Frederic Porta

Carles Santacana: El Barça del franquisme a la transició (1968-1978)

/ esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 23 de novembre de 2015

La sessió s’inicia amb les paraules de Miquel Àngel Barrabia, que com a coordinador fa saber als assistents que la participació en la tertúlia és de les més altes que s’han vist, amb prop de trenta participants.

01

Miquel Àngel Barrabia, Carles Santacana i Frederic Porta

A continuació pren la paraula Xavier Bachs, també coordinador de la tertúlia, que resumeix els principals trets del ponent del dia. En Carles Santacana i Torres és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha publicat una vintena de llibres i va dirigir durant uns anys el Centre de Documentació i Estudis del Barça. A més, imparteix classes a la Universitat de Barcelona, és consultor de la Universitat Oberta de Catalunya i President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

09 Els camps de recerca en els quals ha treballat han estat la Història cultural, la Història social i de l’esport i la Història local. Un dels seus temes de recerca ha estat el paper cultural i polític del Futbol Club Barcelona en el tardofranquisme i la transició, més concretament, la vinculació entre el món cultural i sectors de la resistència catalanista i antifranquista a través del significat simbòlic d’aquest club esportiu. En relació amb l’àmbit que ens ocupa, és l’autor del llibre “El Barça i el franquisme, crònica d’uns anys decisius per a Catalunya (1968-1978)“, Editorial Mina, 2005.

Actualment, és membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès, va ser Ponent de la secció d’Història a finals dels anys 80 i col·laborador de la revista “Ateneu”. També és un dels autors de la història de l’Ateneu publicada el 2006 i ha participat en la presentació del projecte de l’Arxiu de la Paraula de la nostra biblioteca.

Per acabar la presentació, i a tall d’anècdota, Xavier Bachs recorda la idoneïtat de la data de la tertúlia que tot just comença, pocs dies després del 40è aniversari de la mort de Franco i encara sota els efectes del 0-4 del Barça al Santiago Bernabéu.

05

Agustí Montal i Costa, president del CF Barcelona (1969)

En la seva exposició, Carles Santacana recorda que un cop acabada la Guerra Civil, l’any 1939, el FC Barcelona representa tot allò que el franquisme rebutja i, per tant, el Club es veu obligat en certa manera a “desnaturalitzar-se” per poder sobreviure. No serà fins molt més tard, al 1968, en que es recuperarà el fil de la catalanitat destruït amb la Guerra Civil. Les juntes directives que decideixen redreçar el club i tornar-lo cap els seus orígens com a altaveu del catalanisme són, en primer lloc la presidida per Narcís de Carreras i Guiteras (1968-69) i, en segon, l’encapçalada per Agustí Montal i Costa (1969-1977).

Un dels aspectes què, paradoxalment, va resultar clau en aquest procés de re-catalanització de l’entitat van ser les contínues agressions que es rebien per part del règim, que van actuar com a “reforços positius” de l’esperit del club. En aquest sentit, cal fer esment a tot un seguit de fets de gran transcendència social dins del barcelonisme:

  • Final de la Copa del Generalísimo de 1968: El Barça aconsegueix la victòria  a la final jugada davant del Real Madrid a l’estadi dels blancs. La reacció del públic va ser el llançament massiu d’ampolles de vidre contra els jugadors catalans. Per acabar de reblar el clau, un mes després, Santiago Bernabéu -president aleshores del Real Madrid- fa unes cèlebres declaracions on afirma que “me encanta Cataluña a pesar de los catalanes”. Se sap que en un informe secret de la policia es criticava durament Bernabéu per les conseqüències polítiques d’aquestes declaracions, unes conseqüències gens desitjades pel règim.

“La final de les ampolles”, 11 de juliol de 1968

  • Penal de Guruceta: el dia 6 de juny de 1970, l’àrbitre basc Emilio Carlos Guruceta es va inventar un penal contra el Barça en uns quarts de final de la Copa del Generalísimo que el club català disputava contra el Real Madrid al Camp Nou. L’escàndol va ser fenomenal i, curiosament, gràcies a la Llei de Premsa promulgada només quatre anys abans (“Llei Fraga“) els mitjans van poder fer-se’n ressò amb certa llibertat. Com a conseqüència d’aquest escàndol, el president Montal faria una roda de premsa mostrant un “memorial de greuges”.
10

“El penal de Guruceta”, Nou Camp, 6 de juny de 1970

  • Escàndol dels oriünds: A inicis dels anys setanta el futbol espanyol té les fronteres tancades als futbolistes estrangers, i l’única manera de fitxar forans és demostrant que el jugador en qüestió té avantpassats espanyols. Arriben a la Lliga espanyola gran quantitat de futbolistes sud-americans -els «oriünds»- amb documentació falsificada, però la federació espanyola només invalida els fitxatges dels blaugranes Heredia i Cos. El Barça s’indigna davant d’aquesta nova cacicada i encarrega a l’advocat Miquel Roca Junyent l’elaboració d’un informe demostrant que la majoria d’oriünds no tenen cap vincle familiar amb Espanya. La contundència d’aquest informe, “l’informe Roca“, acaba forçant a la federació a l’apertura de fronteres, circumstància que permetrà que al 1973 el club català es faci amb els serveis de Johan Cruyff.
04

Gol de Johan Cruyff al Atlético de Madrid (22/12/1973)

En un altre ordre de coses, les passes més visibles en el procés de re-catalanització que en aquell temps va fer el club són les següents:

  • Al 1970 el butlletí del club comença a fer servir la llengua catalana.
  • Al 1972 els carnets de soci ja són en català.
  • En aquest mateix període ja hi ha un intent no reeixit de que la megafonia de l’Estadi s’expressi en català.
  • Al 1973 intenten recuperar la denominació inicial de FC Barcelona en comptes de Club de Fútbol Barcelona. S’aconseguiria al 1974, coincidint amb el 75è aniversari del club.

0708A banda del procés vinculat amb la llengua, és molt transcendent la vinculació entre el Barça i la cultura, que recupera la tradició d’abans de la Guerra. Curiosament, el període entre 1968 i 1975 esportivament és molt fluix, però està marcat per aquest ímpetu catalanista.

Tot aquest procés va descarrilar al 1978 quan arriba Núñez a la presidència amb l’slogan «Per un Barça triomfant», on es proposa foragitar el catalanisme de dins del club. Fins al 2003 no es recupera la idea de que no cal triar entre implicació política i èxits esportius.

02

Carles Santacana i Torres

És important recordar que als anys 60 també calia lluitar contra la idea marxista de que el futbol és l’opi del poble. El primer en trencar aquest fals mite és Manuel Vázquez Montalbán, que comença a escriure sobre el Barça i sobre el que aquest club representa a la societat.

Finalment, tampoc no cal oblidar que abans de la mort de Franco, el president Montal va intentar que els dirigents dels clubs fossin triats per tots els socis a través de sufragi directe, però ningú no li va donar suport (ni tan sols els clubs bascos, Athletic i Real Sociedad).

Una vegada acabada la intervenció pel ponent, es produí un interessant intercanvi d’opinions i de vivències pròpies dels diferents participants a la tertúlia, procedint posteriorment a fer-se la corresponent fotografia de grup i donant-se per finalitzada aquesta.

03

Fotografia dels participants a la tertúlia

Frederic Porta: “El Barça dels anys 50”

/ esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 24 de novembre de 2014

Caricatura de Kubala signada

Caricatura de Kubala signada

Miquel Àngel Barrabia, Coordinador de la Tertúlia Esports i Ateneu, va donar la benvinguda als assistents, especialment a Ángel Iturriaga i a David Valero autors del llibre sobre Paulino Alcántara i també als qui venien per primera vegada; i passà la paraula a Mina Pedrós, que va comentar una caricatura de Kubala que el jugador li havia dedicat, i de la qual es va obsequiar amb una còpia a cada un dels presents.

Seguidament, Xavier Bachs, l’altre Coordinador, va fer la presentació del conferenciant, i va dir que en Frederic Porta és llicenciat en Ciències de la Informació i en Relacions Públiques, i compta amb una àmplia trajectòria professional en el món del periodisme, tant en premsa com en ràdio, televisió, internet, i en gabinets de comunicació corporativa i consultoria.

En efecte, va començar a treballar al Diari de Tarragona i a Ràdio Popular de Reus; als vint anys es va incorporar a Televisió Espanyola com a redactor i presentador dels esports a l’informatiu de TVE Catalunya, al temps que col·laborava a El Noticiero Universal, El Periódico i Sport.

El presentador va indicar que en Frederic Porta es va traslladar durant set anys als Estats Units, primer a Phoenix i després a Nova York, on va exercir de corresponsal de TVE, d’El Periódico i de la revista Tribuna; també col·laborà a la revista Superbasket, de la NBA, i a la cadena d’esports ESPN.

L’any 1995, de tornada a Barcelona, es va incorporar a El Periódico com a cap de la secció de política; un any després dirigí i va copresentar el magazine “Bonic Vespre”, de TV3, i posteriorment realitzà retransmissions esportives a Antena3 i Canal Satélite Digital. En el període 2000-2003 va posar en marxa i dirigí el portal Futvol.com. En 2004 va ser cap de premsa del Fòrum Universal de les Cultures, i de 2005 a 2007, director de comunicació de Barcelona d’Infraestructures Municipals (BIMSA). L’any 2008 va ser sotsdirector de Programes de Catalunya Ràdio.

Frederic Porta durant la seva intervenció

Frederic Porta durant la seva intervenció

Actualment es dedica a l’assessoria de comunicació i la consultoria, i col·labora en diversos mitjans, com “l’Esportiu” de Punt Diari, i és responsable de la “Col·lecció Narrativa Blaugrana” d’Edicions Saldonar. Ha publicat els llibres “Sempre guanyen els mateixos”, “Kubala: l’heroi que va canviar la història del Barça”, “Contes del camp vell”, i “De blues i grana” (I i II). Per tot plegat, Xavier Bachs es va preguntar: “Qui millor que en Frederic Porta per parlar-nos del Barça dels anys 50?”, i li va passar l’ús de la paraula.

El conferenciant va iniciar la seva xerrada agraint la invitació a parlar a l’Ateneu, les intervencions dels Coordinadors M. A. Barrabia i X. Bachs, i la presència dels tertulians; després, abans d’entrar en matèria, va fer unes reflexions: primera, que la història del Barça encara està per escriure, ¡després de 120 anys!; i segona, que aquesta història ens arriba en forma de llegenda urbana, que no s’acosta a la realitat. “Aquí –va dir- ens movem per percepcions, per fets aïllats; enlloc d’estudiar la història del Club, ens passem la vida analitzant i discutint els resultats de l’últim partit, o les expectatives de guanyar el proper…”

Actualment, va indicar, s’estan descobrint coses fascinants; per exemple, que el Barça té un milió de fotografies encara inèdites; o que guarda una maleta, que porta 42 anys tancada, amb les pertinences personals d’en Samitier; o la primícia informativa de que la Junta va estar a punt d’expulsar Kubala: ja tenia redactat l’escrit, però a l’últim moment no es van atrevir, per qüestions d’imatge.

A continuació, Frederic Porta va fer una detallada exposició del que van ser els anys cinquanta, la dècada prodigiosa, “el Barça de les cinc copes”. El Club fa un salt qualitatiu i passa de ser una entitat esportiva a convertir-se en un fenomen social, en el refugi emocional d’un país, en el pal de paller del catalanisme. El canvi va començar amb el president Agustí Montal i Galobart, que va comprar els terrenys del Camp Nou (llavors denominat “el camp de tota la vida”, perquè estava a tocar de la Maternitat i del Cementiri).

06

Va comentar l’arribada, l’any 45, d’un personatge que “no s’havia mullat” amb la guerra civil, Pepe Samitier, rei del Paral·lel (que coneix personalment a Maurice Chevalier i a Carlos Gardel), i que es va convertir ràpidament en el referent del Barça: primer, com a entrenador d’èxit, i després com el Secretari Tècnic que fa els grans fitxatges. Era un home molt llest, que tan bon punt guanyà la primera Lliga, traspassà el càrrec d’entrenador a l’Enrique Fernández “perquè la banqueta crema molt”.  En aquella època, a pesar de la pobresa general, el Barça aconseguí un gran nombre de socis, perquè el futbol era el “panem et circenses”.

Kubala

Kubala

Quan va venir a jugar l’equip de l’Hungaria, el Reial Madrid va intentar fitxar Kubala (“un jugador molt bo, que tirava les faltes amb efecte, i xutava uns penals com ningú”), però no podia jugar a cap competició oficial perquè el Govern comunista d’Hongria el va denunciar per desertor. Kubala va fitxar amb el Barça perquè li van  oferir que el seu cunyat (Fernando Daucik) fos l’entrenador de l’equip. El Barça va saber aprofitar l’ascendent de Samitier sobre Franco que era un gran afeccionat al futbol, i Samitier, que  tenia entrada directa a El Pardo, va aconseguir que el Govern donés la nacionalitat espanyola al jugador.

En aquest moment neix el Barça de les cinc copes. I es que Kubala, a banda d’un gran jugador, és alhora una gran persona, que es fa amic de tots els companys i cohesiona l’equip. El Barça guanyà la Lliga i la Copa del 51/52, i quan va aconseguir també la Copa Llatina, a París, el poble va rebre amb bogeria a la comitiva de l’equip, des de la frontera fins a Barcelona, com a autèntics herois.

Però amb el temps, Kubala cau malalt de tuberculosi, i al Club li entra el pànic. Samitier busca un recanvi, i fitxa a Di Stefano, l’argentí que estava jugant a Colòmbia. Quan la “saeta rubia” arriba a Barcelona, Kubala ja està curat; però comença a patir lesions greus (en número de 18; entre d’altres, un trencament de lligaments creuats); i a més a més, comença a sortir “de nit i de farra”, amb els seus companys César i Biosca. El joc baixa molt; passen per l’equip diversos entrenadors. I el Real Madrid de Santiago Bernabeu s’emporta a Di Stefano.

Equip del Barça dels anys 50

Equip del Barça dels anys 50

El conferenciant comentà també l’època del nou estadi, que serà la ruïna del barcelonisme, perquè el pressupost inicial, de 66 milions es converteix al final en 288 milions, i enfonsa econòmicament el Club. Samitier compra jugadors i més jugadors; triplica l’import de les primes; i al final, aconsegueix fitxar el gran entrenador Helenio Herrera: un home que en sap molt, però amb qui el vestuari sembla “l’exèrcit de Pancho Villa”, perquè tothom –catalans d’una banda, hongaresos de l’altra, i sudamericans de més enllà- va al seu aire. Kubala s’ha fet gran, no és el d’abans; ras i curt, ja no té lloc al Barça; però com que vol arrelar-se, amb la família, a Barcelona, fitxa per l’Espanyol, i es converteix, als ulls del culés, en un traïdor… A la final de Berna del 1961 el Barça es presenta sense president, sense entrenador, amb la gran figura traspassada…; i allí s’inicia la travessa del desert.

El Govern apostà pel Reial Madrid, com ambaixador de l’esport espanyol arreu del món, un Madrid que ha aixecat el cap definitivament, i amb el joc de Di Stefano s’inicia els anys d’hegemonia esportiva de l’equip blanc. Llavors, el fatalisme i el victimisme creen dins el Barça un complex de perdedors, de que no es pot lluitar contra forces superiors… Tanmateix, a mitjans del setanta, un any abans de la mort de Franco, en Cruyff ens portarà de nou la il·lusió.

Com a conclusions de la seva intervenció, en Frederic Porta assenyalà que ha estat necessari que passin dècades per escriure la història del Barça, per deixar constància de com van succeir reialment les coses. I que encara ara, cada vegada que s’investiga dins el Club, es troben històries noves i dades desconegudes. També constata que, un cop més, és l’esport el que configura la societat.

A l’hora del col·loqui, es va crear un animat debat, en el curs del qual el conferenciant va tenir ocasió d’aprofundir i ampliar alguns dels temes apuntats. Seguidament, es va fer la “foto de família”, i Frederic Porta va signar en el Llibre d’Honor de la tertúlia.

Foto de "família" dels contertulians

Foto de “família” dels contertulians

David Valero i Ángel Iturriaga: “El Barça dels anys 20, la primera edat d’or”

/ esportsateneu / 3 comentaris

ESPORTS I ATENEU del 24 de febrer de 2014

Miquel Àngel Barrabia, un dels Coordinadors de la tertúlia va iniciar la reunió saludant els assistentes i agraint la seva presència; seguidament, informà que a la tertúlia prevista pel 31 de març tindrem com a ponent al senyor Ramon Agenjo, Secretari-Conseller de S.A. DAMM, Patró Director de la Fundació Damm i President del CF DAMM. El títol de la tertúlia és “El CF DAMM, formador de persones i viver de grans jugadors”. També va comentar que dos dels assistents a aquesta tertúlia, el professor d’Història Carles Santacana i el periodista Frederic Porta vindran de ponents en futures trobades.

Miquel Àngel Barrabia va agrair a Ángel Iturriaga la seva presència i, també la de diversos il·lustres contertulis com l’antic directiu del FC Barcelona Jacint Borràs, la de l’empresari Josep Bobé i la de l’editor José Estévez.

Tot seguit, l’altre coordinador de la tertúlia, Xavier Bachs va fer la presentació del conferenciant, Ángel Iturriaga Barco, que va realitzar la xerrada en solitari per l’absència de David Valero Carreras, contertulià habitual d’”Esports i Ateneu”, que es trobava malalt i es va veure obligat a excusar la seva presència.

Ángel Iturriaga Barco, va néixer a Logronyo l’any 1974, és Diplomat d’Estudis Avançats (DEA) en Història Contemporània per la Universitat de La Rioja i membre del Grupo de Investigación de Historia de Nuestro Tiempo (GIHNT). Ha publicat diversitat d’articles científics relacionats amb la història actual tant en la seva vesant social com política. Així mateix, ha participat en cicles de conferències i comunicacions en diversos seminaris i congressos nacionals i internacionals d’Història Contemporània.

En els darrers anys ha centrat gran part de les seves investigacions en la Història del futbol. Les seves darreres publicacions han estat “Diccionario de jugadores del FC Barcelona” (any 2010) i “Diccionario de técnicos y directivos del FC Barcelona” (any 2011), ambdós publicats per Editorial Base, així com el “Diccionario de jugadores y técnicos de la selección española” (any 2013) publicat per la editorial madrilenya T&B. Col·labora en diversos mitjans escrits i radiofònics, tant nacionals com sud-americans, així com en diverses revistes de l’àmbit esportiu i divulgatiu, com “Panenka”, “Perarnau Magazine” o “Grupo Kaiser”.

Portada del llibre "Paulino"

Portada del llibre “Paulino”

David Valero i Ángel Iturriaga son coautors de la biografia novel·lada sobre Paulino Alcántara “Paulino, el primer crac de la història del Barça”, publicada l’any 2013, la qual forma part de la col·lecció “Narrativa Blaugrana” d’Edicions Saldonar, que dirigeix el periodista Frederic Porta.

Després d’una breu introducció per part del conferenciant, es va passar al dinar. La tertúlia versà sobre el Barça dels anys 20, moment clau en la història barcelonista, ja que durant aquest període el futbol es va transformar en un fenomen de masses i el FC Barcelona es convertí en l’entitat esportiva més important de Catalunya. La conferència es va centrar en aspectes esportius, la majoria d’ells desconeguts per al gran públic, fet pel qual els autors de “Paulino” creuen que és necessari reivindicar els aspectes purament esportius d’una època que té molt que explicar també en l’aspecte social i polític.

Iturriaga va començar emmarcant aquesta Edat d’Or, que tindria com a inici simbòlic el 31 de maig de 1919, dia en què van debutar Ricardo Zamora i Josep Samitier en un amistós davant d’una selecció de soldats aliats de la Primera Guerra Mundial. A partir d’aquest moment es va crear un equip hegemònic que va dominar el futbol català i espanyol amb mà de ferro. El ponent va marcar l’any 1931 com l’any en què finalitza aquesta primera gran etapa en la història de l’equip blaugrana. Durant aquest espai de temps, el club va aconseguir 10 Copes de Catalunya, 5 Campionats d’Espanya i la primera Lliga de la història, la disputada en la temporada 1928-1929. El co-autor de “Paulino” va fer un repàs dels jugadors més representatius d’aquella generació, des de Piera a Alcántara, passant per Sancho, Torralba, Plattkó o Walter.

Equip del FC Barcelona dels anys 20

Equip del FC Barcelona dels anys 20

Posteriorment, va posar l’accent en l’evolució de l’equip de les mans del tècnic Jack Greenwell, home clau a l’hora d’introduir tàctiques revolucionàries per a aquella època, així com mètodes d’entrenament que s’apropaven més al que podem entendre com a esport professional. Així mateix, va fer un repàs als tècnics que va tenir el FC Barcelona en aquella època, fent especial esment a Romà Forns, primer entrenador català de la història del club, que a més va dirigir al primer equip durant una part de la primera Lliga conquistada pel club.

La segona part de la xerrada va versar sobre un tema del que amb prou feines s’ha escrit i que és de gran interès des del punt de vista esportiu: els enfrontaments davant equips estrangers, especialment britànics i centreeuropeus, autèntics reptes que malgrat tenir caràcter amistós, es disputaven com si fossin oficials. Iturriaga va assenyalar que va haver-hi anys en què van arribar a disputar-se 22 amistosos internacionals en el Camp de Les Corts, partits que eren seguits amb gran passió pels espectadors.

Ángel Iturriaga Barco

Ángel Iturriaga Barco

Es van destacar alguns partits emblemàtics, com el disputat el 25 de desembre de 1921 davant el Sparta de Praga en una trobada que va servir d’inauguració de l’Estadi de la Foixarda, i que estava programat dins dels actes de la candidatura olímpica de Barcelona. També es van comentar altres partits mítics, com els disputats davant el MTK, en el qual l’afició va quedar encisada del porter hongarès Plattkó, que poc temps després es va convertir en el substitut de Zamora en la porteria blaugrana.

Igualment es van assenyalar tot un seguit d’amistosos internacionals com els disputats davant el Torino o especialment els jugats davant equips professionals britànics, com el Birmingham, Newcastle o Motherwell. En els darrers anys de la dècada, dos partits van atreure especialment l’atenció dels afeccionats. Un va ser el disputat davant el Nacional de Montevideo, un equip ple de jugadors que van aconseguir la medalla d’or en els Jocs Olímpics de París de 1924 i que posteriorment serien campions en el primer Mundial de la història. Igualment, es va destacar que la selecció argentina va triar al Barça com a banc de proves abans de disputar els Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928. L’equip blaugrana va aconseguir endossar un sorprenent 4-1 a una selecció “albiceleste” que amb prou feines un mes després va ser capaç d’aconseguir la medalla d’argent en els Jocs. Aquest resultat va tenir un ampli ressò a Argentina i va servir perquè el Barça realitzés aquest mateix any una gira per aquell país, sempre de la mà de Carlos Gardel, il·lustre “culé” i amic íntim d’alguns jugadors de l’equip, especialment de Samitier.

Seguidament, va començar el torn d’intervencions, que va tenir una durada aproximada de mitja hora. Els assistents van donar la seva visió sobre el tema i van fer aportacions molt interessants. En un clima agradable i molt amè, la sobretaula va finalitzar amb una idea sostinguda per la gairebé totalitat dels tertulians, la necessitat de mantenir la memòria històrica. No sabem qui som si no sabem d’on venim.

Fotografia dels tertulians

Fotografia d’alguns dels tertulians presents