcelona. Segons dades de Turisme de Barcelona, les 17 proves del calendari del programa Barcelona Sports (programa que aglutina les principals cites esportives de la ciutat) van moure l’any 2009 un total de 4,1 milions d’espectadors.

Barcelona Open Banc Sabadell 2015

Cal tenir present, continua dient el ponent, que l’esport és un dels factors de la vida col·lectiva que més incidència i influència té en la societat del segle XXI, sent un element transversal que interessa per igual a tota la piràmide de població i a tots els segments socials. Així mateix, el món de l’esport és molt important com a vehicle transmissor de valors i passions, i com a marc d’experiències vitals enriquidores en tots aquests aspectes, com generador de felicitat.

El senyor Agustí ressalta que aspectes com l’educació, l’alimentació i la nutrició, la medicina, la recerca, la cultura, la moda, la sostenibilitat, el turisme, la capacitat d’integració, la solidaritat, l’altruisme i el voluntariat estan tots ells fortament vinculats amb l’esport. L’esport, a banda de millorar la salut de les persones, té una dimensió educativa i desenvolupa un paper social, cultural i recreatiu. Per això, la possibilitat d’impulsar projectes esportius transversals en qualsevol d’aquests aspectes és una realitat factible i, alhora, una gran oportunitat.

En un estudi de la Unió Europea s’afirmava que a l’any 2004 l’esport va generar un valor afegit equivalent al 3,7% del PIB de tota la UE i va ocupar a quinze milions de persones, és a dir, el 5,4% de la mà d’obra europea. L’esport, doncs, a més contribueix clarament a la creació d’ocupació, al creixement econòmic i a la revitalització territorial.

El senyor Albert Agustí manifesta que s’ha d’apostar fermament per “convertir Barcelona en la capital mundial de l’esport”.

Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

Nedadors en el concurs de Nadal al port de Barcelona(1914) Fotografia de Carles Fargas i Bonell – AFCEC

Actualment, Barcelona ja és reconeguda internacionalment com una de les ciutats del món més vinculades a l’esport: disposa d’una important tradició i història esportiva; ha demostrat la seva capacitat d’organització d’esdeveniments esportius de tot tipus; és sinònim d’èxit esportiu; disposa d’un excel·lent calendari d’esdeveniments esportius anuals de primer nivell internacional, així com de proves esportives populars de prestigi; un model de col·laboració públic-privat que ha donat molts bons resultats; esportistes de primer nivell en disciplines esportives molt diverses, un bon nombre de clubs de referència en esports concrets, equipaments d’alt nivell i, com no… compta amb la capacitat de presència i repercussió global del FC Barcelona.

D’altra banda, els ciutadans de Barcelona i els seus visitants fan de la ciutat una de les referents en la pràctica esportiva amateur: disposa d’una molt bona situació geogràfica i una immillorable climatologia; un moviment associatiu en molts casos centenari; una important xarxa d’equipaments i espais per a la pràctica esportiva; té una gran tradició de competició esportiva i una pràctica esportiva en edat escolar àmplia i organitzada.

Activitat esportiva escolar (CEEB – 2015)

Disposant de tots aquests “punts forts”, el ponent planteja la necessitat de reforçar el posicionament extern i el posicionament intern de la ciutat de Barcelona per tal de convertir-la en la capital mundial de l’esport.

Pel que fa al posicionament extern, diu, cal reforçar la imatge de la marca Barcelona com a referent mundial de l’esport, aportant un alt valor diferencial en la comunicació i promoció de la ciutat amb un posicionament únic a nivell internacional, per tal de fer-la encara més atractiva al món i incentivar el turisme i la inversió internacional.

A nivell de posicionament intern cal fomentar encara més la pràctica de l’esport amateur a la ciutat i a tenir un estil de vida saludable, augmentant el nivell de satisfacció i d’orgull de pertinença ciutadana, generant un corrent de mobilització de la ciutat que el conjunt de ciutadans facin seu i el dotin de credibilitat.

Seguidament detalla tot un seguit de línies d’actuació tant per reforçar el posicionament extern com el posicionament intern de la ciutat de Barcelona.

A destacar pel que fa al posicionament extern, per exemple: la necessitat de continuar acollint esdeveniments esportius internacionals; cercar l’establiment a la ciutat de grans organismes internacionals relacionats amb el dopatge o la medicina de l’esport; aconseguir ser referent en esports emergents; incentivar la implantació a la ciutat d’indústries de l’esport com centres de disseny o de recerca; aprofitar les sinergies amb d’altres sectors que tenen relació amb l’esport (investigació mèdica, nutrició, investigació tecnològica, etc.) o ser referent com a centre de debats sobre el món de l’esport.

Albert “Beto” Agustí

Pel que fa al posicionament intern, on ja hi ha moltes línies d’actuació que s’estan desenvolupant de forma molt adequada: promocionar encara més la pràctica esportiva en edat avançada; enfortir la col·laboració amb clubs i associacions esportives per a la promoció i organització d’activitats; incentivar i afavorir la participació dels col·lectius més vulnerables socialment en les activitats esportives i promoure la participació del voluntariat mitjançant la creació de la Oficina del Voluntari Esportiu.

Finalitzada la intervenció del ponent, es va obrir un interessant debat amb intervencions de diferents membres de la tertúlia abordant-se temes com la marca Barcelona; la urgència d’una llei de mecenatge; l’estratègia que Barcelona ha de seguir per a la consecució de nous esdeveniments esportius internacionals i la necessitat de disposar d’una bona xarxa de contactes a nivell internacional en el camp de l’esport i d’influir-hi des de la ciutat; el maniqueisme de contraposar esport de base i esdeveniments internacionals; el futur del Barcelona Open de Tennis o la necessitat de continuar amb la col·laboració públic-privada en el camp de l’esport que tants bons resultats ha donat.

Posteriorment, el senyor Albert Agustí va signar el Llibre d’Honor de la tertúlia i es va fer la corresponent foto de grup amb els assistents.

Fotografia de grup de la tertúlia

Rubèn Peris: La “Volta”, 95 edicions

Juliol 27, 2015Novembre 22, 2018 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 25 de maig de 2015

En Miquel Àngel Barrabia, un dels coordinadors de la tertúlia, dóna la benvinguda als assistents i, en especial al senyor Rubèn Peris, ponent de la tertúlia d’avui. Tot seguit passa la paraula a la senyora Mina Pedròs, qui distribueix còpia i comenta als assistents dues notícies de premsa publicades a La Vanguardia i al diari Dicen els dies 24 i 26 de setembre de 1972 respectivament, relatives a la presentació de la IX Escalada Ciclista al Castell de Montjuïc d’aquell any a la Terrassa Martini i a la qual va assistir, entre d’altres, el ciclista Eddy Merckx.

Rubèn Peris Latorre

Tot seguit pren la paraula Xavier Bachs, també coordinador de la tertúlia, per tal de presentar al ponent. Rubèn Peris Latorre, diu, va néixer el 25 de juliol de 1953 a Barcelona i és un dels grans especialistes en l’organització de proves ciclistes de Catalunya.

Professionalment és des de finals de l’any 2006 el Director de Ciclisme de l’empresa RPM Racing, del Grup Alesport. Anteriorment ha estat Cap de l’Àrea de Relacions Externes i Socials de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) en el període 2000/2006; Cap del Gabinet de Relacions Públiques i Comunicació de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya (1994/2000) i Director Esportiu de Ciclisme dels JJOO de Barcelona’92 (1990/1992).

Vinculat a l’organització de la “Volta” des de fa més de 35 anys des de que l’any 1979 va entrar a formar part de la seva organització, ha exercit de Responsable de Relacions Institucionals i Protocol (1981/1987); de Director d’Organització (1988/1999) i des de l’any 2004 n’és Director General i President de l’entitat organitzadora.

En Rubèn Peris ha estat Cap d’Equip de la Selecció Espanyola de Ciclisme als JJOO d’Atenes 2004 i als JJOO de Londres 2012, és Vicepresident de l’Associació Espanyola d’Organitzacions Ciclistes (AEOC) i de l’Associació Internacional d’Organitzadors de Curses Ciclistes (AIOCC). En el període 2010/2012 va exercir com a Vicepresident de la Real Federación Española de Ciclismo.

L’any 2010 va ser guardonat amb la Medalla de Bronze al Mèrit Esportiu per part del Consejo Superior de Deportes.

Logotip de la “Volta”

La Volta Ciclista a Catalunya, prova centenària del ciclisme, és conjuntament amb el “Tour” de França (1903) i el “Giro” d’Itàlia (1909), una de les proves ciclistes per etapes més antigues del món.

La “Volta” va ser guardonada l’any 1986 per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi i el 1995 amb la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu de la Ciutat de Barcelona.

Avui, la “Volta” és l’únic referent important que ens queda del ciclisme professional internacional a Catalunya, una vegada desaparegudes tan l’Escalada Ciclista a Montjuïc com la Setmana Catalana de Ciclisme. Amb un pressupost que està al voltant del milió i mig d’euros, en Rubèn Peris i els seus col·laboradors continuen fent possible, edició a edició, aquesta històrica prova ciclista.

En Rubèn Peris, acaba dient en Xavier Bachs, ens parlarà de la “Volta”, de la seva història, del seu present i, sobretot, del seu futur.

El ponent, tot seguit, inicia la seva intervenció dient que la Volta Ciclista a Catalunya, coneguda com la “Volta”, va complir 100 anys l’any 2011 i enguany ha estat la seva 95ena edició. Ha superat dues Guerres Mundials, la Guerra Civil Espanyola i ha conviscut amb governs de monarquia, república o dictadura a l’Estat Espanyol, i ha tingut el suport de la Generalitat de Catalunya. La continuïtat en aquestes variades circumstàncies polítiques són la millor prova de l’arrelament que té al nostre país i que va més enllà d’un esdeveniment esportiu.

Als inicis del segle XX, diu en Rubèn Peris, el ciclisme i l’esport en general era practicat per les classes benestants que creuen que Catalunya es mereix una prova similar al “Tour” de França que havia disputat la seva primera edició l’any 1903. Així doncs, el Club Deportivo Barcelona fa seva la idea i assumeix l’organització de la “Volta”, que comença el 6 de gener de 1911 a l’antiga vila de Sarrià. Edició amb tres etapes, 34 participants i un total de 1.700 pessetes en premis (en la darrera edició l’import dels premis ha estat de 109.500.-€).

La “Volta” no es va celebrar entre els anys 1914 i 1919, ambdós inclosos, a conseqüència de la I Guerra Mundial i torna al 1920 organitzada per la Unión Velocípeda Española, antecessora de la Federación Española de Ciclismo, ara ja amb participació internacional.

Finalment, a partir de l’any 1923, va passar a ser organitzada per la Unió Esportiva de Sants. Des d’aleshores s’ha organitzat de forma ininterrompuda (excepte els anys 1937 i 1938 de la Guerra Civil) fins aquesta 95ena edició, corresponent a l’any 2015. A l’any 2006 l’organització de la “Volta” va passar de la Secció Ciclista de la Unió Esportiva de Sants a una entitat constituïda expressament per a la seva organització, Volta Ciclista a Catalunya Associació Esportiva.

L’any 1945 va celebrar la seva 25ena edició i l’any 1970 les seves ”Noces d’Or” en un moment de gran esplendor, però sense cap mena de dubte havia estat Mariano Cañardo, nascut el 1906 a Olite (Navarra) i fet ciclista al barri barceloní de Sant Andreu, qui, amb les seves encara no superades set victòries, ja havia convertit la “Volta” a Catalunya en un fenomen de masses a finals dels anys vint i la dècada dels trenta. Cañardo va vèncer en les edicions de 1928, 29, 30, 32, 35, 36 i 39, quan la pancarta d’arribada no lluïa un altre eslògan de patrocini que “Año de la Victoria. Franco, Franco, Franco”. Llavors la carrera ja era una prova de prestigi, amb nou etapes, sonades festes en cada final d’etapa i una nombrosa representació internacional. A partir de l’edició de 2008, quan la crisi econòmica comença a aflorar, la “Volta” veu perillar arribar al seu centenari (2011) per manca de finançament tot i estar inclosa a la màxima categoria del ciclisme mundial. La crisi dificulta enormement trobar patrocinis privats, un dels actius històrics d’aquesta competició. En aquesta situació, s’aconsegueix mobilitzar a la Generalitat de Catalunya, que es fa càrrec del Gran Premi, com va fer entre els anys 1932-1936, i s’aconsegueix preservar la competició, malgrat en l’any del seu centenari, per manca de recursos, no es retransmet per televisió. En les darreres edicions s’ha pogut comptar amb el suport de Turisme de Catalunya, que aposta per la competició amb la marca “Catalunya”.

Des de l’any 2003 es recupera Barcelona (Montjuïc) com a final de la “Volta”. La capital catalana ha acollit totes les edicions des del 1911 en diversos barris de la ciutat com Sants, Gràcia, Barceloneta, Nou Barris o en indrets com l’Arc de Triomf, la Pedrera, la Sagrada Família, Les Rambles, Plaça Catalunya…

S’adjunten una breu història de la “Volta” i el llibre de ruta de 2015 lliurades per Rubèn Peris.

La “Volta” és la tercera competició ciclista per etapes que compta amb més edicions després del “Giro” i del “Tour”, i forma part del calendari “UCI World Tour”. Això suposa que estan obligats a participar en la competició els 18 millors equips ciclistes professionals del món, però també que l’organització resta obligada a pagar-ho tot (hotels, diners de butxaca, etc.). Els costos corresponents a la producció de televisió, que inclou 2 helicòpters, suposa un cost d’aproximadament 300.000.-€ i els premis un cost de 109.500.-€. El pressupost total de la “Volta” es situa actualment en un milió i mig d’euros i està organitzada per una estructura formada per voluntariat.

Miquel Àngel Barrabia, Rubèn Peris i Pere Alcober

Segons en Rubèn Peris, darrerament el ciclisme està ressorgint i deixant enrere èpoques molt difícils, malgrat això la “Volta” es pot continuar organitzant gràcies al treball d’un centenar de voluntaris i al recolzament institucional de la Generalitat de Catalunya, les Diputacions i els Ajuntaments.

Després de la intervenció del conferenciant, que va ser seguida amb molt d’interès, es va obrir un debat, durant el qual el senyor Peris va tenir ocasió de contestar a les diverses intervencions dels tertulians sobre la “Volta” i altres temes relacionats amb la situació actual del ciclisme professional. Finalment, va signar el Llibre d’Honor de la tertúlia, i es va fer la corresponent foto de grup amb els assistents.

Arcadi Alibés: “Viatjar per córrer”

Juny 4, 2015Novembre 22, 2018 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 27 d’abril de 2015

La sessió s’inicia amb les paraules de Miquel Àngel Barrabia, que com a coordinador contextualitza el contingut de la trobada i recorda als assistents les principals motivacions d’aquesta tertúlia esportiva. Així mateix, comenta la seva recent lectura del llibre “Córrer per ser feliç” escrit pel convidat d’avui, al qual dona la benvinguda a l’Ateneu Barcelonès.

Arcadi Alibés i Riera

A continuació pren la paraula Xavier Bachs, també coordinador de la tertúlia, que resumeix els principals trets del ponent del dia. En aquest sentit, comenta que l’Arcadi Alibés i Riera, va néixer a l’Ametlla de Merola, una petita colònia industrial del Baix Berguerdà, l’any 1959, i que és Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva carrera professional va començar l’any 1978 i s’ha desenvolupat en diversos mitjans, entre ells el diari Sport, el Noticiero Universal, Catalunya Ràdio i TV3. Actualment, és el conductor de cap de setmana dels esports del canal 3/24. En l’àmbit de les retransmissions esportives s’ha especialitzat en el ciclisme i en l’atletisme, tot i que també va prendre part en el Mundial de futbol de Mèxic 86 i en els Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992. Ha retransmès una quinzena d’edicions del Tour de França.

La seva afició principal són les curses de fons, a les que es dedica amb intensitat des del 1983. Ha disputat maratons a tots els continents – inclosa l’Antàrtida – fins a comptar-ne cent vint-i-cinc. La darrera marató en que ha pres part ha estat la de les Vies Verdes (Girona – Sant Feliu de Guíxols) el passat 22 de febrer i la seva propera serà la de Luxemburg, coincidint en data amb la final de la Copa del Rei de futbol.

Porta fetes més de 700 curses i més de 13.000 kilòmetres en cursa (uns 80.000 km en total). Té pendent d’acabar el que anomena “projecte olímpic”, consistent en córrer la marató a totes les ciutats que han acollit Jocs Olímpic de l’era moderna fins, de moment, l’any 2024. Per consumar aquest projecte només li falta la marató de Los Angeles, que té previst fer l’any 2016.

La primera marató de l’Arcadi (New York City 1983)

Tan sols fer esment a algunes curiositats en relació a les 125 maratons corregudes per l’Arcadi Alibés fins ara:

Participació en la marató més multitudinària: Nova York 2014, 50.530 acabats.
Participació en la marató menys multitudinària: St. Croix (Illes Verges) 2008, 14 acabats.
Millor posició absoluta: Glimmen (Holanda) 2012, 3r. Lloc.
Pitjor posició absoluta: Berlin 2008, lloc 19.748.
Marató realitzada més al Nord: Midnight Sun Tromso (Noruega), 69º 40’ N.
Marató realitzada més al Sud: Antàrtida (King George Island), 62º 23’ S.
Marató realitzada més a l’Est: Auckland (Nova Zelanda), 174º 47’ E.
Marató realitzada més a l’Oest: Honolulu (Hawaii), 157º 49’ W.
Marató realitzada a més altura: Ciutat de Mèxic, 2.235 metres.

Marató Illa de Pasqua

Totes aquestes dades les podem tenir perquè l’Arcadi Alibés és una persona organitzada i metòdica. També és una persona molt expressiva i simpàtica, que sap gaudir dels seus petits plaers: l’esport, la gastronomia i el viatjar. Ell es defineix com un “panxacontent” i diu que li agrada viure cada moment al màxim. És “periodista de professió i maratonià d’afició”.

A més de córrer, l’Arcadi ha reflectit les seves experiències atlètiques en tres llibres:

“Córrer per ser feliç” (Ara Llibres, 2010), publicat just en el moment que va aconseguir acabar la seva marató número 100, on ens dóna 42 motius i 195 raons per córrer, alhora que ens ofereix un veritable manual pràctic per córrer maratons.

“Les petjades dels herois” (Ara Llibres, 2012), traduït al castellà sota el títol “La huella de los héroes” (Corner, 2012), en el que se submergeix en totes les maratons olímpiques des de la dels Jocs Olímpics d’Atenes de 1896, primers jocs de l’època moderna, fins a la de Pequin de 2008, tot explicant la seva experiència en cadascuna de les maratons de les ciutats que han estat seu dels Jocs Olímpics. El llibre reflecteix la mentalitat dels dos tipus de maratonians, els que busquen la glòria olímpica i els que corren perquè n’han fet una filosofia i una manera de viure.

“100 motius per córrer” (Cossetània, 2014), en el que ens proposa 100 motius, 100 raons per practicar aquest esport tan senzill, tan atractiu i tan popular.

L’Arcadi en cursa

Les maratons importants, s’han convertit des de fa anys en un gens menyspreable atractiu per a la captació del turisme esportiu i del posicionament esportiu internacional d’una ciutat. En una altra ocasió, a la tertúlia “Esports i Ateneu”, també volem abordar el tema des d’aquesta perspectiva. En tot cas, avui, va dir el presentador, l’Arcadi Alibés ens parlarà d’una de les seves grans passions vitals: “viatjar per córrer”.

La xerrada s’inicia amb una distinció important relativa a l’esport en general: hi ha dues vessants que conviuen, per una banda l’esport professional i de competició, i per una altra l’esport popular. En el cas de l’Arcadi, es produeix una combinació de tots dos perfils, ja que la seva feina és informar sobre l’esport espectacle, mentre que la seva afició és l’esport popular.

Sens dubte, un dels aspectes a comentar sobre l’atletisme popular és el “boom” que està vivint l’anomenat “running” Segons els experts, cal cercar l’embrió del boom de córrer amb la victòria del nord-americà Frank Shorter a la marató de Munic 72, amb milions de compatriotes seus sent testimonis per televisió. Les motivacions per iniciar la pràctica de córrer poden resumir-se en dos: fugir del sedentarisme –amb tot el que comporta- i la simple diversió. A més, aquesta activitat té alguns avantatges logístics que faciliten que la gent s’hi dediqui i que hagi agafat tanta volada, com són el fet que no calguin instal·lacions específiques i que no sigui necessari comptar amb companys, com succeeix en els esports d’equip. Hi ha un altre factor diferencial que gairebé és únic en el món de l’esport, com és el fet que en les competicions es poden barrejar els atletes professionals amb els populars.

Cal parar atenció també a un nou fenomen vinculat al fet de córrer i en concret a les maratons: el corredor viatger, que aprofita les maratons per veure món. Pot semblar quelcom anecdòtic, però en realitat l’anomenat “turisme de maratons” és una activitat en ple auge que ajuda a les ciutats que organitzen aquests esdeveniments a posicionar-se en el panorama internacional. Actualment estem vivint la consolidació de la Marató de Barcelona com a destinació turística. No cal dir que l’Arcadi és un practicant assidu d’aquest tipus de viatges.

Arcadi Alibés signant el llibre d’honor de la tertúlia

També ens explica –com dèiem abans- que al 2016 per fi podrà fer la Marató de Los Angeles, ajornada els anys 2011, 2012, 2013, 2014 i 2015 per motius professionals. Entre les més de cent maratons disputades només ha protagonitzat dos abandonaments, un a Saint Louis i l’altre a Boston, totes dues per la mateixa lesió muscular al bessó, ja que les havia de córrer de manera consecutiva. I la cursa on més ha patit, sens dubte, a la Marató de l’Havana, amb unes condicions climàtiques extremes, especialment pel que fa a la humitat.

L’Arcadi també ha corregut dues maratons peculiars que es fan el primer de gener, la de Zuric, just a les 00.00 hores del primer dia de l’any, i la de les Illes Verges a les 5 de la matinada. A tall d’anècdota, ens explica que a l’esmentada marató de Luxemburg –aquella que coincideix amb la final de la Copa del Rei- existia la possibilitat de triar el número del dorsal i que per tant tindrà el plaer de córrer amb el dorsal 1714.

Per cloure la seva exposició ens alerta dels riscos de la pèrdua de respecte de la gent a les llargues distàncies, com ara la marató, provocada per la multiplicació de les proves extremes i la seva difusió abundant als mitjans de comunicació.

En acabar la seva intervenció es va obrir un torn d’intervencions dels oients, que va donar pas a un interessant col·loqui. Al finalitzar, l’Arcadi Alibés va signar el llibre d’honor de la tertúlia “Esports i Ateneu” i es va procedir a realitzar la corresponent fotografia de grup.

Foto dels participants a la tertúlia

Jaume Mora: “L’esport escolar a Barcelona”

Abril 12, 2015Novembre 22, 2018 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 23 de març de 2015

Miquel Àngel Barrabia, un dels dos Coordinadors d’Esports i Ateneu, inicià la tertúlia agraint als assistents la seva presència i donà la benvinguda al senyor Jaume Mora, President del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona i al senyor Joan Villacampa, Vicepresident de Relacions Institucionals de la mateixa entitat. Prossegueix fent esment a la importància que té l’esport escolar en el desenvolupament personal dels nens i nenes participants, així com per la vinculació i el compromís que fer-ho possible comporta també per al conjunt de la unitat familiar i els col·laboradors del Consell.

A continuació pren la paraula l’altre Coordinador de la tertúlia, Xavier Bachs, i fa esment a la inestimable pèrdua que ha suposat per a l’esport escolar de la ciutat el recent decés d’en Josep Sardà, Secretari General del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona, que morí sobtadament el passat 25 de gener. En Xavier Bachs fa lliurament al President del Consell, en nom dels membres de la tertúlia “Esports i Ateneu” de l’Ateneu Barcelonès, d’una carta de condol, pregant la faci arribar als membres del Consell i a la seva família, com a reconeixement a la tasca professional realitzada i a la qualitat humana d’en Josep Sardà.

El senyor Jaume Mora agraeix aquest fet, i emocionat, fa esment a les importants aportacions fetes per en Josep Sardà, a la seva dedicació a l’esport durant tota la seva vida i dóna les gràcies a l’Ateneu Barcelonès en nom del Consell i de la seva família. Afegeix que és conscient que alguns dels membres de la tertúlia eren amics d’en Josep Sardà i trasllada l’estima que li consta aquest els hi tenia.

Jaume Mora i Arribas

A continuació, Xavier Bachs va fer la presentació del ponent. Va dir que en Jaume Mora i Arribas, va néixer a la ciutat de Barcelona l’any 1966 i té estudis en Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona. Vinculat a l’esport de “tota la vida”, va exercir com a Director d’instal·lació als Jocs Olímpics de Barcelona 92; va ser fundador l’any 1995 i President del Col·lectiu d’Esport per a Tothom 10 (CET-10); membre del Comitè Organitzador Eurojamboree 97 (iniciativa conjunta del Comitè Organitzador de l’Eurobasket’97 i la FIBA) i President del Comitè Organitzador de les Jornades Internacionals d’Esport Escolar realitzades a Barcelona l’any 2008.

El defineix com a persona inquieta i emprenedora, que ha participat com a conferenciant en diversos països de l’Amèrica Llatina i ha exercit diferents càrrecs i col·laboracions amb universitats i governs llatinoamericans, en especial de Mèxic i Argentina.

Actualment és Vicepresident de l’Associació per al Desenvolupament de la Infància a l’Àfrica (ADIA) i President de International Sociological Sport Observatory. Des del maig de l’any 2007 és President del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona i, així mateix, és President de la seva fundació, la Fundació de l’Esport Escolar de Barcelona.

Substituí, al front del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona, a en Joan Durà i Riera, el seu President durant més de trenta anys. Ha escrit el llibre “He conegut un home”, dedicat a la figura de Joan Durà i està apunt de presentar-ne un altre, “El color del hilo”, dedicat a la seva experiència personal com a pare adoptiu. La recaptació que s’obtingui d’aquest llibre, que està previst presentar el 13 d’abril i editat per Edicions Solidàries, serà íntegrament destinada als menjadors infantils que l’entitat ADIA té a la regió del Tigray (Etiòpia).

Logotip

El Consell de l’Esport Escolar de Barcelona es fundà com a entitat l’any 1977 per part d’un grup d’escoles, majoritàriament privades. Els seus objectius fundacionals eren ben clars: fer esport, utilitzar-lo com a eina educativa i organitzar-lo des de la pròpia escola. El 14 de desembre de 1981 el Consell de l’Esport Escolar de Barcelona va ésser inscrit al Registre d’entitats esportives de la Generalitat de Catalunya.

Cal fer esment a que la legislació i normativa catalanes sobre l’organització de l’esport escolar recullen el fet diferencial del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona respecte a la resta de Consell Esportius de Catalunya, on hi tenen un pes determinant els ajuntaments i els consells comarcals. El Consell té personalitat jurídica pròpia i plena capacitat d’obrar, és una entitat sense afany de lucre i tots els seus ingressos econòmics s’han d’aplicar a l’acompliment dels seus fins socials.

El Consell de l’Esport Escolar de Barcelona ofereix tot un seguit d’activitats esportives de diferents tipologies, generalment en horari extraescolar:

Competicions esportives dins del programa dels Jocs Esportius Escolars.
Trobades d’iniciació adreçades a esportistes d’algun esport concret sense vocació competitiva.
Jornades de promoció i d’implementació adreçades a donar a conèixer esports nous o minoritaris.
Jornades obertes en alguns esports amb oferta en els Jocs Esportius, però amb participació oberta.
Lligues recreatives d’esports d’equip.

El Consell agrupa més de 500 centres, bàsicament a la ciutat de Barcelona però també de l’entorn metropolità. Escoles concertades i privades, escoles públiques, clubs i associacions esportives i d’altres entitats. Organitza activitats de 35 modalitats esportives, individuals i d’equip, amb més de 2.000 equips en competició i gairebé 36.000 participants.

Així mateix, a través de la seva Fundació desenvolupa programes d’actuació sobre immigració i esport, esport i salut, esport i adolescència, esport i gènere i d’altres. Gestiona el CEM La Mar Bella de l’Ajuntament de Barcelona i és propietari de la casa de colònies de Can Font al poble de Brunyola (comarca de La Selva).

En Xavier Bachs diu que en Jaume Mora ens parlarà de l’esport escolar a Barcelona, de les línies de treball fixades i els reptes de futur.

El ponent inicia la seva intervenció fent esment a que la pràctica esportiva s’ha convertit en un fet normal i habitual a la ciutat de Barcelona, i això ens indica que “en aquesta ciutat s’han fet les coses molt bé, i cal dir-ho“. En aquest sentit, “Barcelona s’ha convertit en un referent per a d’altres ciutats” i ho manifesta des de la seva posició “d’observador independent i implicat amb la ciutat de Barcelona, després de vint-i-cinc anys participant en política esportiva sense vinculació a cap partit polític i, en conseqüència, amb total i plena llibertat de dir el que es creu i es pensa”.

Prossegueix dient que a nivell personal li encanta el que fa i comenta la transcendència de l’esport com a eina de cohesió social i aportació de valors positius, en especial en edat escolar. En Jaume Mora ressalta la quotidianitat del fet de l’esport escolar a la ciutat de Barcelona, malgrat moltes vegades no hi ha consciència del què hi ha al darrera a nivell organitzatiu.

Activitats de “el Consell”

Fa esment a l’excel·lent relació i complicitat del Consell amb el conjunt de federacions esportives catalanes, així com amb les diferents administracions públiques, en els diferents moments polítics viscuts a Catalunya. Es mostra contundent quan preveu i qualifica de “bo el futur de l’esport escolar a Barcelona” i és rotund quan manifesta que “l’esport en edat escolar de la ciutat, tan pel que fa als programes en horari lectiu com en les activitats extraescolars, funciona molt bé“. Considera que en el camp de l’esport en edat escolar “la feina feta en els darrers trenta anys ha estat ben feta”, encara que evidentment, “’tot és millorable i cal saber evolucionar per no estancant-se”.

Pel que fa al canvi de l’opció política de govern a l’Ajuntament de Barcelona, produïda a partir de les eleccions municipals de 2011, ressalta que l’actual equip de govern no ha considerat necessari un canvi de model i que s’ha donat una certa continuïtat a les polítiques d’esport en edat escolar. Jutja el fet com a important i destaca la maduresa que aquest comporta, doncs no hi ha hagut voluntat de trencar amb el que s’havia fet bé abans.

D’aquest darrer període destaca la voluntat de l’administració municipal en involucrar a l’esport federatiu i l’escolar en els esdeveniments esportius internacionals celebrats en els darrers anys amb la seva participació en activitats de promoció, així com la reconversió del projecte “L’esport ens fa iguals”, com a Mesura de Govern de l’Ajuntament de Barcelona, amb la finalitat de ser estès a totes les zones de la ciutat que presenten dèficits de promoció esportiva extraescolar com a contribució a la cohesió social a través del nou programa “Convivim Esportivament”.

Tot seguit, el ponent fa un breu relat històric de l’evolució de l’esport escolar a la ciutat, fent esment a “una certa depressió post Jocs Olímpics, doncs Barcelona’92 s’ho va menjar tot” i es manifesta crític amb els importants esforços econòmics realitzats posteriorment per a la captació i organització de grans esdeveniments esportius internacionals. Jaume Mora té clar que “el millor gran esdeveniment esportiu per a la ciutat és la mobilització de 150.000 persones els caps de setmana en l’esport escolar”.

Jaume Mora durant la seva intervenció

El ponent considera que l’esport escolar a la ciutat de Barcelona resulta molt econòmic, i malgrat lloa l’esforç pressupostari de l’Ajuntament realitzat a partir dels anys 2006/2007 (es passa de 60.000 a 250.000.-€ d’aportació municipal a l’any), permetent fer un important salt en la qualitat organitzadora de les activitats ordinàries del Consell, lamenta que “aquí s’hagi quedat”. En aquest sentit, manifesta que les aportacions de l’Ajuntament i la Generalitat al Consell de l’Esport Escolar de Barcelona per nen, encara estan clarament per sota de les que es reben per part d’altres membres de la Unió de Consells Esportius de Catalunya (UCEC).

En Jaume Mora destaca que l’esport escolar a Barcelona està molt ben implementat, així com els esforços realitzats en els darrers anys pel que fa a la formació dels tutors de joc (àrbitres) i els treballs del Comitè ètic, el qual està permanentment cercant alternatives formadores a les penalitzacions tradicionals, de les quals en posa diversos i interessants exemples.

Pel que fa al futur, diu que cal “combatre la inèrcia amb innovació constant” i apunta dues línies de treball que considera estratègiques:

Un projecte ambiciós de treball en valors, aplicant noves metodologies, doncs els valors s’entrenen, com la pròpia pràctica esportiva, tot prenent consciència de la potent eina que tenim a les nostres mans.

Afrontar el repte d’exportació del model que tenim, aprofitant la nostra experiència, la qualitat tècnica dels recursos humans dels que disposem i la capacitat organitzadora assolida per tal de, en aquest món global, encetar projectes, no de colonització, si no de cooperació i col·laboració amb comunitats menys desenvolupades.

Jaume Mora signant el Llibre d’Honor de la tertúlia

Després de la intervenció del conferenciant, seguida amb molt d’interès pels assistents, es va obrir un interessant debat durant el qual Jaume Mora va tenir ocasió de contestar i donar la seva opinió a les diverses intervencions dels tertulians sobre els temes tractats en la seva exposició. Finalment, Jaume Mora va signar el Llibre d’Honor d’Esports i Ateneu, i es va fer la corresponent foto amb els participants de la tertúlia.

María Vasco: “L’atletisme com a vocació”

Març 9, 2015Novembre 22, 2018 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 23 de febrer de 2015

Miquel Àngel Barrabia, un dels dos Coordinadors d’Esports i Ateneu, inicià la tertúlia agraint als assistents la seva presència i, molt especialment, al senyor Albert Batlle i Bastardas, regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona en el període 1995-2003 i actual director general dels Mossos d’Esquadra – Policia de la Generalitat.

Prossegueix comunicant als presents que l’endarreriment de l’hora habitual d’inici de la tertúlia ha estat produïda per un compromís professional ineludible de la ponent. A les 14.45 hores arriba la senyora María Vasco, acompanyada del senyor Pere Alcober. Miquel Àngel Barrabia agraeix a la senyora Vasco haver acceptat fer de ponent a la tertúlia “Esports i Ateneu” d’avui, així com l’esforç realitzat al venir directament a aquesta des de Sevilla, on participà en actes promocionals vinculats a la marató d’aquesta ciutat celebrada ahir. També aprofita per agrair al contertulià Pere Alcober haver realitzat les gestions oportunes amb la ponent i fer possible la seva intervenció en aquesta tertúlia de l’Ateneu Barcelonès.

María Vasco durant la seva presentació

A continuació, Xavier Bachs, l’altre Coordinador, va fer la presentació de la ponent. Va dir que María Vasco Gallardo, va néixer a Viladecans, Baix Llobregat, l’any 1975, catalana de fortes arrels andaluses, titulada en esteticisme, esportista especialitzada en la disciplina de marxa atlètica i primera dona espanyola en aconseguir una medalla olímpica en atletisme.

María Vasco es va iniciar al món de l’atletisme des de molt petita, als 10 anys. Des del començament va fer evident la seva naturalitat per fer marxa. Tenia com a exemple molt proper a dues marxadores catalanes com María Reyes Sobrino i Mari Cruz Díaz, així com a un altre gran de la marxa atlètica catalana com Valentí Massana, tots ells naturals de Viladecans i fent honor al Baix Llobregat com a bressol de la marxa atlètica.

Va guanyar nombrosos campionats de Catalunya i d’Espanya a les categories inferiors. L’any 1990 va participar en la seva primera competició internacional, el Campionat del Món Júnior de la IAAF, on quedà en 15è lloc. A Espanya, va ser la dominadora absoluta de la marxa atlètica femenina durant més de deu anys (1996-2005). La seva primera gran cita internacional fou el Campionat del Món de Göteborg l’any 1995. Des de 1999 va deixar de banda els 10 km i es va centrar als 20 km.

María Vasco – Sydney 2000

El punt d’inflexió en la carrera esportiva de María Vasco es va produir al aconseguir la medalla de bronze als Jocs Olímpics de Sydney 2000, malgrat no estar entre les favorites i perquè es tractava de la primera medalla olímpica de l’atletisme espanyol femení. Ha participat en 5 Jocs Olímpics.

Del seu palmarès internacional, gairebé tot en 20 km marxa, cal destacar cronològicament el següent: Campionat d’Europa Sots-23, medalla d’argent en 10 km marxa (Turku, 1997); vint-i-vuitè lloc als Jocs Olímpics d’Atlanta 1996; medalla de bronze als Jocs Olímpics de Sydney 2000; medalla de bronze a la Copa d’Europa de Marxa (Cheboksary, 2003); medalla de bonze a la Copa del Món de Marxa (Naumburg, 2004); setè lloc i Diploma Olímpic als Jocs Olímpics d’Atenes 2004; quart lloc al Campionat del Món d’Atletisme (Helsinki, 2005); medalla de bronze al Campionat del Món d’Atletisme (Osaka, 2007); cinquè lloc i Diploma Olímpic als Jocs Olímpics de Pekín 2008; medalla d’Or a la Copa d’Europa de Marxa (Metz, 2009); medalla d’Or a la Copa del Món de Marxa (Chihuahua, 2010); quart lloc a la Copa d’Europa de Marxa (Olhao, 2011) i desè lloc als Jocs Olímpics de Londres 2012.

Entrevista de TVE (tdp) a María Vasco (2010)

També, entre d’altres, va batre els rècords d’Espanya absoluts en 3.000, 5.000 i 10.000 metres en Pista i en 5, 10 i 20 km en Ruta.

Ha estat guardonada com a Millor atleta espanyola (2000), Millor atleta catalana (1998 a 2001 i els anys 2004, 2007 i 2008) i és Filla adoptiva de Viladecans (2012).

María Vasco es retira lesionada als 20 km del B10

S’ha distingit en la marxa atlètica per la seva depurada tècnica, i això queda demostrat perquè en tota la seva vida esportiva com a marxadora d’elit tan sols fou desqualificada una vegada. María Vasco és sincera i directa, de caràcter fort, amb una increïble capacitat per afrontar el sofriment. Reiteradament s’ha pronunciat en contra de les pràctiques de dopatge en l’esport i sovint també ha estat crítica amb el funcionament de les estructures federatives de l’atletisme espanyol.

Al mes de novembre de 2013, mitjançant una roda de premsa a Viladecans, anuncia la finalització de la seva carrera com a marxadora després de vint-i-set anys de pràctica continuada d’una disciplina tan exigent i específica. En aquesta roda de premsa declara que “sempre he sabut que la meva carrera tenia data de caducitat i volia ser jo qui la decidís. I aquest moment ha arribat”. En l’acte oficial del seu acomiadament, va recordar el seu pas pel Campionat d’Europa d’Atletisme Barcelona 2010, en el qual s’hagué de retirar lesionada i manifestà que “de les victòries se’n aprèn molt, però més de les derrotes. Miro el meu palmarès i em falta aquesta medalla en un Europeu”. Pocs dies desprès, en una entrevista a la premsa, va dir: “Ara hi ha que buscar-se un treball perquè no sóc com un futbolista i no puc viure del que he guanyat”.

María Vasco, una de les atletes espanyoles més importants de tots els temps, ens ha volgut acompanyar avui a la tertúlia “Esports i Ateneu” de l’Ateneu Barcelonès per parlar de la seva experiència com a esportista d’elit i, especialment, de les seves activitats i futur professional després d’aquesta exemplar carrera esportiva.

Entrevista de TV3 a María Vasco (Viladecans, gener de 2014)

La ponent inicia la seva intervenció manifestant la importància que per a ella tenen els valors que aporta l’esport i diu que sempre es pregunta als esportistes, a la fi de la seva carrera esportiva professional, si realment la renuncia que aquesta ha comportat a moltes coses ha estat compensada. María Vasco no ho dubte, es considera una dona afortunada per haver pogut fer el que li ha agradat: “He estat el que volia ser”, i afegeix “sóc conscient que he nascut dotada per fer marxa, però això sí, ha calgut treballar molt fort per dedicar-m’hi professionalment i estar vint anys a l’elit és molt difícil, i més sent una dona”. En l’atletisme d’elit, com en d’altres esports, “t’acabes jugant en un dia multitud d’hores de dur entrenament i dedicació absoluta, amb el resultat d’un dia et jugues la beca, la supervivència econòmica… has d’estar en un estat òptim en el moment precís, ni una hora abans ni una hora després ”.

Com a bona marxadora, diu tenir “sempre els peus a terra” i saber perfectament que després dels Jocs Olímpics de Londres 2012 ja no tenia gaire futur en l’atletisme d’elit. Tenia clar que per a ella a Londres “s’acabava la dedicació com a professional de la marxa atlètica”, però que “l’esport, com la vida, m’ha fet forta”. Creu que “al final, els èxits esportius assolits queden en un segon pla, per sobre sempre hi ha els valors i les relacions humanes que t’emportes”.

Preparant la Marató de Barcelona

Pel que fa al tema del dopatge, María Vasco és totalment bel·ligerant i denuncia el fet que en alguns llocs és una pràctica perfectament organitzada. Advoca per combatre la visió de que “si no dones positiu no vas dopat” i perquè l’esportista “accepti que la seva vida esportiva s’acaba i no sempre es pot guanyar una medalla”, en tot cas, ella té molt clar que “el què més he estimat en el meu esport és la meva salut”.

En relació al futur dels esportistes d’elit després de la seva carrera professional, María Vasco diu que tradicionalment molts d’ells han continuat vinculats a l’esport, bé col·laborant amb gimnasos o posant botigues d’esports, però que “no hi ha cap suport des de les federacions per afrontar la retirada”. Així mateix, asseverà que a Espanya no hi ha cap pla pels atletes que es retiren ni per part de les institucions públiques ni del món federatiu. Amb aquesta perspectiva, s’ha de parlar de situacions de depressió, i fins i tot d’algun cas de suïcidi. En contraposició a aquesta realitat, esmentà el cas italià, país on gairebé es garanteix un treball quan has estat medallista olímpic o d’un campionat del món. La ponent diu que “l’esportista té l’obligació d’espavilar-se, però les federacions esportives i les administracions públiques també tenen l’obligació de donar-li suport”.

Quan al seu present i al seu futur està i vol continuar vinculada a l’esport, però no en qualitat d’entrenadora d’atletes d’elit, sinó treballant a l’esport base i dedicant-se al running com a element de motivació personal i salut: “al que vulgui fer esport se l’ha d’entrenar per fora i per dins”. No descarta dedicar-se professionalment a una de les seves vocacions, el món de la moda; fusionar moda i esport, llançar una futura línia de roba…

María Vasco signa al Llibre d’Honor de la tertúlia

Vessa passió quan parla del seu grup aleví de marxadores de l’escola d’atletisme del Club Atletisme Gavà, i en especial, quan fa referència a l’Érika Duro, perquè disposa d’una facilitat innata per adaptar-se a les dificultats tècniques de la marxa, una disciplina on la tècnica és bàsica.

I María Vasco “malgrat les seves dificultats per córrer aixecant els dos peus”, bromeja, s’ha posat el repte d’acabar la Marató de Barcelona d’aquest any, i per això s’entrena des de fa temps amb el seu entrenador dels darrers anys, Rafael “Fali” Sánchez.

Després de la intervenció de la conferenciant, que va ser seguida amb molt d’interès, es va obrir un debat, durant el qual María Vasco va tenir ocasió de contestar i donar la seva opinió a les diverses intervencions dels tertulians sobre els temes tractats en la seva exposició. Finalment, María Vasco va signar el Llibre d’Honor d’Esports i Ateneu, i es va fer la corresponent foto amb els participants de la tertúlia.