Anna Corbella: La volta al món a vela

Octubre 13, 2015Novembre 22, 2018 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 28 de setembre de 2015

Pere Alcober va fer la presentació de la conferenciant, indicant que l’Anna Corbella nasqué a Barcelona, el 1976, en una família de navegants, i des dels quatre anys sortia a la mar amb els seus pares, en un vaixell Dufour 31, els caps de setmana i les vacances. Amb els anys, aquesta afició per navegar s’ha convertit en una autèntica passió.

Anna Corbella

És llicenciada en veterinària i té un màster en Comunicació Científica. Li agrada la muntanya i muntar en bici, segurament com a contrast del mar, que és ara la seva feina. És una navegant meticulosa i perfeccionista; li agrada controlar-ho tot, ja que després, al mig de l’oceà, les coses es descontrolen soles.

Va recordar després el seu impressionant palmarès esportiu:

En vela lleugera: 1a de la Copa d’Espanya, any 1996; campiona d’Espanya femenina, 1997; campiona de Catalunya classe 420 i campiona d’Espanya classe 470, 1999; durant dues temporades formà part de l’equip preolímpic.

En regates d’altura classe mini, a dos: 5a a la Regata Mare Nostrum, 2001; 4a a la Mini Med a dos, 2004; 1a al Trofeu Taylor Woodrow, 2007; va fer el circuit de qualificació 1000 milles en solitari, 2007; 1a femenina en el Promichet Select en solitari, 2009; i 1a en la Regata Mare Nostrum, 2014.

Proves transatlàntiques: 1a femenina a la Transat 650, 2009, junt amb Gerard Marín; 11a al Transat AG, 2012 i 3a a l’Ocean Masters New York-Barcelona Race, 2014. 6a en la Barcelona World Race 2010/2011, amb l’anglesa Dee Caffari; i 3a en la Barcelona World Race 2014-15, amb Gerard Marín.

Seguidament, l’Anna Corbella va iniciar el seu parlament indicant que té abundants anècdotes i aventures de les moltes proves en què ha participat. Va recordar que durant l’ultima World Race, 2014/2015, “quan portava més de vuitanta dies de navegació, amb el Gerard Marín, mentre filmava un vídeo que ens havien demanat els patrocinadors, en un moviment brusc del vaixell vaig caure uns tres metres, i em vaig trencar els lligaments creuats d’una cama; els del “servei de consulta vint-i-quatre hores” de la Técnon m’explicaren, via satèl·lit, com entablillar-me la cama; ho vaig fer, però a les 24 hores m’ho vaig haver de treure, del mal que em feia, i el pobre Gerard va carregar amb tota la feina; afortunadament, va succeir quan faltaven pocs dies per arribar a la meta, davant l’hotel W de Barcelona. Un cop a la ciutat, em varen operar, i encara estic en període de recuperació”.

Per arribar a fer una World Race, que és la volta al món a dos a vela, va dir, cal una preparació prèvia de sis o set anys. Ella sempre havia compaginat la navegació amb la seva vida particular; però cap el 2007 va començar a implicar-se en projectes importants, i aviat va comprovar que dedicar-se a la navegació com a professió tenia un alt cost personal i econòmic; no obstant, es va decidir: va deixar la feina i la família i durant dos anys va treballar per aconseguir fer-se un lloc en el món de l’alta competició a vela; havent inclús de demanar diners als amics i familiars.

Arribada de la regata transatlàntica en solitari – Salvador de Bahia, octubre de 2009

Però va tenir sort: Després de creuar l’Atlàntic en solitari, el 2009, cosa que era la primera dona que ho aconseguia a Espanya i que va produir una gran expectació, la firma Gaes, que volia formar un equip femení, la cridà oferint-li l’oportunitat de la seva vida: el patrocini. “Busco una companya d’equip –assenyala- i contacto amb l’anglesa Dee Caffari, una noia que ja havia fet dos cops la volta al món, i tenia un vaixell i un equip muntat; la porto a sopar al Born, li proposo de fer juntes la World Race i el projecte es posa en marxa: durant nou mesos anem preparant aquesta segona aventura; aventura perquè feia la cursa amb una companya, però ara, en canvi, amb un patrocinador, ja no tinc l’angoixa dels diners”.

Amb Dee Caffari, l’any 2011, compleix la gesta de circumnavegar el globus sense escales i sense assistència

“Sortírem a finals del 2010, i en 102 dies, 19 hores i 17 minuts vàrem fer la volta al món, cobrint els més de 46.000 km de recorregut, i quedant en 6è lloc. L’aventura era navegar per uns llocs desconeguts, sobre tot els mars de l’Antàrtida, que són molt feréstecs, amb moltes i tremendes tempestes i aïllats al mig dels oceans, en una immensa solitud: et passes setmanes i setmanes sense veure ni un vaixell, ni una illa; i això mentre fas torns les 24 hores, i no tens ocasió ni de conversar amb el teu company, al que pràcticament no veus”.

“Però, alhora, l’experiència de la cursa és preciosa: d’una banda la majestuositat del mar; i d’altra, l’emoció de la navegació que t’obliga a treballar al màxim tot el temps, que t’enganxen; puc dir que vaig gaudir i viure a fons la travessa, amb moments meravellosos i únics, tot i que la companya anglesa era una mica rara i difícil en els moments de tensió, tal vegada per l’esforç d’haver-nos d’entendre en anglès”.

Va explicar després com va anar la seva segona World Race, la 2014/2015. “Vaig estar quatre anys preparant-la, però dos dies abans de partir, la meva companya ho va deixar, i vaig haver de buscar a corre-cuita una altra persona. Vaig trucar al Gerard Marín, que ja tenia experiència, i va acceptar participar-hi (tot i que tenia una nena de tres mesos); però en realitat tant ell com jo érem dos passerells en el món de la ultra-competició: els altres participants venien tots amb furgonetes carregades de materials, equips tècnics, ajudants…i nosaltres ens presentarem gairebé sense mitjans”.

01/04/2015, Barcelona (ESP), Barcelona World Race 2014-15, Gerard Marin and Anna Corbella (GAES Centros Auditivos) arrival in 3rd place.

01/04/2015, Barcelona World Race 2014-15, Gerard Marín i Anna Corbella arriben en 3r lloc

“La part positiva és que vàrem acabar la regata en tercer lloc, recorrent 52.100 km. en 91 dies, 5 hores i 9 minuts. La part negativa, que la meva experiència personal amb el Gerard va ser la pitjor de la meva vida: érem absolutament diferents, amb dues maneres de navegar oposades; fèiem torns de guàrdia de dues hores successives, tant de dia com de nit, de manera que casi no ens vèiem; la relació va empitjorar, i va arribar un dia que ja no ens parlàvem; i sort que, en un moment de discussió, varem posar “les cartes sobre la taula” i les coses es van re-enfocar, acabant la prova en bona relació”.

Va indicar que ha participat amb el Gerard en noves proves com la New York-Barcelona Race i han acabat sent quasi iguals, tant en la manera de pensar com en la de navegar, i avui és el seu millor company de curses.

Miquel Àngel Barrabia, Anna Corbella i Pere Alcober

Finalment, es va referir als seus projectes actuals. Un d’ells, ajudar als joves regatistes; a tal fi, han constituït una associació sense ànim de lucre, una espècie d’ONG, la “Base Mini”, per ajudar a tots aquells que volen creuar l’Atlàntic amb aquest tipus de vaixell, o simplement que els interessa la vela oceànica i el que cerquen és informació. També està preparant la Volta al Món en solitari; una prova on has de competir amb gent amb molta experiència i molt pressupost, que disposen de bons vaixells.

A l’hora del col·loqui, va poder ampliar alguns punts d’interès; per exemple, a pregunta d’en Jesús Conte, sobre la soledat del navegant, va dir que, “efectivament, en una cursa et trobes molt sol; no veus absolutament ningú, i arribes a tenir al·lucinacions, com veure persones amb les quals parles, i et contesten; això és freqüent que et passi quan portes uns dies de navegació en solitari, i ella n’és testimoni. A més a més, dormir és complicat, perquè el vaixell no para mai, dia i nit; i fa un soroll molt fort, permanent i atabalador en trencar l’aigua; hi ha moments en que pots dormir unes hores, posant el pilot automàtic, però en la majoria és impossible“.

A preguntes d’en Pere Alcober, sobre si se sentia en inferioritat pel fet de ser dona, va indicar que “hi ha molts més homes navegants que dones; i que físicament, les dones tenen menys força; però que en tota la seva carrera mai ningú l’ha qüestionat pel fet de ser noia; i durant la navegació, dins un vaixell, el tracte entre homes i dones és estrictament d’igual a igual“.

Anna Corbella signant el Llibre d’Honor de la tertúlia

Joan Mir preguntà quin dels dos havia treballat més durant la World Race, i l’Anna Corbella va comentar que “el Gerard era més agressiu, i ella més conservadora; però que desprès s’havien igualat“. Mir recordà la frase de Dennis Conner, patró del mític vaixell Stars & Stripes, de que la Copa Amèrica (que té un pressupost de 120 milions de dòlars) era la partida de pòquer més gran del món de la navegació.

Enric Torelló es va interessar per la preparació física i psíquica que es necessita per competir; i li va explicar “que no estan regulades, però que ella va al gimnàs sis dies a la setmana i, després de les curses, rep sessions d’un psiquiatra esportiu, perquè necessita una vàlvula d’escapada després de 91 o 102 dies de solitud o amb la presència constant d’un altre“.

També va contestar preguntes sobre temes com les reparacions a bord, la informació especial i les ajudes del servei meteorològic, etc. Finalment, Anna Corbella va signar el Llibre d’Honor de la tertúlia, i es va fer la corresponent fotografia junt amb els nombrosos assistents.

Foto dels participants a la tertúlia

Jordi Vallverdú: “Barcelona i els grans esdeveniments esportius internacionals”

febrer 11, 2015Novembre 22, 2018 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 26 de gener de 2015

Miquel Àngel Barrabia, un dels dos Coordinadors d’Esports i Ateneu, inicià la tertúlia dedicant un record a Josep Sardà, Secretari General del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona (CEEB), traspassat ahir sobtadament. Tots els assistents varen considerar adient enviar una nota de condol. Seguidament saludà els tertulians que assistien per primera vegada, i va avançar els temes a desenvolupar en les properes tertúlies.

Jordi Vallverdú i Gimeno

A continuació, Xavier Bachs, l’altre Coordinador, va fer la presentació del ponent. Va dir que Jordi Vallverdú i Gimeno, barceloní de Sant Andreu, és llicenciat en Ciències Econòmiques, i diplomat en Alta Direcció d’Empreses per l’IESE. Va ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona de 1979 a 1987, Vicepresident de la Diputació de Barcelona i Diputat President de l’Àrea d’Esports i Joventut, de 1983 a 1987; durant aquest darrer període va ser membre del Comitè Executiu per a la Candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics.

Va redactar la memòria de constitució i posà en marxa Barcelona Promoció Instal·lacions Olímpiques, SA (societat anònima municipal per al manteniment, gestió i promoció de les principals instal·lacions olímpiques: Estadi Olímpic de Montjuïc, Palau Sant Jordi, Palau dels Esports i Velòdrom d’Horta), de la qual va ser director general des del setembre de 1988 fins a la seva integració a Barcelona de Serveis Municipals, SA l’any 2003. Va ser director de l’Estadi Olímpic de Montjuïc durant els Jocs Olímpics de 1992. També ha estat Conseller Delegat de Parc Zoològic de Barcelona, SA (1990-1995) i Vicepresident del FC Barcelona (1993-1997).

Va destacar les tasques de Jordi Vallverdú a nivell internacional, assenyalant, entre d’altres, que va ser cofundador de l’European Arenas Association (EAA), i Vicepresident primer de 1991 a 2004. Vicepresident de l’European Stadium Management Association (ESMA) en el període 1995-2001. Representant europeu al Comitè d’Arenas de la International Association of Assembly Managers (IAMM) en el període 2000-2006 i membre del seu Board Europeu de 2006 a 2012 (actualment denominada International Association of Venue Managers – IAVM).

Des de 1994 és assessor i consultor per a projectes de planificació, gestió i desenvolupament de palaus multiús; instal·lacions esportives; palaus de congressos; festivals de música; centres esportius, comercials i lúdics. L’any 2000 fou guardonat pel COI amb l’Ordre Olímpica, la màxima distinció del moviment olímpic.

Cartell de promoció del B10

El conferenciant va iniciar la seva intervenció indicant que “l’aventura que varem endegar el 1981, amb la presentació de la Candidatura als Jocs Olímpics del 92” ha aconseguit per a Barcelona tres coses molt importants: la profunda transformació de la ciutat, la internacionalització de la seva imatge (“posar Barcelona en el mapa” en frase feliç de Pascual Maragall), i dotar-la de noves instal·lacions esportives d’alt nivell, que han fet possible, després, la captació de grans esdeveniments esportius internacionals.

Com era Barcelona vint-i-tants anys abans dels Jocs, i què és vint-i-tants anys després?

Abans només es feien esdeveniments molt puntuals: els campionats d’Europa de Natació del 1970 (que van permetre construir les piscines Picornell); el Campionat d’Europa de Bàsquet del 73; la final de la Recopa de futbol del 82; la inauguració i una semifinal de la Copa del Món de Futbol del 82; el Campionat del Món de Ciclisme en Pista del 84 (que va permetre construir el Velòdrom d’Horta); més la Final de la Champions League de futbol i la Final de la World Cup d’atletisme, totes dues de 1989, que es van aconseguir quan ja teníem l’etiqueta de “Barcelona, ciutat olímpica”.

20th European Athetics Championships – B10 – Espot promocional

Després dels Jocs del 92 estem fent gairebé un o dos grans esdeveniments esportius cada any: American Bowl de futbol americà (1993 i 1994); Campionat del Món Indoor d’Atletisme (1995); finals de l’Europeu Sots 21 de Futbol i Campionat del Món de Futbol Sala (1996); World Bowl de futbol americà i FIBA Eurobasket (1997); Final Four de Bàsquet (1998, 2003 i 2011 tant de la FIBA com de l’Euroleague); finals de la Copa Davis de Tennis (2000 i 2009); Campionats del Món de Natació (2003 i 2013); Jocs de Policies i Bombers (2003); sortida del Barcelona-Dakar (2005); Premis Laureus de l’Esport (2006 i 2007); Congrés Mundial de Medicina Esportiva (2008); Etapa del Tour de França (2009); Campionats d’Europa d’Atletisme (2010); Global Sports Forum (2010, 2011 i 2012); Campionats del Món Junior d’Atletisme i Gala del Centenari de la IAAF (2012); X-Games i Campionats del Món d’Handball (2013); Copa del Món de Bàsquet i la Final de la ISU Grand Prix de patinatge sobre gel (2014).

Cartell de promoció de BCN2013

A part dels grans esdeveniments puntuals, Barcelona és l’única ciutat del món amb les tres grans proves del motor: Fórmula 1, Moto GP i el Campionat del Món de Ral·lis. També tenim el Concurs de Salts Internacional (CSIO), la Barcelona World Race (cada dos o tres anys), la Marató de Barcelona, etc. Cal destacar que la globalització del FC Barcelona en els darrers anys ha ajudat també a que la ciutat de Barcelona sigui coneguda arreu del món.

De cara als propers anys aspirem als Jocs Olímpics d’Hivern del 2026 i, des de la setmana passada, som candidats a organitzar els primers Roller Games del 2017, Campionats del Món de les “nou proves” d’esports sobre patins.

Les grans proves esportives, què aporten a la ciutat?

En primer lloc, una gran projecció internacional; exemples: 3.500 milions de persones van veure, el 1992, la cerimònia d’obertura dels Jocs de Barcelona; 386 milions de persones van veure els Campionats d’Europa d’Atletisme de 2010; o que els Campionats del Món de Natació de 2013 van generar, només durant els dies de la seva durada, 13.000 notícies a la premsa mundial i van tenir 4.500 milions d’espectadors per televisió.

En segon lloc, l’atracció de més visitants, tan directes, amb un alt percentatge d’estrangers, com indirectes, de gent que ha vist la ciutat per televisió, o de gent que torna amb els seus familiars.

En tercer lloc, l’impacte econòmic sobre la ciutat i el seu entorn: allotjaments, transports, etc (com a mostra, el Campionat d’Europa d’Atletisme va tenir un impacte directe de 42,3 milions d’euros); així com la creació de noves empreses, treballs de rehabilitació de les instal·lacions, etc. A més a més, els grans esdeveniments esportius han ampliat les zones esportives de la ciutat, com la Vila Olímpica o la Vall d’Hebrón.

I en quart lloc, fomenten l’esport, especialment el d’alta competició, ja que les proves necessiten uns bons resultats esportius per donar millor imatge de la organització; la prova és que la Copa del Món de Futbol del 82 va tenir una organització molt bona, però com que l’equip d’Espanya va fer el ridícul, esportivament parlant, aquella Copa es recorda com un gran desastre.

Final ISU Grand Prix Barcelona 2014 (imatges de BTV)

Tots aquests aspectes positius fan, per contra, que moltes ciutats intentin també aconseguir l’adjudicació dels esdeveniments esportius, creant-se una gran competència que incrementa els costos, perquè les Federacions Internacionals exigeixen uns cànons econòmics cada cop més elevats, i uns serveis i característiques de les instal·lacions cada cop més costosos; de vegades “ens ho hem de pensar molt” abans de presentar una candidatura, especialment davant les ofertes desmesurades de ciutats de països emergents, amb diners fàcils; un exemple: pels Campionats del Món d’Atletisme del 2019, Barcelona va presentar una proposta valorada en 50 milions d’euros; i els va guanyar Doha, una ciutat que va presentar una proposta de 120 milions.

Com a reflexió final, en Jordi Vallverdú va indicar que Barcelona ha de renunciar a competir econòmicament quan els costos son desproporcionats, i contrarestar les ofertes d’altres amb l’actuació d’un lobby esportiu, creat a partir de l’experiència dels molts dirigents que tots els esdeveniments esportius han generat aquests anys a la nostra ciutat: lobby que amb els seus contactes internacionals ajudi a influir sobre els òrgans de decisió de cada esdeveniment, i també faciliti la captació d’alts nivells de patrocini que permetin completar les candidatures.

Jordi Vallverdú signant al Llibre d’Honor de la tertúlia

Després de la intervenció del conferenciant, que va ser seguida amb molt d’interès, es va obrir un debat, durant el qual el senyor Vallverdú va tenir ocasió de contestar a les diverses intervencions dels tertulians sobre el Campionat del Món de Natació del 2013, el Jocs del Mediterrani Tarragona 2017 i altres temes relacionats amb la gestió de grans esdeveniments esportius. Finalment, va signar el Llibre d’Honor de la tertúlia, i es va fer la corresponent foto de família amb els assistents.

Pere Alcober: “L’esport, una eina per construir ciutat”

Octubre 6, 2014Abril 8, 2015 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 29 de setembre de 2014

Miquel Àngel Barrabia, un dels Coordinadors de la tertúlia, va iniciar la reunió saludant els assistentes i agraint al senyor Pere Alcober i Solanas haver acceptat intervenir com a ponent a la tertúlia “Esports i Ateneu”. Va fer esment a la seva condició de contertulià des de la posada en marxa d’aquesta tertúlia a l’Ateneu Barcelonès i va remarcar la importància que suposa per a la tertúlia comptar com a contertulians habituals a alguns dels ponents que ja hi han intervingut com és el cas d’en Manuel Ibern i en Andor Serra o de propers ponents com la doctora Carmen Salcedo, agraint també a tots ells la seva assistència.

Pere Alcober i Solanas

Tot seguit, l’altre Coordinador de la tertúlia, Xavier Bachs, va fer la presentació del conferenciant i va dir que Pere Alcober va néixer a Barcelona l’any 1949, al barri de Sants. Es declara com a santsenc i barceloní de cap a peus i n’ exerceix.

Des de jove participa en el ric món associatiu del barri de Sants. Desenvolupa la seva vida professional en la indústria del moble i del disseny, en els darrers anys en aquestes activitats com a empresari.

Vinculat a l’Ajuntament de Barcelona des de l’any 1983 com a membre del Consell Municipal del Districte de Sants-Montjuïc, l’any 1995 l’Alcalde Pasqual Maragall li proposa formar part de les llistes electorals socialistes i surt escollit regidor.

En el període 1995-2011 forma part dels diferents equips polítics dels alcaldes Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu, exercint diferents responsabilitats bàsicament en els camps de la participació ciutadana, la cooperació i l’esport.

En Pere Alcober ha viscut i ha estat protagonista en primera persona de la política municipal a Barcelona des del restabliment de la democràcia als ajuntaments (1979) fins el 2011. Com a responsable directe d’un territori concret, el Districte de Sants-Montjuïc al qual està històricament vinculat, així com per la seva decisiva intervenció en els àmbits de la participació ciutadana, la cooperació i l’esport de la ciutat, en Pere Alcober disposa d’una experiència i d’una visió immillorables per parlant-se de l’esport com a eina per construir ciutat .

Pere Alcober inicia la seva intervenció agraint a l´Ateneu Barcelonès la creació d´aquestes tertúlies que permeten disposar d’un espai de coneixement i debat on tractar la temàtica esportiva des de diferents vessants.

Seguidament el ponent va dir, a títol d’introducció, que “en les tertúlies celebrades el passat curs, s’han tocat molts temes relacionats amb l’esport, segur que en la meva exposició, encara que de passada, en faré menció a alguns d’ells. Hem vist en els dinar-tertúlia anteriors la diversitat del món de l’esport. Avui m’agradaria fer-ho des d’una visió global que ens faci entendre i reflexionar sobre l’esport com a eina per construir ciutat. Però quina ciutat?. Com la definirem?. Una ciutat equilibrada, una ciutat saludable, una ciutat inclusiva, una ciutat desenvolupada social i econòmicament, una ciutat basada en valors, una ciutat educadora i educada, una ciutat on l’urbanisme es posa al servei dels ciutadans, una ciutat associativa, una ciutat en la qual el disseny del seu futur sigui compartit per tots i totes, una ciutat cosmopolita i diversa, una ciutat de referència internacional, en resum una Barcelona no tan sols capital de Catalunya, si no una ciutat de referència al món; aquest món on les ciutats estan destinades a jugar cada cop més un paper de present i de futur fonamental. Així doncs, s’ha de valorar si l’esport, en aquesta definició feta anteriorment, hi pot jugar un paper clau, si pot ajudar a construir permanentment aquesta ciutat que volem i, al meu parer, la resposta és rotundament sí.”

En Pere Alcober va fer esment a la importància que l’esport ha tingut i té per a la ciutat de Barcelona des de mitjans del segle XIX i, sobretot, a partir de principis del segle XX, quan neixen molts dels clubs de tota mena que encara avui segueixen actius i juguen un paper de cohesió i relació social molt important, com en el seu moment van jugar o segueixen jugant els Cors de Clavé, els Centres Culturals, els Centre Obrers, els Ateneus i les Biblioteques Populars entre d’altres, llocs on es socialitza el saber, les penes i alegries i es comparteixen il·lusions.

“Tot això i molt més és el que jo defenso que va donar sentit i raons profundes a aquesta ciutat per, després de diferents intents, ser Ciutat Olímpica el 1992. Els Jocs Olímpics no són un bolet si no una conseqüència lògica, ben guanyada per la nostra història. Segurament per això varen ser tan especials i reconeguts encara avui a tot el món, varen ser un jocs amb ànima!”, va manifestar.

Pere Alcober durant el debat

El ponent va continuar la seva intervenció afirmant la necessitat que l’esport sigui un dels eixos estratègics del govern de la ciutat, sempre comptant amb tots els seus diversos agents, per la potent eina en què aquest s’ha convertit. Per aquest motiu, l’any 2003 es va impulsar des de l’Ajuntament de Barcelona el 1er. Pla Estratègic de l’Esport de Barcelona. En la seva elaboració hi van participar, durant molts mesos, més de 400 persones de tots els sectors (institucions, clubs, universitats, esportistes, educadors, empreses, mitjans de comunicació, gestors esportius, etc.) per tal d’identificar i definir tant els objectius que ens fixàvem com els instruments amb els quals ens havíem de dotar per fer-ho. Aquest va ser el primer pla estratègic d’una ciutat en l’àmbit de l’esport.

En Pere Alcober va fer especial incidència en la necessitat de conèixer amb profunditat la realitat esportiva de la ciutat per tal de poder definir polítiques actives en l’àmbit de l’esport i destacà que en el període 2003-2011, entre d’altres, es constituí i posà en marxa l’Institut Barcelona Esports, s’encarregà una Enquesta d’Hàbits Esportius a Barcelona, s’elaborà el Mapa d’Equipaments Esportius, s’aprovà el Pla de l’Esport en Edat Escolar de la ciutat de Barcelona, s’impulsaren tot tipus de programes i activitats esportives (esport adaptat, esport i dona, esport i gent gran, esport i salut, esport i valors), es treballà en el reconeixement de l’esport que es duu a terme en la ciutat i, per altra banda, la internacionalització de Barcelona per mitjà de l’esport.

“El 25% de l’associacionisme de la ciutat correspon a associacionisme esportiu, d’acord amb l’Enquesta d’Hàbits Esportius realitzada l’any 2006 el 64,6% dels seus habitants practicaven activitats físiques i esportives i un 75% utilitzaven l’espai públic per fer-ho”. En aquest sentit, ressaltà el pes de la pràctica esportiva a Barcelona i la importància que té l’espai públic en aquesta. “Això ens obre la possibilitat de reflexionar quant n’és d’important que en el disseny urbanístic es tingui en compte aquests usos, o el paper que juga aquesta conjunció d’espai públic-esport, la socialització de l’espai i la creació de xarxes socials”, va dir. I recomanà la lectura dels monogràfics “Els espais públics urbans i l’esport com a generadors de xarxes socials a les grans ciutats: El cas de Barcelona” de Núria Puig i Gaspar Maza i “Barcelona, immigració i cultures esportives: estudi per determinar criteris d’intervenció i promoció esportiva” de Martí Niubò i Bruno Avelar.

El ponent també es va referir a la col·laboració públic-privat en el model de gestió d’equipaments esportius municipals de la ciutat de Barcelona, el qual fa possible compatibilitzar estructures de gestió àgils i alhora el manteniment d’activitats i programes d’interès social (114 unitats de gestió, 180.000 abonats, gairebé 400.000 usuaris, 2.000 llocs de treball) i l’existència de més de 1.600 espais esportius en instal·lacions de titularitat pública a la ciutat. A aquesta oferta pública, cal afegir els equipaments esportius privats, alguns d’ells amb una oferta també molt important (70.000 abonats).

En Pere Alcober també fa esment tant al gran nombre de programes esportius, especialment als destinats a infants en edat escolar (en horari lectiu i en horari extraescolar) i als destinats a col·lectius i sectors de la població específics, així com a la gran quantitat d’esdeveniments esportius d’alt nivell i d’altres científics o artístics vinculats a l’esport que cada any se celebren a la ciutat de Barcelona.

D’altra banda, destaca l’important nombre d’esdeveniments esportius excepcionals i de primer nivell internacional celebrats a la ciutat de Barcelona en els darrers anys, resultat d’un esforçat treball que ve de lluny i què han estat possibles per la clara aposta que la ciutat va fer en l’àmbit de l’esport. Entre d’altres, fa esment a una etapa del Tour de França i a la Final de la Copa Davis (2009), el Campionat d’Europa d’Atletisme, la Final Four de Beisbol i la Barcelona World Race (2010); el Campionat del Món d’Snowboard, la Final Four de Bàsquet i una prova de la Copa del Món d’Escalada (2011); la Copa del Món de Vela 4.70, el Campionat del Món Júnior d’Atletisme i la celebració dels actes del Centenari de la IAAF (2012); el Campionat del Món d’Handbol i els Campionats del Món de Natació (2013) i la Copa del Món de Bàsquet (2014).

Per acabar, en Pere Alcober sentencia: “es pot dir que de la mateixa manera que la lírica no es només el Liceu, l’esport no es només el futbol i el Barça, encara que si llegeixes la premsa esportiva això sembla”.

Una vegada acabada la seva intervenció, va seguir un debat en el qual van participar els assistentes. Seguidament, es va fer la corresponent foto de “família”.

Per als interessats s’inclou el document Anuari Estadístic Esports Barcelona 2010.

Foto de “família” dels assistents a la tertúlia del 29 de setembre

Andor Serra: “Barcelona World Race: l’univers de la vela oceànica”

febrer 9, 2014Abril 8, 2015 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 25 de novembre de 2013

Al voltant d’una vintena d’ateneistes aficionats a l’esport ens vam reunir el passat vint-i-cinc de novembre a les dues en punt de la tarda per escoltar la xerrada d’Andor Serra sobre la Barcelona World Race.

El nostre ponent, Andor Serra Merckens, és nascut a Barcelona l’any 1963, on va cursar estudis d’arquitectura tècnica (Universitat Politècnica de Catalunya). Posteriorment, va fer el Màster en Gestió Econòmica d’Entitats Esportives de la Universitat de Barcelona. Ha dedicat tota la seva vida a la vela, tant en la vessant d’esportista com en la de gestor. Va ser campió del món de la classe olímpica Flying Dutchman l’any 1987, fent parella amb Luis Doreste. Va ser director de vela als Jocs Olímpics de Barcelona, director gerent de la Federació Catalana de Vela (FCV) i comissari del Festival del Mar dins del Fòrum de les Cultures del 2004. Des de l’any 2005 és director general del Consorci El Far i de la Fundació per a la Navegació Oceànica de Barcelona (FNOB). És membre de la ISAF (International Sailing Federation) i de la IMOCA (International Monohull Open Classes Association). D’entre les distincions rebudes, té la insígnia d’or de la FCV, el Diploma al Mèrit Olímpic, la Medalla al Mèrit de la Real Federación Española de Vela (RFEV) i recentment (2011) va ser distingit com a Millor Dirigent Professional de l’Associació Catalana de Dirigents de l’Esport. Aquests darrers anys ha participat activament en la constitució del Barcelona Clúster Nàutic, format per trenta-cinc empreses i entitats , que pretén posicionar Barcelona com a referent del sector nàutic.

El primer en prendre la paraula va ser el contertulià habitual Pere Alcober, persona clau en la posta en marxa d’aquest projecte des de l’Ajuntament de Barcelona, i que com preàmbul ens va explicar que la Barcelona World Race és una competició organitzada per la FNOB. L’origen d’aquesta iniciativa cal buscar-lo a la candidatura de Barcelona per a l’America’s Cup. Es va plantejar com a objectiu crear algun esdeveniment que no existís i que fos “propietat” de Barcelona, i així és com va néixer aquesta volta al món “a dos”.

Miquel Àngel Barrabia, Andor Serra i Pere Alcober

Posteriorment, el coordinador de la tertúlia, Xavier Bachs, va fer una breu introducció assenyalant que el títol escollit per a la tertúlia d’avui, “Barcelona World Race, l’univers de la navegació oceànica” no és un joc de paraules. Des del Consorci El Far (on hi són presents l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i el Port de Barcelona) i des de la FNOB (de la qual en són patrons l’Ajuntament de Barcelona, Fira de Barcelona, l’Autoritat Portuària i la Cambra de Comerç), a més d’organitzar-se un gran esdeveniment esportiu: la regata Barcelona World Race, volta al món a vela, a dos, sense escales, a bord dels vaixells Open 60 dins del calendari internacional IMOCA, s’han desenvolupat tot un seguit de projectes, programes i iniciatives que inclouen la celebració d’altres esdeveniments esportius relacionats amb la vela; programes formatius, educatius i de conscienciació en el respecte al medi ambient de mars i oceans; programes de recerca i investigació de noves tecnologies, reciclatge i reutilització, medicina a distància, energies renovables, etc. S’ha cercat la implicació i col·laboració del teixit universitari, institucional i empresarial per a la creació de projectes de valor. Tot un univers!

Andor Serra durant la seva intervenció

Un cop finalitzats els preàmbuls, l’Andor Serra va prendre la paraula per donar-nos unes pinzellades sobre la història de la relació entre l’esport de la vela i la ciutat de Barcelona. Va destacar la importància de la base, el planter de la vela, que s’havia abandonat en dècades anteriors. Inicialment, la vela dels Jocs Olímpics de Barcelona no s’havia de fer a la ciutat, sinó que es pensava buscar una sub-seu. Dins el món de la vela es va produir una reacció contra aquesta decisió, que finalment va poder ser rectificada. La conseqüència immediata va ser la creació del Centre Municipal de Vela ubicat al Port Olímpic de Barcelona. A partir d’aquell moment es va començar una important tasca de foment del planter, perquè la realitat era que aleshores el món federatiu estava molt més enfocat en guanyar medalles que no pas a crear base. Com a mostra d’això és que no hi havia cap possibilitat d’iniciar-se a la vela passats els vint anys d’edat. Així doncs, Barcelona va poder comptar amb una iniciativa pionera en el foment de la pràctica de la vela.

L’embrió de la Barcelona World Race es va crear per donar contingut al Fòrum 2004 i havia de ser una regata que sortís un cop acabat el Fòrum per “explicar al món” el que s’havia dit als actes culturals. Després d’aquella idea inicial, l’activitat va quedar aturada. Temps més tard va venir la candidatura a l’America’s Cup, que es va perdre tenint molts elements en contra (l’elecció final va ser entre València i Palma). Sens dubte, el projecte de Barcelona era el millor dels presentats en aquella edició de 2007, però van pesar més d’altres factors. Suïssa havia d’organitzar-la atès que una embarcació d’aquell país havia estat la campiona de l’edició anterior, però per raons obvies els era impossible. Va posar a subhasta els drets i Barcelona va presentar un projecte que anava molt més enllà de l’esport. Els suïssos consideraven que el millor projecte era el barceloní, però ben aviat van comprovar com de lentes eren les decisions de les administracions sobre la candidatura de Barcelona respecte a la de València.

Més tard va sorgir la possibilitat d’organitzar la Volvo Ocean Race, una volta al món a vela patrocinada pel fabricant suec d’automòbils. Els drets per a organitzar-la ascendien a sis milions d’euros, més dos milions d’euros de cost. Aquestes xifres tan elevades van fer que Barcelona hi renunciés i decidís crear algun esdeveniment propi. L’esdeveniment triat seria una volta al món “a dos” que tingués Barcelona com a punt de sortida.

El primer debat va ser pel nom: “Barcelona” o “Catalunya”. Finalment es va triar Barcelona World Race per la gran projecció internacional de la ciutat. Inicialment, i per tal de fer un esdeveniment d’alt nivell, es van cedir part dels drets a OC Events, empresa vinculada a la navegant en solitari Ellen MacArthur, però a la segona edició es van recomprar. La primera edició, la 2007/08 va tenir nou vaixells participants, la segona, la 2010/11, catorze, i la tercera, que s’iniciarà a finals del 2014, en tindrà al voltant de dotze.

Recorregut de la primera edició de la Barcelona World Race

El primer patrocinador destacat en arribar va ser Danone, al qual s’anirien unint després molts d’altres que han fet possible l’existència d’aquest esdeveniment, sent els patrocinadors principals de la regata 2010/2011: Estrella Damm, Renault i Johnson&Johnson. Un altre aspecte important de la Barcelona World Race és la quantitat d’actes paral·lels que s’hi fan, com per exemple el projecte “Vela oceànica i medi ambient”. Les embarcacions fan una tasca científica com és la captació de mostres de salinitat de l’aigua (per estudiar el canvi climàtic), captació de partícules de plàstic, etc. Un seguit d’activitats d’acord amb la Unesco on s’aprofita que les regates passen per trams que no estan a l’abast de les navegacions comercials.

Sortida de la primera edició de la Barcelona World Race

Alguns dels vaixells de la Barcelona World Race 2007-2008

Després de les paraules d’Andor Serra es va obrir una tertúlia molt animada que es perllongaria fins ben passades les quatre de la tarda.

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 25 de novembre 2013

Novembre 8, 2013Abril 7, 2015 / esportsateneu / Deixa un comentari

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 25 de novembre – Sala Pompeu Fabra, 14 h.

Barcelona World Race, l’univers de la navegació oceànica

Amb: Andor Serra, director general de la Fundació per a la Navegació Oceànica de Barcelona, director de vela als JJOO de Barcelona’92 (1988-1992), director general de la Federació Catalana de Vela (1992-2000)

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

Josep Lluís Vilaseca: “La crisi econòmica en l’esport i la bombolla futbolística”

Novembre 8, 2013Abril 8, 2015 / esportsateneu / Deixa un comentari

ESPORTS I ATENEU del 28 d’octubre de 2013

Miquel Àngel Barrabia, un dels Coordinadors d’”Esports i Ateneu” va iniciar la reunió saludant els assistentes; seguidament, informà que acaba de publicar-se un llibre sobre Paulino Alcántara, “Paulino, el primer crac de la història del Barça”, del que és coautor el company de la Tertúlia David Valero i l’escriptor Àngel Iturriaga; comunicà també que la propera tertúlia se celebrarà el dia 25 de novembre sobre “Barcelona World Race, l’univers de la navegació oceànica”; a càrrec d’Andor Serra Merckens.

Josep Lluís Vilaseca i Guasch

Seguidament, l’altre coordinador de la tertúlia, Xavier Bachs presentà el conferenciant, Josep Lluís Vilaseca, de qui va dir que és advocat; mutualista i polític; barceloní i barcelonista. Vinculat al món de l’esport des de jove, va ser membre de la Junta Directiva del FC Barcelona de 1966 a 1977, sota la presidència d’Agustí Montal. Director General d’Esports i posteriorment Secretari General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya des de 1980 a 1995 durant un període altament fructífer de la política esportiva catalana, destacant-se especialment per la dotació d’equipaments esportius a una bona part del territori català, la creació de l’INEFC, del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i la candidatura, procés d’organització i celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona’92. Va ser també diputat per CiU al Parlament de Catalunya des de 1995 a 1997; Jurat dels premis de la Fundación Príncipe de Asturias; i membre de la Comissió Jurídica i de Disciplina de la UEFA. Està en possessió de la Creu de Sant Jordi, de l’Ordre del Mèrit de la UEFA, i Medalla d’Or al Mèrit Esportiu de la Ciutat de Barcelona.

Actualment –va afegir-, és membre del Comité Olímpico Español, President del Tribunal Español de Arbitraje Deportivo d’aquest organisme i membre de la Comisión Directiva del Consejo Superior de Deportes, com a persona de reconegut prestigi en el món de l’esport. És també president de la Fundació Agrupació.

Tot seguit, va passar la paraula a Josep Lluís Vilaseca, el qual va iniciar la seva intervenció felicitant l’Ateneu per haver creat una tertúlia dedicada específicament al món de l’esport. Va indicar que la crisi ha afectat molt l’esport en general; però que l’esport català té unes arrels molt fondes tant en el temps como en la seva imbricació dins la societat civil, i va posar com exemple el Centre Excursionista de Catalunya, que ha anat creixent amb la ciutat, i té ja més de 150 anys. “En un país amb aquests arrels, -va dir-, l’esport no pot morir”.

No obstant, va advertir de que tant l’esport espanyol com el català han d’adaptar-se a la situació real actual, la d’una economia que està molt tocada, i d’una globalització que afecta tot el món, imposant uns canvis de mentalitat.Seguidament es va referir a la situació oficial de l’esport. El 1980 va ser nomenat Director General d’Esports, màxim responsable de l’esport a Catalunya, per un període de dos anys; però el seu mandat es va perllongar per tretze anys més (8 anys com a Director General d’Esports i 7 anys ja com a Secretari General de l’Esport), degut a la preparació i execució dels Jocs Olímpics del 92. Però després els Directors o Secretaris Generals només han estat de promig dos anys i escaig al càrrec; temps insuficient per poder dur a terme polítiques esportives sòlides.

I altre tant es pot dir del Consejo Superior de Deportes: des de 1980 han passat onze Secretarios de Estado: amb només dos anys de promig al càrrec és impossible dur a terme cap projecte.

El conferenciant va parlar després de la situació dels esports de competició, esports als quals es dedica una gran quantitat de diners i en els quals Catalunya es troba en primera línia. Hi participen en la seva dinamització l’INEFC amb el Centre d’Alt Rendiment, els ajuntaments, les diputacions i quasi totes les institucions.

Es va referir concretament al futbol, el motor i el tennis. Del primer va destacar que tenim el millor equip del món, el FC Barcelona, i que amb això queda tot dit. Referent al motor, el proper diumenge tindrem tres campions del món, cosa que no ha passat mai en cap país; i que ha estat possible per la gran tradició que el motor té a Catalunya, on l’afició ve de lluny;i n’és un exemple el RACC; el Circuit de Barcelona-Catalunya ha acabat de donar-li força.

En quant al tennis, va dir que els jugadors catalans ho han guanyat tot. I això només ho pot aconseguir un país com el nostre, amb una vocació i una afició tennística grans, que ha anat augmentant pas a pas, fins arribar al triomf; abocant-hi diners, es pot guanyar una o dues temporades; però els grans resultats només arriben amb paciència, i treballant-hi dur.

Miquel Àngel Barrabia, Josep Lluís Vilaseca i Albert Bayó

Es va referir seguidament, als Jocs Olímpics, va dir que Joan Antoni Samaranch, ens els va facilitar; i que els havia potenciat donant-los-hi l’enorme difusió internacional que ara tenen. Des dels Jocs del 92 hi ha un abans i un després de l’esport espanyol: varem aconseguir dotze medalles!

Finalment, Josep Lluís Vilaseca va referir-se a la bombolla futbolística. Va recordar que el futbol està regulat per les dues institucions privades (sense connotacions polítiques) més grans del món, la FIFA i la UEFA, que han aconseguit per als campionats mundials i la champions fama planetària.

La bombolla –va dir- sorgeix per la mentalitat de que sense futbol no es pot viure: la gent, si passa quinze dies sense partits, ja no sap de què parlar; això passava el segle passat i també passa ara, tots els governs han quedat atrapats, per aquesta realitat.

I la bombolla creix de forma accelerada. El 1990, quan els clubs de futbol devien 35.000 milions de pessetes (uns 210 milions d’euros), a més del deute a la Seguretat Social, Javier Gómez Navarro, que era Secretario de Estado de Deportes, va intentar frenar aquest desgavell, posant en marxa el pla de convertir els Clubs en societats anònimes, donant-los-hi més percentatge de les travesses, per sanejar els seus comptes, i per controlar-los. Però la cosa no va funcionar: el 2012 el deute havia pujat a 750 milions d’euros: una xifra de tal magnitud, que és impossible que els Clubs la puguin arribar a pagar mai.

Si una empresa deixa de pagar a Hisenda o a la Seguretat Social –va dir- l’embarguen i l’executen; però en el futbol és diferent. A Rafael Cortés Elvira, el Secretario de Estado que va aplicar la llei al Sevilla i al Celta, fent-los baixar a segona divisió per no haver regularitzat els comptes, li van organitzar tals manifestacions, que als pocs dies va haver de fer-se enrere, acabant per crear aquella estranya lliga de 22 equips.

El conferenciant va remarcar que tot això només s’explica “perquè és un problema polític, i no hi ha Govern que s’atreveixi a punxar la bombolla. Els Secretarios de Estado, quan arriben al càrrec, es troben amb aquest pastís; però com que només duren dos o tres anys, el deixen pel seu successor; i així seguim en aquesta situació d’incoherència”.

El senyor Vilaseca va acabar la seva exposició preguntant-se si la bombolla explotarà; però es va mostrar confiat en que no, i que s’intentarà desinflar-la poc a poc. Però per aconseguir-ho caldrà fer canvis extraordinaris, com organitzar una primera divisió de setze equips, que s’autofinancin; i que els equips es mentalitzin que els que no tinguin els comptes en ordre, o es regularitzen, o desapareixen.

Després de la molt interessant intervenció del conferenciant, es va establir un animat col·loqui, després del qual va firmar en el Llibre d’honor de la Tertúlia, i va posar amb els assistents per a la “foto de família”.

Josep Lluís Vilaseca signant el Llibre d’Honor de la tertúlia