ESPORTS I ATENEU del 23 de febrer de 2015

Miquel Àngel Barrabia, un dels dos Coordinadors d’Esports i Ateneu, inicià la tertúlia agraint als assistents la seva presència i, molt especialment, al senyor Albert Batlle i Bastardas, regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona en el període 1995-2003 i actual director general dels Mossos d’Esquadra – Policia de la Generalitat.

Prossegueix comunicant als presents que l’endarreriment de l’hora habitual d’inici de la tertúlia ha estat produïda per un compromís professional ineludible de la ponent. A les 14.45 hores arriba la senyora María Vasco, acompanyada del senyor Pere Alcober. Miquel Àngel Barrabia agraeix a la senyora Vasco haver acceptat fer de ponent a la tertúlia “Esports i Ateneu” d’avui, així com l’esforç realitzat al venir directament a aquesta des de Sevilla, on participà en actes promocionals vinculats a la marató d’aquesta ciutat celebrada ahir. També aprofita per agrair al contertulià Pere Alcober haver realitzat les gestions oportunes amb la ponent i fer possible la seva intervenció en aquesta tertúlia de l’Ateneu Barcelonès.

A continuació, Xavier Bachs, l’altre Coordinador, va fer la presentació de la ponent. Va dir que María Vasco Gallardo, va néixer a Viladecans, Baix Llobregat, l’any 1975, catalana de fortes arrels andaluses, titulada en esteticisme, esportista especialitzada en la disciplina de marxa atlètica i primera dona espanyola en aconseguir una medalla olímpica en atletisme.

María Vasco es va iniciar al món de l’atletisme des de molt petita, als 10 anys. Des del començament va fer evident la seva naturalitat per fer marxa. Tenia com a exemple molt proper a dues marxadores catalanes com María Reyes Sobrino i Mari Cruz Díaz, així com a un altre gran de la marxa atlètica catalana com Valentí Massana, tots ells naturals de Viladecans i fent honor al Baix Llobregat com a bressol de la marxa atlètica.

Va guanyar nombrosos campionats de Catalunya i d’Espanya a les categories inferiors. L’any 1990 va participar en la seva primera competició internacional, el Campionat del Món Júnior de la IAAF, on quedà en 15è lloc. A Espanya, va ser la dominadora absoluta de la marxa atlètica femenina durant més de deu anys (1996-2005). La seva primera gran cita internacional fou el Campionat del Món de Göteborg l’any 1995. Des de 1999 va deixar de banda els 10 km i es va centrar als 20 km.

El punt d’inflexió en la carrera esportiva de María Vasco es va produir al aconseguir la medalla de bronze als Jocs Olímpics de Sydney 2000, malgrat no estar entre les favorites i perquè es tractava de la primera medalla olímpica de l’atletisme espanyol femení. Ha participat en 5 Jocs Olímpics.

Del seu palmarès internacional, gairebé tot en 20 km marxa, cal destacar cronològicament el següent: Campionat d’Europa Sots-23, medalla d’argent en 10 km marxa (Turku, 1997); vint-i-vuitè lloc als Jocs Olímpics d’Atlanta 1996; medalla de bronze als Jocs Olímpics de Sydney 2000; medalla de bronze a la Copa d’Europa de Marxa (Cheboksary, 2003); medalla de bonze a la Copa del Món de Marxa (Naumburg, 2004); setè lloc i Diploma Olímpic als Jocs Olímpics d’Atenes 2004; quart lloc al Campionat del Món d’Atletisme (Helsinki, 2005); medalla de bronze al Campionat del Món d’Atletisme (Osaka, 2007); cinquè lloc i Diploma Olímpic als Jocs Olímpics de Pekín 2008; medalla d’Or a la Copa d’Europa de Marxa (Metz, 2009); medalla d’Or a la Copa del Món de Marxa (Chihuahua, 2010); quart lloc a la Copa d’Europa de Marxa (Olhao, 2011) i desè lloc als Jocs Olímpics de Londres 2012.

Entrevista de TVE (tdp) a María Vasco (2010)

També, entre d’altres, va batre els rècords d’Espanya absoluts en 3.000, 5.000 i 10.000 metres en Pista i en 5, 10 i 20 km en Ruta.

Ha estat guardonada com a Millor atleta espanyola (2000), Millor atleta catalana (1998 a 2001 i els anys 2004, 2007 i 2008) i és Filla adoptiva de Viladecans (2012).

S’ha distingit en la marxa atlètica per la seva depurada tècnica, i això queda demostrat perquè en tota  la seva vida esportiva com a marxadora d’elit tan sols fou desqualificada una vegada. María Vasco és sincera i directa, de caràcter fort, amb una increïble capacitat per afrontar el sofriment. Reiteradament s’ha pronunciat en contra de les pràctiques de dopatge en l’esport i sovint també ha estat crítica amb el funcionament de les estructures federatives de l’atletisme espanyol.

Al mes de novembre de 2013, mitjançant una roda de premsa a Viladecans, anuncia la finalització de la seva carrera com a marxadora després de vint-i-set anys de pràctica continuada d’una disciplina tan exigent i específica. En aquesta roda de premsa declara que “sempre he sabut que la meva carrera tenia data de caducitat i volia ser jo qui la decidís. I aquest moment ha arribat”. En l’acte oficial del seu acomiadament, va recordar el seu pas pel Campionat d’Europa d’Atletisme Barcelona 2010, en el qual s’hagué de retirar lesionada i manifestà que “de les victòries se’n aprèn molt, però més de les derrotes. Miro el meu palmarès i em falta aquesta medalla en un Europeu”. Pocs dies desprès, en una entrevista a la premsa, va dir: “Ara hi ha que buscar-se un treball perquè no sóc com un futbolista i no puc viure del que he guanyat”.

María Vasco, una de les atletes espanyoles més importants de tots els temps, ens ha volgut acompanyar avui a la tertúlia “Esports i Ateneu” de l’Ateneu Barcelonès per parlar de la seva experiència com a esportista d’elit i, especialment, de les seves activitats i futur professional després d’aquesta exemplar carrera esportiva.

 Entrevista de TV3 a María Vasco (Viladecans, gener de 2014)

La ponent inicia la seva intervenció manifestant la importància que per a ella tenen els valors que aporta l’esport i diu que sempre es pregunta als esportistes, a la fi de la seva carrera esportiva professional, si realment la renuncia que aquesta ha comportat a moltes coses ha estat compensada. María Vasco no ho dubte, es considera una dona afortunada per haver pogut fer el que li ha agradat: “He estat el que volia ser”, i afegeix “sóc conscient que he nascut dotada per fer marxa, però això sí, ha calgut treballar molt fort per dedicar-m’hi professionalment i estar vint anys a l’elit és molt difícil, i més sent una dona”. En l’atletisme d’elit, com en d’altres esports, “t’acabes jugant en un dia multitud d’hores de dur entrenament i dedicació absoluta, amb el resultat d’un dia et jugues la beca, la supervivència econòmica… has d’estar en un estat òptim en el moment precís, ni una hora abans ni una hora després ”.

Com a bona marxadora, diu tenir “sempre els peus a terra” i saber perfectament que després dels Jocs Olímpics de Londres 2012 ja no tenia gaire futur en l’atletisme d’elit. Tenia clar que per a ella a Londres “s’acabava la dedicació com a professional de la marxa atlètica”, però que “l’esport, com la vida, m’ha fet forta”. Creu que “al final, els èxits esportius assolits queden en un segon pla, per sobre sempre hi ha els valors i les relacions humanes que t’emportes”.

Pel que fa al tema del dopatge, María Vasco és totalment bel·ligerant i denuncia el fet que en alguns llocs és una pràctica perfectament organitzada. Advoca per combatre la visió de que “si no dones positiu no vas dopat” i perquè l’esportista “accepti que la seva vida esportiva s’acaba i no sempre es pot guanyar una medalla”, en tot cas, ella té molt clar que “el què més he estimat en el meu esport és la meva salut”.

En relació al futur dels esportistes d’elit després de la seva carrera professional, María Vasco diu que tradicionalment molts d’ells han continuat vinculats a l’esport, bé col·laborant amb gimnasos o posant botigues d’esports, però que “no hi ha cap suport des de les federacions per afrontar la retirada”. Així mateix, asseverà que a Espanya no hi ha cap pla pels atletes que es retiren ni per part de les institucions públiques ni del món federatiu. Amb aquesta perspectiva, s’ha de parlar de situacions de depressió, i fins i tot d’algun cas de suïcidi. En contraposició a aquesta realitat, esmentà el cas italià, país on gairebé es garanteix un treball quan has estat medallista olímpic o d’un campionat del món. La ponent diu que “l’esportista té l’obligació d’espavilar-se, però les federacions esportives i les administracions públiques també tenen l’obligació de donar-li suport”.

Quan al seu present i al seu futur està i vol continuar vinculada a l’esport, però no en qualitat d’entrenadora d’atletes d’elit, sinó treballant a l’esport base i dedicant-se al running com a element de motivació personal i salut: “al que vulgui fer esport se l’ha d’entrenar per fora i per dins”. No descarta dedicar-se professionalment a una de les seves vocacions, el món de la moda; fusionar moda i esport, llançar una futura línia de roba…

Vessa passió quan parla del seu grup aleví de marxadores de l’escola d’atletisme del Club Atletisme Gavà, i en especial, quan fa referència a l’Érika Duro, perquè disposa d’una facilitat innata per adaptar-se a les dificultats tècniques de la marxa, una disciplina on la tècnica és bàsica.

I María Vasco “malgrat les seves dificultats per córrer aixecant els dos peus”, bromeja, s’ha posat el repte d’acabar la Marató de Barcelona d’aquest any, i per això s’entrena des de fa temps amb el seu entrenador dels darrers anys, Rafael “Fali” Sánchez.

Després de la intervenció de la conferenciant, que va ser seguida amb molt d’interès, es va obrir un debat, durant el qual María Vasco va tenir ocasió de contestar i donar la seva opinió a les diverses intervencions dels tertulians sobre els temes tractats en la seva exposició. Finalment, María Vasco va signar el Llibre d’Honor d’Esports i Ateneu, i es va fer la corresponent foto amb els participants de la tertúlia.