Mes: Març \22\+00:00 2014

Acte final de campanya de Futur Ateneu

/ espaiateneu / Deixa un comentari

Brillant final de campanya de la candidatura Construïm el futur a l’Ateneu

L’equip i el programa de la candidatura Construïm el futur a l’Ateneu es van exposar de manera brillant i contundent en els dos darrers actes de la campanya, que encara ara la seva recta final, a quatre dies de la jornada electoral. El dimecres 19 de març va tenir lloc un debat cara a cara entre els dos candidats, Josep Maria Carreras i Jordi Casassas, moderat de forma impecable pel periodista Eduard Berraondo i amb una nodrida assistència d’ateneistes. Al llarg del debat,  es va evidenciar l’existència d’un amplíssim programa, treballat i detallat, en contrast amb la candidatura oponent.

???????????????????????????????????????????????????????????????
En l’acte del dijous, 20 de març, en canvi, es va posar de relleu la alta qualitat personal, professional i intel·lectual de l’equip. Tots els candidats van ser presentats, d’un en un, i van intervenir per destacar diversos aspectes de la proposta per al futur de l’Ateneu. L’acte, presidit per una senyera, el va conduir el periodista i candidat Vicent Sanchis, que va anar cridant a l’escenari tots els seus companys d’equip, d’un en un.

RIMG0078RIMG0006RIMG0061

RIMG0065???????????????????????????????????????????????????????????????RIMG0018   En el transcurs de l’acte es van poder visionar videos dels presidents Oriol Bohigas i Francesc Cabana, ambdós compromesos amb la candidatura de Josep M. Carreras, a la qual donen suport sense matisos. Bohigas i Cabana, que van ser presents a l’acte, van manifestar de manera personal i directa el seu suport al candidat a succeir-los, en un ambient distès i amb un excel·lent bon humor.

RIMG0091  L’acte va finalitzar amb un parlament de Carreras, que va voler posar de relleu la qualitat de l’equip, al qual va agrair la feina feta durant els més de dos mesos de treball per construir la candidatura. Va agrair a tots els socis el suport que estava rebent l’equip i va fa una nova crida a la participació en les eleccions, tot demanant el vot per garantir i preservar el futur de l’Ateneu i per comprometre l’entitat amb el país.

Comparteix:

Crònica del segon acte de campanya de la candidatura CONSTRUÏM EL FUTUR A L’ATENEU

/ espaiateneu / Deixa un comentari
ATN1

Crònica del segon acte de campanya: compromís nacional, radicalitat democràtica i innovació cultural

 17 de març de 2014

“Com creiem que ha de ser la programació cultural de l’Ateneu els pròxims tres anys?” Amb aquesta pregunta ha obert Pep Montes, candidat a Vicepresident primer, el segon acte públic de la candidatura Construïm el futur a l’Ateneu, davant dels socis que omplien de nou la sala Verdaguer. Però no només de cultura s’ha parlat durant l’acte: avui s’ha confirmat que l’Ateneu Barcelonès forma part del Pacte Nacional pel Dret a Decidir des de setembre de 2013, moment en què l’actual junta directiva en va aprovar l’adhesió.

Tots els que hi hem assistit coincidiríem a dir que ha estat un acte amb molt de contingut, profund i àgil, en què s’han anat desglossant els eixos que regiran la gestió cultural de l’Ateneu si guanya aquesta candidatura. A més de Pep Montes hi han intervingut Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Miró i candidata a una de les vocalies,  el tecnoantropòleg Ricard Faura, la candidata a bibliotecària Mina Pedrós, el sociòleg Miquel-Lluís Muntané, el consultor en comunicació Jesús Conte i el periodista Vicent Sanchis.

Pep Montes, ha destacat dues idees centrals de l’equip de Josep Maria Carreras per a l’organització de la seva oferta cultural: la radicalitat democràtica i la voluntat propositiva.

Per explicar el que la candidatura entén per radicalitat democràtica ha posat tres exemples: ”Primer, el Baròmetre Ateneu. Intentarem posar en marxa un dispositiu que ens permeti fer consultes fàcils al soci, periòdiques, en funció de les necessitats. Tenim eines per fer-ho d’una manera àgil”.

“En segon lloc, la reforma, millora o suport a les seccions de la casa: una de les primeres accions de la nova junta seria convocar els ponents de totes les seccions i consensuar amb ells la reforma que sigui necessària.”

I, finalment,  donar suport al Govern i a les institucions posant l’Ateneu i els seus recursos al servei de moviments com ara el procés de construcció nacional: “Oferiríem l’Ateneu a qui en cada moment governi, posant les nostres instal·lacions a disposició de les institucions del país. Així, l’Ateneu podria arribar a ser, per exemple, un espai logístic per a la celebració de la consulta prevista per al 9 de novembre, si és que finalment s’arriba a realitzar. Una actuació d’aquesta importància, però, requeriria, segons Montes la consulta prèvia als socis.

Futurateneu

Respecte la “Voluntat propositiva” Pep Montes ha explicat que “no tenim ganes que l’Ateneu funcioni a remolc d’estímuls externs sinó que ha de tenir un projecte propi, ben definit. Volem ser propositius, que l’Ateneu sigui un espai de construcció de projectes que l’entitat podrà oferir al país.  Per què no intentem que el principal valor de l’Ateneu, el debat i el diàleg, siguin la llavor de projectes de futur per als país?”

També ha repassat dues línies de debat que es volen desplegar al llarg dels propers tres anys: sobre el sistema cultural català i sobre el model de ciutat per a Barcelona: “Triarem 15 temes centrals per a cada un dels dos àmbits, convidarem experts i construirem propostes plurals. Arribarem a final de mandat amb dues propostes articulades sobre cultura catalana i model Barcelona.”

Pep Montes ha tancat la seva intervenció remarcant que l’Escola d’Escriptura “s‘ha convertit en un dels grans puntals de la casa i cal continuar potenciant-la. També intentarem agrupar esforços de l’Escola d’Escriptura amb les associacions d’escriptors que allotgem.”

A continuació Mina Pedrós, candidata a Bibliotecària, ha destacat: “Utilitzarem les noves tecnologies per gestionar els préstecs, potenciarem el premi Creixells i intensificarem les campanyes d’apadrinament per a restauració de volums històrics. Realitzarem activitats d’alfabetització digital. Seguirem potenciant l’arxiu de la paraula, que atresora conferències celebrades des de 1974. Potenciarem la pàgina web. Ens prepararem per al llibre electrònic. Promourem acords amb centres acadèmics per incentivar la recerca amb materials de la nostra biblioteca.”

També ha afegit que la filosofia  de la candidatura és la d’un Ateneu del soci per al soci: “Volem donar suport incondicional al desenvolupament de les tertúlies, propiciar el contacte personal dels membres de la Junta amb els socis, a través d’un ‘Cafè amb el soci i instaurar un ‘Speaker’s Garden’, on els socis que ho desitgin tinguin la possibilitat d’expressar-se”.

Futurateneu2

Rosa Maria Malet ha començat la seva intervenció amb un relat personal:  ”Sóc ateneista des de fa relativament poc temps, me’n vaig fer a l’època d’Oriol Bohigas. Per la meva professió, pels vincles amb l’art contemporani des de la generació de Joan Miró fins ara, per l’exemple de personatges a qui he tingut la possibilitat de conèixer, crec que és molt el que des de l’Ateneu es pot fer en el sentit d’apropar artistes contemporanis a la institució i d’aquesta manera contribuir a garantir la continuïtat generacional. És molt el que els artistes visuals poden aportar i crec que aquesta pot ser l’aportació que jo puc fer”. I ha acabat amb una recomanació: “Vegin la pàgina web de la nostra candidatura.”

Per la seva banda, Ricard Faura ha destacat que  centra la seva participació en la candidatura en diversos conceptes: “El privilegi de viure en aquesta ciutat i en aquest país en què estan passant coses impactants, de formar part de la candidatura amb membres d’un gran valor humà i cultural: creiem que la construcció d’un país comença on som, en el nostre cas a l’Ateneu”.

També ha ressaltat que “els membres de la candidatura hi som perquè creiem que la feina que s’ha fet aquests anys encara pot anar endavant, que podem aprofitar l’impuls de Barcelona i un moment en què, malgrat la situació econòmica, tenim una il·lusió per fer coses noves i transformar el país.”

Respecte la nova societat del coneixement a l’Ateneu , Faura ha proposat l’extensió de la connectivitat: “Aquest edifici té dificultat a nivell de wifi per l’augment dels usuaris i pel volum de les parets; potenciarem la banda ampla per poder fer retransmissions en streaming. Aprofitarem la comunitat de gent que som socis de l’Ateneu per crear un ‘núvol de l’Ateneu’: que la gent hi pugui dir la seva i fent cròniques del que es fa a l’Ateneu, que després difondríem”.

“D’altra banda, molts dels socis estan en situació econòmica complexa però tenen projectes per tirar endavant: farem que compartir l’espai pugui ajudar també a crear nous projectes entre tots; serà el projecte de cotreball o coworking de l’Ateneu”.

Miquel-Lluís Muntané ha recordat que “queda una setmana per les votacions i per decidir qui volem que es posi a la sala de màquines d’aquest Ateneu que tant estimem. Un dels eixos d’aquest equip de treball és l’equilibri, treballem sobre la idea de l’equilibri: no venim a capgirar les coses, som un equip humà que valorem les moltes coses que s’han fet bé en aquestes últimes juntes directives i volem potenciar tots aquests avantatges que ens hem trobat. Però al mateix temps la majoria dels membres som nous, entrem amb noves vivències i propostes. Volem aprofitar tot allò de bo que ens hem trobat però no ens sentim dependents de cap acció.”

Muntané ha afegit que “hem dedicat moltes energies i molta il·lusió a elaborar un programa, si alguna cosa no falta són projectes i idees. Tenim molt clar que aquest progrés el volem aconseguir d’una manera adequada a la realitat social i econòmica que ens imposa el moment que vivim”.

En tercer lloc ha destacat la idea d’equilibri: “L’Ateneu és un bullir constant d’idees i propostes. I de seccions per camps especialitzats, que volem potenciar. Aquesta realitat ha de conviure amb el fet que l’Ateneu sigui un centre indiscutible de la vida cultural i social de Catalunya. Que sonin a Barcelona les veus de l’Ateneu però que aquí rebem les veus que sonen a Catalunya”.

I ha acabat amb una cita de Josep Maria de Sagarra: “La vida val quan un la fa ben plena, quan un li va enriquint tots els moments”. “Aquesta proposta de vida útil en el nivell individual i col·lectiu és l’esperit que volem imprimir aquest equip humà si ens feu confiança, fer la vida d’aquesta casa més plena i més rica, entenent que la riquesa per antonomàsia és la cultural.”

En el seu torn, Jesús Conte ha fet memòria personal: ”Sóc un barceloní que la primera vegada que vaig venir a l’Ateneu va ser per veure Helène René, À nous la liberté de René Clair l’any 1973. És un honor formar part d’aquesta candidatura plural i equilibrada. Intentaré ajudar l’Ateneu a tenir una major projecció exterior. La meva il·lusió és que l’Ateneu Barcelonès sigui un punt de referència de la vitalitat cultural, científica i econòmica de Barcelona. Que els grans avenços passin també per l’Ateneu. Que l’Ateneu aplegui aquesta voluntat de ser capdavanter d’aquests grans avenços. I això com es fa? Que vinguin els periodistes? Sí. Però sobretot que l’Ateneu funcioni com una agència d’informació, a partir de la feina que ja s’està fent. No només anunciar les activitats que es fan sinó treure’n un profit posterior. Seríem una font informativa més sobre allò que passa a l’Ateneu”. Conte també ha aposta perquè els socis vinculats siguin els primers prescriptors de l’Ateneu.

ATN1

Ha tancat el torn d’intervencions el periodista Vicent Sanchis: “Quan Josep Maria Carreras em va dir de formar part de la llista no se m’havia passat pel cap, perquè jo a l’Ateneu hi estic bé en el dia a dia. Però vaig pensar vàries coses:

– És veritat que és una llista de continuïtat però és de continuïtat en l’encert. Ja m’estaria bé que fórem capaços de mantenir les grans virtuts de la gent que ens ha precedit, adaptada als nous temps. En aquest context la paraula continuïtat no em fa gens de mal. En alguns àmbits hem de mantenir el que hem fet bé i mirar de continuar-ho.

– En la nostra candidatura alguns hi veuen una llista de tecnòcrates. Però pel to, l’encert i la il·lusió de cada membre de la candidatura, aquí més enllà de gent amb capacitat hi he trobat gent amb ànima.

– El tercer punt d’acceptació va ser el programa, una visió de com ha de ser l’Ateneu per continuar sent bo i millorar. M’hi sent totalment a gust. Si es pot combinar amb la realitat de les noves tecnologies, encara millor.

– I el punt definitiu va ser  la transversalitat: la prioritat ha de ser l’Ateneu. A la llista hi ha sensibilitats diferents i estic content que sigui així. Catalunya viu moments extraordinaris, hi ha uns mínims: vivim en un país i com a nació tenim dret a decidir, a l’autodeterminació, a saber què volem fer de nosaltres mateixos. Això ens uneix, i tots volem que l’Ateneu sigui un espai amable. Tant de bo altres espais fossin tan amables a la diversitat!

-He trobat socis que m’han dit: “Vicent, no serà que t’has equivocat de llista?” Però jo els contesto: “No serà que t’has equivocat d’entitat?” La nostra llista sintonitza amb l’essència de l’Ateneu com a espai amable i obert a la diversitat”.

Atenent una pregunta formulada per un dels assistents a l’acte Vicent Sanchis a deixat enrera qualsevol dubte sobre compromís amb el país i amb la construcició nacional de l’Ateneu i de la candidatura. Ha deixat clar que el mes de setembre de 2013 la junt directivva de l’entitat va acordar adherir-se al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i l’actual president de l’entitat, Francesc Cabana, ho va comunicar personalment al Conseller de la Presidència de la Generalitat, Francesc Homas, i al coordinador del Pacte Nacional, Joan Rigol, tot oferint-los els espais i els recursos de l’Ateneu per a desplegar i potenciar el projecte.

Pep Montes ha reprès la paraula per recordar que el president Oriol Bohigas deia: “Hem de pencar molt però si no ens divertim no servirà per a gran cosa”. I ha conclòs: “Si voteu aquesta candidatura ens divertirem molt i farem molta feina.”

L’acte ha fianlitzat amb una crida als assistents i a tots els socis a votar la candidatura i a participar en l’acte final de campanya, el proper dijous, 20 de març, a la sala Oriol Bohigas.

LLUÍS FOIX a l’ESPAI ATENEU

/ espaiateneu / Deixa un comentari

Logo   LLUÍS FOIX   “Periodisme i literatura”

Tertúlia 04/03/2014


Lluís Foix, llicenciat en Dret i periodista, ha treballat més de 40 anys a La Vanguardia, on va ser, en successives etapes, corresponsal a Londres (durant vuit anys) i a Washington (durant tres anys), subdirector, director adjunt i durant una llarga etapa, director. Escriu a La Vanguardia, El Punt-Avui i El Mundo Deportivo. Participa com a tertulià als programes de televisió “8 al Dia”, i “El món a RAC1”; i a diverses tertúlies radiofòniques . 

Actualment es presenta com Vocal a les eleccions de l’Ateneu Barcelonès amb la candidatura  CONSTRUIM EL FUTUR A L’ATENEU  liderada per Josep Maria Carreras.

Durant la seva dilatada carrera professional ha escrit milers d’articles, entrevistes, cròniques i columnes d’opinió; i ha enviat cròniques des de més de 82 països. Va impulsar i va ser director de l’edició digital de La Vanguardia durant set anys; i és autor del llibre “La Marinada sempre arriba”, del qual s’han fet ja cinc edicions.

  Lluís Foix és, a més a més, un antic amic de l’Espai Ateneu. Com va recordar Mina Pedrós en fer la presentació, el conferenciant ja va estar a la tertúlia, el 3 de març de 2009, poc després de la investidura del flamant president Obama, que ell havia presenciat, per parlar-nos d’un tema tan candent com ”Què es pot esperar del president Obama?” Tot i que ens va dir que era massa aviat per a aventurar pronòstics, amb la seva lucidesa i experiència ens va comentar que no calia fer-se masses il•lusions i expectatives sobre el futur mandat Obama, tenint en compte la situació crítica mundial que ja es perfilava, de la que, va pronosticar, costaria molt de temps sortir-se’n; i va afegir que la crisi passaria factura a molts del governs d’aleshores.

També va estar amb nosaltres, com a conferenciant, en una reunió celebrada el passat 29 d’octubre a la seu a Barcelona del Parlament Europeu, per parlar-nos, amb la seva habitual clarividència, d’un tema de tanta actualitat com son “Les eleccions europees”.

Lluís Foix va iniciar la seva intervenció agraint a Josep Maria Carreras, que es presenta a les properes eleccions a Junta Directiva de l’Ateneu, presidint la candidatura  CONSTRUÏM EL FUTUR A L’ATENEU,  per haver-lo proposat per a una vocalia.


Entrant en el tema de la seva dissertació, va dir que amb les paraules es construeixen grans edificis emocionals: de vegades fa més mal una paraula que un cop de puny. I que la literatura és la força de la paraula escrita, que ens serveix per a recrear situacions, espais, entorns, o per a construir mons a partir de la ficció, de la història o dels records.

Constantment apareixen paraules noves (per exemple, la “prima de risc”) i d’altres desapareixen; es perillós que la societat perdi el sentit de les paraules: estan plenament vigents les sentències de Montaigne i Lewis, de que és molt fàcil canviar el sentit de les paraules, la qual cosa és el primer pas per a deformar la realitat, i convertir-la en propaganda.
El periodisme, va assenyalar, és literatura; dolenta, pot ser, per les presses; però també, de vegades, literatura molt bona; i si més no, és el primer esborrall de la història. I tant la literatura com el periodisme tenen com a instrument fonamental la paraula. Per això és tan important parlar. I per això, també, salvar la llengua és preservar la llibertat: cada llengua representa una finestra a un mon totalment diferent.

El conferenciant va recordar que, segons Steiner, “l’ordinador, la cultura populista i de comercialització a gran escala parlen angloamericà, des dels clubs nocturns de Portugal fins als locals de menjar ràpid de Vladivostock”. Europa morirà sens dubte si no lluita per les seves llengües. Vivim temps de pensament ràpid, de 59 segons, de 140 caràcters: són els medis que utilitzem. Però el que acaba imposant-se és la paraula ben col•locada, el sentit dels relats.

  Va recordar els molts grans escriptors que han utilitzat el llenguatge per fer periodisme, i els periodistes que han estat considerats com grans escriptors. Tots, va dir, podem escriure i fer-ho bé; tothom pot escriure com Víctor Hugo. El periodisme és un camí; i hi ha milers i milers de periodistes: de manera que el llenguatge està guanyant.

L’Ateneu, va assenyalar, és un espai per conrear la llengua, l’escriptura, el llenguatge; a través de les paraules, a l’Ateneu es debat, s’enraona, es conviu i s’avença pel camí del progrés. I tots hem de procurar que segueixi sent així, un autèntic temple del saber, en uns temps en que s’està perdent el sentit humanista de la vida.

En acabar la seva intervenció, es va produir un animat debat, en el curs del qual Lluís Foix va contestar a totes les preguntes que li van fer els nombrosos assistents. Finalment, va escriure unes paraules al llibre d’honor de la tertúlia, i va posar per a fer l’habitual “foto de família”.

Manuel Baratech

David Valero i Ángel Iturriaga: “El Barça dels anys 20, la primera edat d’or”

/ esportsateneu / 3 comentaris

ESPORTS I ATENEU del 24 de febrer de 2014

Miquel Àngel Barrabia, un dels Coordinadors de la tertúlia va iniciar la reunió saludant els assistentes i agraint la seva presència; seguidament, informà que a la tertúlia prevista pel 31 de març tindrem com a ponent al senyor Ramon Agenjo, Secretari-Conseller de S.A. DAMM, Patró Director de la Fundació Damm i President del CF DAMM. El títol de la tertúlia és “El CF DAMM, formador de persones i viver de grans jugadors”. També va comentar que dos dels assistents a aquesta tertúlia, el professor d’Història Carles Santacana i el periodista Frederic Porta vindran de ponents en futures trobades.

Miquel Àngel Barrabia va agrair a Ángel Iturriaga la seva presència i, també la de diversos il·lustres contertulis com l’antic directiu del FC Barcelona Jacint Borràs, la de l’empresari Josep Bobé i la de l’editor José Estévez.

Tot seguit, l’altre coordinador de la tertúlia, Xavier Bachs va fer la presentació del conferenciant, Ángel Iturriaga Barco, que va realitzar la xerrada en solitari per l’absència de David Valero Carreras, contertulià habitual d’”Esports i Ateneu”, que es trobava malalt i es va veure obligat a excusar la seva presència.

Ángel Iturriaga Barco, va néixer a Logronyo l’any 1974, és Diplomat d’Estudis Avançats (DEA) en Història Contemporània per la Universitat de La Rioja i membre del Grupo de Investigación de Historia de Nuestro Tiempo (GIHNT). Ha publicat diversitat d’articles científics relacionats amb la història actual tant en la seva vesant social com política. Així mateix, ha participat en cicles de conferències i comunicacions en diversos seminaris i congressos nacionals i internacionals d’Història Contemporània.

En els darrers anys ha centrat gran part de les seves investigacions en la Història del futbol. Les seves darreres publicacions han estat “Diccionario de jugadores del FC Barcelona” (any 2010) i “Diccionario de técnicos y directivos del FC Barcelona” (any 2011), ambdós publicats per Editorial Base, així com el “Diccionario de jugadores y técnicos de la selección española” (any 2013) publicat per la editorial madrilenya T&B. Col·labora en diversos mitjans escrits i radiofònics, tant nacionals com sud-americans, així com en diverses revistes de l’àmbit esportiu i divulgatiu, com “Panenka”, “Perarnau Magazine” o “Grupo Kaiser”.

Portada del llibre "Paulino"

Portada del llibre “Paulino”

David Valero i Ángel Iturriaga son coautors de la biografia novel·lada sobre Paulino Alcántara “Paulino, el primer crac de la història del Barça”, publicada l’any 2013, la qual forma part de la col·lecció “Narrativa Blaugrana” d’Edicions Saldonar, que dirigeix el periodista Frederic Porta.

Després d’una breu introducció per part del conferenciant, es va passar al dinar. La tertúlia versà sobre el Barça dels anys 20, moment clau en la història barcelonista, ja que durant aquest període el futbol es va transformar en un fenomen de masses i el FC Barcelona es convertí en l’entitat esportiva més important de Catalunya. La conferència es va centrar en aspectes esportius, la majoria d’ells desconeguts per al gran públic, fet pel qual els autors de “Paulino” creuen que és necessari reivindicar els aspectes purament esportius d’una època que té molt que explicar també en l’aspecte social i polític.

Iturriaga va començar emmarcant aquesta Edat d’Or, que tindria com a inici simbòlic el 31 de maig de 1919, dia en què van debutar Ricardo Zamora i Josep Samitier en un amistós davant d’una selecció de soldats aliats de la Primera Guerra Mundial. A partir d’aquest moment es va crear un equip hegemònic que va dominar el futbol català i espanyol amb mà de ferro. El ponent va marcar l’any 1931 com l’any en què finalitza aquesta primera gran etapa en la història de l’equip blaugrana. Durant aquest espai de temps, el club va aconseguir 10 Copes de Catalunya, 5 Campionats d’Espanya i la primera Lliga de la història, la disputada en la temporada 1928-1929. El co-autor de “Paulino” va fer un repàs dels jugadors més representatius d’aquella generació, des de Piera a Alcántara, passant per Sancho, Torralba, Plattkó o Walter.

Equip del FC Barcelona dels anys 20

Equip del FC Barcelona dels anys 20

Posteriorment, va posar l’accent en l’evolució de l’equip de les mans del tècnic Jack Greenwell, home clau a l’hora d’introduir tàctiques revolucionàries per a aquella època, així com mètodes d’entrenament que s’apropaven més al que podem entendre com a esport professional. Així mateix, va fer un repàs als tècnics que va tenir el FC Barcelona en aquella època, fent especial esment a Romà Forns, primer entrenador català de la història del club, que a més va dirigir al primer equip durant una part de la primera Lliga conquistada pel club.

La segona part de la xerrada va versar sobre un tema del que amb prou feines s’ha escrit i que és de gran interès des del punt de vista esportiu: els enfrontaments davant equips estrangers, especialment britànics i centreeuropeus, autèntics reptes que malgrat tenir caràcter amistós, es disputaven com si fossin oficials. Iturriaga va assenyalar que va haver-hi anys en què van arribar a disputar-se 22 amistosos internacionals en el Camp de Les Corts, partits que eren seguits amb gran passió pels espectadors.

Ángel Iturriaga Barco

Ángel Iturriaga Barco

Es van destacar alguns partits emblemàtics, com el disputat el 25 de desembre de 1921 davant el Sparta de Praga en una trobada que va servir d’inauguració de l’Estadi de la Foixarda, i que estava programat dins dels actes de la candidatura olímpica de Barcelona. També es van comentar altres partits mítics, com els disputats davant el MTK, en el qual l’afició va quedar encisada del porter hongarès Plattkó, que poc temps després es va convertir en el substitut de Zamora en la porteria blaugrana.

Igualment es van assenyalar tot un seguit d’amistosos internacionals com els disputats davant el Torino o especialment els jugats davant equips professionals britànics, com el Birmingham, Newcastle o Motherwell. En els darrers anys de la dècada, dos partits van atreure especialment l’atenció dels afeccionats. Un va ser el disputat davant el Nacional de Montevideo, un equip ple de jugadors que van aconseguir la medalla d’or en els Jocs Olímpics de París de 1924 i que posteriorment serien campions en el primer Mundial de la història. Igualment, es va destacar que la selecció argentina va triar al Barça com a banc de proves abans de disputar els Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928. L’equip blaugrana va aconseguir endossar un sorprenent 4-1 a una selecció “albiceleste” que amb prou feines un mes després va ser capaç d’aconseguir la medalla d’argent en els Jocs. Aquest resultat va tenir un ampli ressò a Argentina i va servir perquè el Barça realitzés aquest mateix any una gira per aquell país, sempre de la mà de Carlos Gardel, il·lustre “culé” i amic íntim d’alguns jugadors de l’equip, especialment de Samitier.

Seguidament, va començar el torn d’intervencions, que va tenir una durada aproximada de mitja hora. Els assistents van donar la seva visió sobre el tema i van fer aportacions molt interessants. En un clima agradable i molt amè, la sobretaula va finalitzar amb una idea sostinguda per la gairebé totalitat dels tertulians, la necessitat de mantenir la memòria històrica. No sabem qui som si no sabem d’on venim.

Fotografia dels tertulians

Fotografia d’alguns dels tertulians presents

Reflexions en torn del centenari de la Mancomunitat de Catalunya per Josep Mª Carreras

/ espaiateneu / Deixa un comentari

 Logo     Reflexions en torn del centenari de la Mancomunitat de Catalunya.
                        Josep Maria Carreras. Economista. Tertúla ESPAI ATENEU 18/02/2014 


Josep Maria Carreras es economista i moltes coses mes, com molt be va recordar la coordinadora de la tertúlia, Mina Pedrós, en la seva presentació recordant els seus càrrecs en la Universitat, en la Administració i a l’Ateneu Barcelonès, del que es candidat a President en les properes eleccions de Junta Directiva.

  Josep Mª Carreras es un gran coneixedor del fet històric de la creació, desenvolupament i liquidació de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest coneixement te el seu inici en la seva tesis doctoral sobre el tema, que ha continuat investigant fins ara, any en que celebrem el centenari de la seva fundació, potser amb poc impuls ja que els nous objectius son mes ambiciosos.

La situació catalana actual i la de 1914 es prou diferent. La Mancomunitat va fer una excel•lent actuació en un molt curt període de temps (fins al 1925), amb un pressupost econòmic molt reduït i amb una població i necessitats del nostre país molt poc comparables .

  El conferenciant exposa una especial diferencia entre la política de la Mancomunitat i la manera de fer més habitual. En la primera es presentaven anualment els pressupostos i la seva liquidació. Però generalment es parla poc de la liquidació real dels pressupostos i es debat sols el de l’any proper. Passar contes no es massa corrent.

La inflació va representar un gran fre als pressupostos de la Mancomunitat, ja reduïts originàriament. La entitat va ser, en el transcurs de la seva activitat un organisme administratiu, sense cap transferència de poder per part del govern central, aconseguint els seus ingressos mitjançant un sobrecàrrec sobre els impostos generals i conseqüentment obtenint la quantitat més important dels procedents de l’Ajuntament de Barcelona.

La primera guerra mundial va ser favorable a la industria catalana (tèxtil, mineria, aliments) i a la immigració de ma d’obra necessària per la producció industrial, però la situació va desaparèixer després de la citada guerra i es va agreujar amb les vagues i la creació de forts problemes socials.

Josep Mº Carreras va conduir la seva exposició a la personalitat dels seus dos Presidents, Prat de la Riba i Puig i Cadafalch.

Prat de la Riba, que fou membre de una Junta de l’Ateneu Barcelonès era President de la Diputació de Barcelona i es el que va aconseguir el Decret (no Llei) del govern central (al 18/12/1913) per l’aprovació de la Mancomunitats de les Diputacions provincials, llei que sols fou posta en vigor a Catalunya.

El Decret, breu, no podia ser mes restrictiu en quant a les atribucions a les Mancomunitats. Tenia 96 diputats i 8 consellers amb moltes dificultats per falta de majoria a l’hora de decidir.
Prat de la Riba va mantenir l’equilibri entre la aportació de la Diputació de Barcelona i les necessitats del conjunt de la Mancomunitat especialment en infraestructures i sempre amb mínimes possibilitats econòmiques.

Va aconseguir una bona aportació en el camp de la cultura buscant un bon nombre de intel•lectuals col•laboradors encara que sempre amb escassa gratificació monetària.
Els emprèstits i els impostos municipals no donaven per mes.

Puig i Cadafalch va canviar el sistema i va passar tota la recaptació d’impostos a la Mancomunitat i aquesta mantenia a les Diputacions però el problema econòmic subsistia.
En general la Mancomunitat no va poder actuar suficientment en infraestructures, si be va poder presentar el seu programa sobre escoles, biblioteques i telefonia. En quant a aquesta última entre la dissolució de la Mancomunitat ordenada per Primo de Rivera i l’absorció del servei per part de l’estat (Compañía Telefónica Nacional, en realitat la ITT ) es va eliminar tota possibilitat de mantenir el servei.

La situació finalitza amb la liquidació de la Mancomunitat i la repartició equitativa del actiu i dels deutes de la mateixa entre les quatre Diputacions.
Lamentablement la Mancomunitat no va aconseguir cap dels seus veritables objectius però si va poder demostrar el que es podia fer. Va defensar la cultura catalana, però la seva activitat va ser mes política ja que no va poder realitzar el projecte real de país que es proposava per falta de poder i de medis econòmics.

El col•loqui va resseguir una gran varietat de temes: la falta de cap transferència del poder central; el fet de que existís una preparació del país per fer-se càrrec de les mateixes si el decret de constitució ho hagués permès i la circumstancia de que a l’any 1976 es planteges la possibilitat de reeixir la Mancomunitat i que va quedar fora de lloc amb la apertura dels Estatuts autonòmics per part de Suárez. Va haver-hi moltes matisacions i ampliacions de detalls històrics verdaderament interessants però de difícil reproducció en una crònica.

Pere Costa

Joan Herrera. Ara es demà?

/ espaiateneu / Deixa un comentari

Logo   JOAN HERRERA. Ara es demà? Tertúlia ESPAI ATENEU 11/02/2014

  Joan Herrera es jurista i coordinador nacional de Iniciativa per Catalunya Verds. Va venir acompanyat de Ricard Gomà, regidor i president del Grup Municipal d’ICV-EUiA de l’Ajuntament de Barcelona.

En la seva intervenció va exposar una amplia temàtica sobre la realitat política actual de manera molt concreta per tal de poder donar lloc a un col·loqui que veritablement va ser llarg i interessant. Va iniciar el tema amb la afirmació de que Catalunya i Europa estan vivint un moment històric i irrepetible i que un dels objectius basics de la Unió Europea, que era trobar un equilibri entre els drets socials i el capitalisme, s’està erosionant.

L’origen de l’actual crisis financera esta en la desigualtat i sembla estem surtin de la crisis però a canvi de mes desigualtats. El capital, avui al servei de la economia financera, esta cada dia en menys mans i manen cada dia mes els interessos privats per sobre dels interessos generals dels ciutadans. D’aquesta manera la crisis financera es soluciona amb una creixent desigualtat, clarament antidemocràtica.

En l’Espanya actual coincideixen tot tipus de crisis fins al punt de poder afirmar que ens trobem en un fi d’etapa, en el fi de un mon ja viscut i del que no sabem que ens espera en el futur. Aquesta realitat obliga per tant a en pensar en projectes per sobreviure.

Aquets projectes futurs deuen estar dins una Europa al servei de la gent. No es pot permetre que les entitats bancaries sanegin els seus balanços a càrrec e la ciutadania. Cal re-distribuir. Una democràcia amb desigualtats mai pot ser democràtica.

El problema laboral tendeix a empitjorar més encara mentre les grans corporacions sols paguen el 3.8% de impostos. La democràcia ha de tenir una base econòmica. No es pot permetre l’enriquiment, per exemple, de les elèctriques i altres infraestructures publiques. Cal un canvi del model energètic. Cal aprofitar el sol i en vent que ens sobren però que no es volen utilitzar per tal de protegir a les actuals indústries elèctriques.

Des de el punt de vista polític Catalunya va intentar federalitzar a Espanya però el Partit Popular i l’anticatalanisme no ho han fet possible. El pacte estatutari esta esgotat. La única solució es el referèndum. I el procés no es pot allargar i exigeix una rapida solució.

Cal innovar: mes participació, lluitar contra les desigualtats, lluitar a favors dels drets públics. Resistir una temporada no es una solució com no ho es el esperar que les coses empitjorin més per aconseguir millorar-les. Si caminem cap a una societat de mercat ens estem allunyant de una societat democràtica. Necessitem un espai de llibertat. No val pensar que ja anem tirant, cal fer política i fer-la ara, amb noves propostes i alternatives, mirant al futur.

  I arribem al col·loqui. Una única pregunta va ser curta i concreta: Creus amb les llistes obertes?. Resposta: Si. La resta del col·loqui, verdaderament ampli i valuós, s’intentarà resumir recordant les respostes del conferenciant a les diverses preguntes i aportacions.

Europa esta fixant un context de devaluació social que es molt perillós dons por portar, altre vegada, al feixisme. El somni europeu s’ha acabat. La socialdemocràcia tal com l’havíem entesa avui no es possible. Es possible que la reacció negativa de Grècia no sigui desencertada. Hi ha una crisis de representativitat. La democràcia no sols deu ser el vot. Falten propostes i, sobretot, cal evitar la actual fragmentació política i formar una correlació de forces unides, sense fragmentacions. Falta unitat.

La crisis no es sols econòmica, sinó que es moral, ètica, ecològica. La crisi estrictament financera i el rescat bancari l’esta pagant la ciutadania. No es justa la socialització de les pèrdues econòmiques. Hi ha una falta gran de fraternitat.

El futur de l’independentisme no se sap però no es possible continuar com estem. No es pot admetre el lema de que cal canviar-ho tot perquè no canviï res. Cal una forta majoria par solucionar la situació actual. I a Catalunya no es gens fàcil. No hi ha clarificació i definició de les forces que defensen la independència. Serà difícil guanyar-la.

Però queda pendent de solució la reforma laboral, les pensions, l’avortament, etc. que sols es poden solucionar amb un procés constituent i que afectarà al debat nacional. Es important que es tinguin instruments de control sobre els càrrecs electes, una fiscalitat re-distributiva, una lluita contra el frau.

El dèficit fiscal existeix i es evident. Cal tindre en compte els costos de la independència que es demana i que caldrà assumir. Cal pensar en la manera d’actuar d’Europa, i com exemples estan Suïssa i Lampedusa sobre la immigració i la diferent actuació del BCE i de la Reserva Federal de EE.UU, sobre les mesures contra la crisis.

Per acabar cal posar de manifest la empatia de Joan Herrera, les seves respostes equilibrades, el seu excel·lent tarannà, la seva claredat expositiva, el seu coneixement de l’actualitat i el total respecte, com sempre passa en les tertúlies d’Espai Ateneu, entre el conferenciant i els tertulians.