Josep Maria Carreras

Acte final de campanya de Futur Ateneu

/ espaiateneu / Deixa un comentari

Brillant final de campanya de la candidatura Construïm el futur a l’Ateneu

L’equip i el programa de la candidatura Construïm el futur a l’Ateneu es van exposar de manera brillant i contundent en els dos darrers actes de la campanya, que encara ara la seva recta final, a quatre dies de la jornada electoral. El dimecres 19 de març va tenir lloc un debat cara a cara entre els dos candidats, Josep Maria Carreras i Jordi Casassas, moderat de forma impecable pel periodista Eduard Berraondo i amb una nodrida assistència d’ateneistes. Al llarg del debat,  es va evidenciar l’existència d’un amplíssim programa, treballat i detallat, en contrast amb la candidatura oponent.

???????????????????????????????????????????????????????????????
En l’acte del dijous, 20 de març, en canvi, es va posar de relleu la alta qualitat personal, professional i intel·lectual de l’equip. Tots els candidats van ser presentats, d’un en un, i van intervenir per destacar diversos aspectes de la proposta per al futur de l’Ateneu. L’acte, presidit per una senyera, el va conduir el periodista i candidat Vicent Sanchis, que va anar cridant a l’escenari tots els seus companys d’equip, d’un en un.

RIMG0078RIMG0006RIMG0061

RIMG0065???????????????????????????????????????????????????????????????RIMG0018   En el transcurs de l’acte es van poder visionar videos dels presidents Oriol Bohigas i Francesc Cabana, ambdós compromesos amb la candidatura de Josep M. Carreras, a la qual donen suport sense matisos. Bohigas i Cabana, que van ser presents a l’acte, van manifestar de manera personal i directa el seu suport al candidat a succeir-los, en un ambient distès i amb un excel·lent bon humor.

RIMG0091  L’acte va finalitzar amb un parlament de Carreras, que va voler posar de relleu la qualitat de l’equip, al qual va agrair la feina feta durant els més de dos mesos de treball per construir la candidatura. Va agrair a tots els socis el suport que estava rebent l’equip i va fa una nova crida a la participació en les eleccions, tot demanant el vot per garantir i preservar el futur de l’Ateneu i per comprometre l’entitat amb el país.

Comparteix:

LLUÍS FOIX a l’ESPAI ATENEU

/ espaiateneu / Deixa un comentari

Logo   LLUÍS FOIX   “Periodisme i literatura”

Tertúlia 04/03/2014


Lluís Foix, llicenciat en Dret i periodista, ha treballat més de 40 anys a La Vanguardia, on va ser, en successives etapes, corresponsal a Londres (durant vuit anys) i a Washington (durant tres anys), subdirector, director adjunt i durant una llarga etapa, director. Escriu a La Vanguardia, El Punt-Avui i El Mundo Deportivo. Participa com a tertulià als programes de televisió “8 al Dia”, i “El món a RAC1”; i a diverses tertúlies radiofòniques . 

Actualment es presenta com Vocal a les eleccions de l’Ateneu Barcelonès amb la candidatura  CONSTRUIM EL FUTUR A L’ATENEU  liderada per Josep Maria Carreras.

Durant la seva dilatada carrera professional ha escrit milers d’articles, entrevistes, cròniques i columnes d’opinió; i ha enviat cròniques des de més de 82 països. Va impulsar i va ser director de l’edició digital de La Vanguardia durant set anys; i és autor del llibre “La Marinada sempre arriba”, del qual s’han fet ja cinc edicions.

  Lluís Foix és, a més a més, un antic amic de l’Espai Ateneu. Com va recordar Mina Pedrós en fer la presentació, el conferenciant ja va estar a la tertúlia, el 3 de març de 2009, poc després de la investidura del flamant president Obama, que ell havia presenciat, per parlar-nos d’un tema tan candent com ”Què es pot esperar del president Obama?” Tot i que ens va dir que era massa aviat per a aventurar pronòstics, amb la seva lucidesa i experiència ens va comentar que no calia fer-se masses il•lusions i expectatives sobre el futur mandat Obama, tenint en compte la situació crítica mundial que ja es perfilava, de la que, va pronosticar, costaria molt de temps sortir-se’n; i va afegir que la crisi passaria factura a molts del governs d’aleshores.

També va estar amb nosaltres, com a conferenciant, en una reunió celebrada el passat 29 d’octubre a la seu a Barcelona del Parlament Europeu, per parlar-nos, amb la seva habitual clarividència, d’un tema de tanta actualitat com son “Les eleccions europees”.

Lluís Foix va iniciar la seva intervenció agraint a Josep Maria Carreras, que es presenta a les properes eleccions a Junta Directiva de l’Ateneu, presidint la candidatura  CONSTRUÏM EL FUTUR A L’ATENEU,  per haver-lo proposat per a una vocalia.


Entrant en el tema de la seva dissertació, va dir que amb les paraules es construeixen grans edificis emocionals: de vegades fa més mal una paraula que un cop de puny. I que la literatura és la força de la paraula escrita, que ens serveix per a recrear situacions, espais, entorns, o per a construir mons a partir de la ficció, de la història o dels records.

Constantment apareixen paraules noves (per exemple, la “prima de risc”) i d’altres desapareixen; es perillós que la societat perdi el sentit de les paraules: estan plenament vigents les sentències de Montaigne i Lewis, de que és molt fàcil canviar el sentit de les paraules, la qual cosa és el primer pas per a deformar la realitat, i convertir-la en propaganda.
El periodisme, va assenyalar, és literatura; dolenta, pot ser, per les presses; però també, de vegades, literatura molt bona; i si més no, és el primer esborrall de la història. I tant la literatura com el periodisme tenen com a instrument fonamental la paraula. Per això és tan important parlar. I per això, també, salvar la llengua és preservar la llibertat: cada llengua representa una finestra a un mon totalment diferent.

El conferenciant va recordar que, segons Steiner, “l’ordinador, la cultura populista i de comercialització a gran escala parlen angloamericà, des dels clubs nocturns de Portugal fins als locals de menjar ràpid de Vladivostock”. Europa morirà sens dubte si no lluita per les seves llengües. Vivim temps de pensament ràpid, de 59 segons, de 140 caràcters: són els medis que utilitzem. Però el que acaba imposant-se és la paraula ben col•locada, el sentit dels relats.

  Va recordar els molts grans escriptors que han utilitzat el llenguatge per fer periodisme, i els periodistes que han estat considerats com grans escriptors. Tots, va dir, podem escriure i fer-ho bé; tothom pot escriure com Víctor Hugo. El periodisme és un camí; i hi ha milers i milers de periodistes: de manera que el llenguatge està guanyant.

L’Ateneu, va assenyalar, és un espai per conrear la llengua, l’escriptura, el llenguatge; a través de les paraules, a l’Ateneu es debat, s’enraona, es conviu i s’avença pel camí del progrés. I tots hem de procurar que segueixi sent així, un autèntic temple del saber, en uns temps en que s’està perdent el sentit humanista de la vida.

En acabar la seva intervenció, es va produir un animat debat, en el curs del qual Lluís Foix va contestar a totes les preguntes que li van fer els nombrosos assistents. Finalment, va escriure unes paraules al llibre d’honor de la tertúlia, i va posar per a fer l’habitual “foto de família”.

Manuel Baratech

Reflexions en torn del centenari de la Mancomunitat de Catalunya per Josep Mª Carreras

/ espaiateneu / Deixa un comentari

 Logo     Reflexions en torn del centenari de la Mancomunitat de Catalunya.
                        Josep Maria Carreras. Economista. Tertúla ESPAI ATENEU 18/02/2014 


Josep Maria Carreras es economista i moltes coses mes, com molt be va recordar la coordinadora de la tertúlia, Mina Pedrós, en la seva presentació recordant els seus càrrecs en la Universitat, en la Administració i a l’Ateneu Barcelonès, del que es candidat a President en les properes eleccions de Junta Directiva.

  Josep Mª Carreras es un gran coneixedor del fet històric de la creació, desenvolupament i liquidació de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest coneixement te el seu inici en la seva tesis doctoral sobre el tema, que ha continuat investigant fins ara, any en que celebrem el centenari de la seva fundació, potser amb poc impuls ja que els nous objectius son mes ambiciosos.

La situació catalana actual i la de 1914 es prou diferent. La Mancomunitat va fer una excel•lent actuació en un molt curt període de temps (fins al 1925), amb un pressupost econòmic molt reduït i amb una població i necessitats del nostre país molt poc comparables .

  El conferenciant exposa una especial diferencia entre la política de la Mancomunitat i la manera de fer més habitual. En la primera es presentaven anualment els pressupostos i la seva liquidació. Però generalment es parla poc de la liquidació real dels pressupostos i es debat sols el de l’any proper. Passar contes no es massa corrent.

La inflació va representar un gran fre als pressupostos de la Mancomunitat, ja reduïts originàriament. La entitat va ser, en el transcurs de la seva activitat un organisme administratiu, sense cap transferència de poder per part del govern central, aconseguint els seus ingressos mitjançant un sobrecàrrec sobre els impostos generals i conseqüentment obtenint la quantitat més important dels procedents de l’Ajuntament de Barcelona.

La primera guerra mundial va ser favorable a la industria catalana (tèxtil, mineria, aliments) i a la immigració de ma d’obra necessària per la producció industrial, però la situació va desaparèixer després de la citada guerra i es va agreujar amb les vagues i la creació de forts problemes socials.

Josep Mº Carreras va conduir la seva exposició a la personalitat dels seus dos Presidents, Prat de la Riba i Puig i Cadafalch.

Prat de la Riba, que fou membre de una Junta de l’Ateneu Barcelonès era President de la Diputació de Barcelona i es el que va aconseguir el Decret (no Llei) del govern central (al 18/12/1913) per l’aprovació de la Mancomunitats de les Diputacions provincials, llei que sols fou posta en vigor a Catalunya.

El Decret, breu, no podia ser mes restrictiu en quant a les atribucions a les Mancomunitats. Tenia 96 diputats i 8 consellers amb moltes dificultats per falta de majoria a l’hora de decidir.
Prat de la Riba va mantenir l’equilibri entre la aportació de la Diputació de Barcelona i les necessitats del conjunt de la Mancomunitat especialment en infraestructures i sempre amb mínimes possibilitats econòmiques.

Va aconseguir una bona aportació en el camp de la cultura buscant un bon nombre de intel•lectuals col•laboradors encara que sempre amb escassa gratificació monetària.
Els emprèstits i els impostos municipals no donaven per mes.

Puig i Cadafalch va canviar el sistema i va passar tota la recaptació d’impostos a la Mancomunitat i aquesta mantenia a les Diputacions però el problema econòmic subsistia.
En general la Mancomunitat no va poder actuar suficientment en infraestructures, si be va poder presentar el seu programa sobre escoles, biblioteques i telefonia. En quant a aquesta última entre la dissolució de la Mancomunitat ordenada per Primo de Rivera i l’absorció del servei per part de l’estat (Compañía Telefónica Nacional, en realitat la ITT ) es va eliminar tota possibilitat de mantenir el servei.

La situació finalitza amb la liquidació de la Mancomunitat i la repartició equitativa del actiu i dels deutes de la mateixa entre les quatre Diputacions.
Lamentablement la Mancomunitat no va aconseguir cap dels seus veritables objectius però si va poder demostrar el que es podia fer. Va defensar la cultura catalana, però la seva activitat va ser mes política ja que no va poder realitzar el projecte real de país que es proposava per falta de poder i de medis econòmics.

El col•loqui va resseguir una gran varietat de temes: la falta de cap transferència del poder central; el fet de que existís una preparació del país per fer-se càrrec de les mateixes si el decret de constitució ho hagués permès i la circumstancia de que a l’any 1976 es planteges la possibilitat de reeixir la Mancomunitat i que va quedar fora de lloc amb la apertura dels Estatuts autonòmics per part de Suárez. Va haver-hi moltes matisacions i ampliacions de detalls històrics verdaderament interessants però de difícil reproducció en una crònica.

Pere Costa