ESPORTS I ATENEU del 27 de gener de 2014

En Pere Alcober va fer la presentació de la conferenciant, Alexandra Panayotou, que és una persona, va dir, que sempre somriu; que parla quatre idiomes i mig (el mig és el català), i que actualment resideix al Montseny.

Alex, que és com la coneixen els seus amics i en el món esportiu, va néixer a Irlanda l’any 1970, de família grega; va estudiar psicologia i filosofia, graduant-se amb matrícula d’honor. Va començar a córrer als 30 anys i en quatre anys va assolir un nivell esportiu d’elit. L’any 2004 va quedar 2a a la Marató de Barcelona i 4a als Campionats de Grècia de Marató. Des del 2006 es dedica en exclusiva a l’ultrafons, especialitzant-se en reptes en solitari associats a una causa solidària.

Alex, va dir en Pere Alcober, ha aconseguit finalitzar amb èxit tots i cadascun dels desafiaments que s’ha plantejat i mai ha abandonat en un repte o una cursa, demostrant que la seva capacitat de superació d’obstacles i el seu poder mental estan molt desenvolupats. En més d’una ocasió, ha arribat a la meta rient i plorant a la vegada: plors pel dolor i l’esgotament, i rialles per l’alegria del triomf.

Seguidament va recordar alguns dels més importants desafiaments:

• Ha recorregut 315 quilòmetres en solitari durant 50 hores en el Regne Unit, acabant en el camp del Norwich City.
• Ha enllaçat els 1.000 quilòmetres que separen els Pirineus d’oest a est en 12 dies.
• Ha cobert el trajecte Montserrat-Matagalls-Montserrat, 166 quilòmetres i més de 12.000 metres de desnivell, en menys de 28 hores.
• Palafrugell-Barcelona, 220 quilòmetres en solitari i sense parar, enllaçant amb la Marató de Barcelona, en 34 hores.
• Ha completat els 1.208 quilòmetres que separen Barcelona de Santiago de Compostela corrent durant 21 dies.
• Com a recolzament i promoció dels Campionats Europeus d’Atletisme de Barcelona (B10) que van tenir lloc l’any 2010, l’any 2009 va córrer 2.010 quilòmetres en 31 dies. D’aquesta experiència va néixer el llibre “La sonrisa del ultrafondo” que va donar nom a la “xerrada”.

En Pere Alcober va acabar la presentació indicant que, a més d’atleta d’alt nivell, l’Alexandra Panayotou es dedica actualment a programes d’excel·lència i a oferir conferències i sistemes de desenvolupament personal per a executius, compartint filosofia i valors.

Seguidament, la conferenciant va començar la seva intervenció referint-se als inicis de la seva carrera esportiva: “La gente que me conoce ahora piensa que siempre fui muy deportista; la realidad es que yo llevé, hasta los 30 años, una vida muy desordenada: fumaba dos paquetes diarios, salía casi cada noche de fiesta, no hacía ningún tipo de ejercicio; y aunque había acabado los estudios, no me veía capaz de hacer nada en la vida, no terminaba lo que empezaba, iba de fracaso en fracaso, i veía el porvenir muy negro … Pero nunca es tarde para cambiar, si uno se lo propone y se decide a afrontar y superar los obstáculos: esta es la lección que intento transmitir a la gente”.

Va referir que va anar a un gimnàs a “fer cinta” per estabilitzar el pes; el propietari, que ja havia fet dos cops la marató de Grècia, li va dir que participés en una carrera de pujada i baixada a l’Olimpo, 2.700 m.; es va inscriure, sense saber de què anava; només li van advertir que es talles les ungles dels peus, perquè s’acaba amb els peus sagnant; la pujada va anar relativament bé, però a la baixada estava tan esgotada que ja no podia ni caminar, anava mig arrossegant-se… i no obstant va arribar la segona. ¡Era el primer cop que acabava una carrera! I aquell dia va saber que tenia un do, un punt fort, i que calia aprofitar-lo.

“Mes y medio después hice mi primera maratón; llegué fresca y en buena forma, con 3h. 22m.; tanto, que me aconsejaron que participase en la Maratón de Grecia de 2004. Como le había cogido el gusto a correr, me apunté y, sin preparador ni fisioterapeuta, ni nadie de mi entorno que me dijese lo que tenía que hacer, corrí y quedé en cuarto lugar. Ese mismo año quedé segunda en la maratón de Barcelona”.

Va explicar que, després de patir una forta crisi en la seva vida privada, va decidir canviar el “xip” de la seva ment: tot i que estava travessant el pitjor moment de la seva existència, en una situació que creia que no tenia sortida, es va agafar a una cosa segura, la seva força mental; i començà a treballar en allò on sabia que era millor que els altres: la seva capacitat per córrer, l’ultrafons.

Després, va afegir, ha fet moltes maratons; i es prepara amb un programa estricte d’entrenaments: els dilluns i dimecres, corre 42 km.; els divendres, de 50 a100 km; i els dimarts i dijous, de 10 a25 km.  I així s’ha fet un lloc en el món de l’ultrafons, que ara és el seu esport favorit, on guanya les curses amb facilitat.

Va explicar, amb detall, com va realitzar alguns dels desafiaments, i com en cada un va haver de posar a prova la superació, l’autodisciplina, etc. valors que són importants en l’esport, però que són encara més importants en la vida quotidiana.

“En Barcelona, a finales del 2007, -va afegit-, me llegó la idea de unir el deporte con las causas solidarias; por ejemplo, salí desde aquí sola, con mi mochila, para hacer los 1.208 km. del Camino de Santiago, corriendo durante 21 días; para mí fue como un peregrinaje. Luego, me he ido planteando retos cada vez más difíciles; porque cada carrera representa vivir unos días en el infierno, inmersa en una burbuja de dolor y sufrimiento; y siempre han sido actuaciones a favor de causas solidarias”.

Va acabar la seva intervenció dient que aquests nous reptes solidaris els afronta amb l’idea de que és el millor que pot fer. La seva filosofia és l’excel·lència:  no només intenta guanyar, sinó que hi posa el major esforç; si acceptem un repte, hem de dedicar-li totes les forces, i pensar que no ho fem només per nosaltres sinó també perquè tenim un compromís amb una causa solidària o en les persones del nostre entorn.

En acabar la conferència, es va obrir un torn d’intervencions dels oients, que va donar pas a un interessant debat.